Glosses per la vida quotidiana

L’esperança ens sosté. Davant de tantes situacions injustes, de negació dels drets més elementals i de marginacions irritants, aquesta esperança ens ajuda a mantenir-nos dempeus. La realitat ens pot desanimar, però confiem que hi haurà un demà on tot serà amable, ple de sentit, sense cap foscor en l’horitzó.

“Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu;

et dono la mà i et dic:

"No tinguis por, sóc jo qui t'ajuda!"

Poble de Jacob, que ets com un cuc,

Israel, que ets ben poca cosa,

no tinguis por, jo t'ajudo!

Ho dic jo mateix, el Senyor.

Jo, el Sant d'Israel,

sóc el qui t'allibera.

(...)

«Els pobres i els desvalguts

cerquen aigua i no en troben.

La set els resseca la llengua.

Però jo, el Senyor, els escolto;

jo, el Déu d'Israel, no els abandono:

faré néixer rius

en els tossals més àrids,

i fonts al mig de les valls.

Transformaré en estanys el desert,

en dolls d'aigua, la terra eixuta.

En el desert plantaré cedres,

acàcies, murtres i oliveres;

a l'estepa, al costat dels xiprers,

hi faré créixer boixos i savines,

perquè tothom vegi i sàpiga,

s'adoni i comprengui

que ho ha fet la mà del Senyor,

que ho ha creat el Sant d'Israel”

(Is 41,13-20)

Hi ha persones que estan permanent enfadades; sempre trobem un però a qualsevol situació. Aquestes persones acostumen a veure la cara dolenta dels esdeveniments o dels altres. En el fons, sempre resisteixen als canvis per por a perdre-hi. No hem d’instal·lar-nos en la negativitat.

“Ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "Té el dimoni"; 19 ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors." Però les obres de la saviesa acrediten que és justa. Les poblacions galilees que no s'han convertit” (Mt 11,18-19)

Glosses per la vida quotidiana

S’apropen dies de festa i de gran alegria. Ens engalanarem per celebrar la festa del Nadal i el nostre cor saltarà joiós al retrobar-nos amb les persones estimades. Més enllà de la festa familiar celebrarem l’encarnació de Déu que ens dirà Jesús que no tinguem por què estem en camí d’acomplir les nostres esperances gràcies al seu amor. L’amor entre nosaltres ha de fer possibles aquestes esperances.

“Digueu als qui defalleixen: «Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu,

que ve per fer justícia; la seva paga és aquí. Ell mateix us ve a salvar.» Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat al desert, han nascut torrents a l'estepa. La terra ardent és ara un estany, el país de la set és ple de fonts d'aigua. En el clos on jeien els xacals, ara hi creixen canyes i joncs” (Is 35,4-7)

L’Advent ens convida a vetllar per acollir la paraula de Déu que ve a trobar-nos en la història de tots i en la història personal. Hem d’estar atents per rebre aquesta presència de Déu, entendre-la i acceptar-la. Sabem que la paraula de Déu encarnada serà font de vida i esperança. Gràcies a ella, allò que semblava impossible esdevindrà real.

“Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu. S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat.»” (Is 40,3-5)

Al llarg de la vida, hi ha moments que ens sentim cansats, esgotats d’esperar sense veure’n els resultats. Són situacions que ens conviden a trobar consol perquè notem intranquil·litat d’esperit. Llavors és quan agraïm sentir-nos acompanyats i cerquem trobar sentit a les nostres esperances i l’escalf per apaivagar el nostre desconsol.

Que no ho sabeu?

No ho heu sentit a dir mai?

El Senyor és Déu per sempre,

ha creat la terra d'un cap a l'altre.

No es cansa, no defalleix.

És insondable la seva intel·ligència.ituaEs

Dóna noves forces als cansats,

enrobusteix els qui són febles.

Els joves es cansen i defalleixen,

els millors guerrers

ensopeguen i cauen;

però els qui confien en el Senyor

recobren les forces,

alcen el vol com les àguiles,

caminen sense cansar-se,

corren sense defallir.

(Is 40, 28-31)

De nou el profetisme

La contemplació de la realitat convida al desànim. Sembla que el món no se’n surti alhora de vèncer les injustícies. N’hi ha moltes, masses. Arriben a ser insuportables en les nostres consciències. Cada, només sortir al carrer, podem adonar-nos que no anem bé. Mentre la riquesa es concentra en poques mans les desigualtats enfonsen a moltes persones a la indigència, a la desesperació o simplement a la depressió. Mentre l’opulència és notòria i se’n fa ostentació, especialment en aquests dies de festa, les marginacions i les exclusions socials ens esperen a les cantonades de les nostres ciutats.

Necessitem profetes que alcin la veu per fer-nos descobrir les grans injustícies d’avui. Calen veus valentes situen els oblidats de la societat davant de les nostres consciències. Calen profetes de futurs possibles, plens d’utopies realitzables si canviem el nostre cor endurit per un cor que estimi. Molts integrem un poble assedegat que cerca aigua de vida. Aigua que faci germinar les esperances en projectes de canvi de model de societat. Si no trobem aquesta aigua que dóna vida la nostra existència pot esdevenir un desert. És hora de decidir-nos a escoltar als profetes sincers. Els seus auguris no són en va.  

L’islamofòbia empobreix la democràcia

Aprofito la celebració del dia mundial contra l’islamofòbia per compartir dues petites reflexions sobre aquest prejudici negatiu contra els musulmans, contra l'islam globalment o contra una part de la fe musulmana. M’ha sorprès constatar que, tot i que aquest concepte forma part de l’ús comú, encara no està inclòs en el diccionari normatiu del català de l’Institut d’Estudis Catalans. La primera reflexió és per desemmascarar les raons religioses cristianes esgrimides per justificar l’odi als musulmans o a l’islam. És bo recordar que els cristians no s’oposaren a l’islam al considerar-lo com una secta derivada del mateix cristianisme. Aquesta valoració positiva es modificà quan l’islam fundà un estat expansionista i conqueridor.

La segona consideració es refereix als usos i costums de les comunitats musulmanes de Catalunya. La fe musulmana necessita expressar-se a través de les claus culturals del nostre país. Resulten incomprensibles aquí aquelles expressions fetes segons els paràmetres culturals dels països islàmics. Moltes de les comunitats musulmanes de Catalunya han fet el notable esforç, no sense alguna dificultat, de trobar el seu perfil propi coherent amb els referents de les societats occidentals democràtiques. No obstant, encara són evidents les resistències d’algunes comunitats que volen viure la seva fe al marge, i en un cert punt a la contra, dels paràmetres comuns de convivència. Aquestes actitud tancades ens exigeix, per evitar qualsevol manifestació d’islamofòbia, ser comprensius i pacients, i als musulmans continuar en el seu treball de combatre les manipulacions fonamentalistes de la seva fe.

Les tres vingudes del Crist

San Bernat, en un sermó sobre l’Advent, diu que hi ha tres vingudes del Senyor. Dues són evidents i l’altra és més implícita i ens té a nosaltres de protagonistes. La primera està relacionada amb l’encarnació, Déu es feu home, un més entre altres. És el que celebrarem en el proper Nadal. Aquesta encarnació distingeix el Déu cristià en relació a altres deïtats. La segon vinguda clara del Senyor és el moment de la parusia, serà en aquell moment en que tothom veurà Déu cara a cara.

La vinguda menys evident, la que està com oculta, ens té a cadascú com a protagonistes si acollim la paraula de Jesús. Ell mateix ens ho recorda quan adverteix “qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.” (Jn 14,23). Aquesta vinguda intermèdia esdevé comprensible a la resta de persones per les obres de l’amor. La presència de l’amor es manifesta a través dels afectes i les costums. Cada dia podem evidenciar aquest Déu encarnat que perdura entre nosaltres gràcies a guardar la seva paraula en el nostre cor.

Escoltar Déu

L’Advent ens convida a vetllar per acollir la paraula de Déu que ve a trobar-nos en la història de tots i en la història personal. Hem d’estar atents per rebre aquesta presència de Déu, entendre-la i acceptar-la. Una de les noves temptacions que ens trobem els cristians avui és la de fer un cristianisme a la carta. D’agafar allò que ens agrada, o no ens incomoda, de la doctrina cristiana. Fins i tot, podem estendre la tria a altres religions a fi d’acomodar els seus valors o principis a les necessitats personals. Al final, poden existir tantes comprensions i vivències de la religió cristiana com tantes persones es confessen cristians.

Aquesta actitud em recorda al comportament polític de Joseph Fouché que transità per tot el ventall ideològic sense cap escrúpol si això li permetia sobreviure. La fragilitat de les adhesions ideològiques o la volatilitat dels valors morals propicia el risc d’un relativisme que justifica aquest cristianisme a la carta. Des d’aquesta perspectiva, es perd el sentit del pecat. De tal manera que sembla que no tingui cap sentit seguir la voluntat de Déu. Ni hi ha espai per discernir quin és aquesta voluntat.

El pecat més autèntic és no saber “escoltar la veu del Senyor, Déu nostre, per caminar pels seus decrets" (Ba 1,18) de tal manera que "cada u va anar darrera el pensament del seu cor malvat, seguint altres deus i fent el mal" (Ba 1,22). Aquesta desobediència ens separa de Déu i ens fa el nostre cor més insensible a escoltar la seva voluntat. De tal manera que “si no escolteu la meva veu, aquesta multitud tan immensa es convertirà en una petita cosa enmig de les nacions on els dispersaré. Ja sé que no m'escoltaran, perquè són un poble que va a la seva. Però en el país on viuran deportats, acabaran reflexionant. Llavors comprendran que jo sóc el Senyor, el seu Déu. Allà els donaré un cor ben disposat i unes orelles que hi sentin” (Ba 2,29-31). Des de l’actitud sincera d’acolliment de la paraula de Déu en el cor serà possible entendre quina és la seva voluntat. L’Advent ens convida a vetllar per acollir aquesta paraula que, encarnada, serà font de vida i esperança.

Del perdó a la reconciliació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Encara hi ha un pas més després del perdó: la reconciliació. El perdó i la reconciliació s'han identificat i confós amb massa facilitat. Quan es tracta d'un perpetrador amb el qual no s'ha tingut relació prèvia, només hi ha lloc per al perdó. En canvi, la noció de reconciliació s'aplica quan el mal infligit ha obert una bretxa en la relació que perpetrador i víctima ja tenien anteriorment. Reconciliació significa curar la bretxa causada pel mal comès perquè la relació pugui reprendre i adquirir un nou futur. De vegades, aquesta restauració no és factible perquè la víctima no pot fer-la emocionalment, o simplement perquè ja no és possible. La nova situació després del trencament pot ser irreversible, de manera que restaurar una relació seriosa injust. Però també pot ser que un evadeixi la reconciliació precisament per confondre-la amb el perdó. La resistència a la reconciliació desapareix quan es comprèn que el perdó és la seva condició necessària, sense que això signifiqui que la reconciliació aflora automàticament del perdó. El perdó és un estat de el cor i la ment amb el que oferim a l'altre noves oportunitats per al futur, i mitjançant el qual recuperem la pau interior i la llibertat.

Això no vol dir que la reconciliació no sigui important. Al contraria, és desitjable sempre que sigui possible, i roman com a objectiu del perdó sense ser necessari per se. Un també ha de ser conscient que, en la reconciliació, la relació que s'estableix no pot ser com la que existia abans. De vegades, el procés de el perdó la pot millorar.

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar si és possible la reconciliació sense el perdó. En diverses circumstàncies històriques i existencials, les persones individuals i les comunitats humanes han d'intentar viure col·lectivament com una unitat social. La reconciliació ha de possibilitar aquesta vida en societat. La reconciliació en absència de perdó és especialment necessària entre grups i estats. Nacions i comunitats han d'oferir-noves oportunitats per recuperar la confiança i activar relacions renovades que, tot i que no estaran lliures de memòria d'un passat negatiu, han de rebre l'oportunitat de florir.

Sense reconciliació, els pobles i els grups ètnics estan destinats a haver de viure amb rancúnia no resolt i enemistat perpètua (que, com mina sota qualsevol societat pacífica, pot explotar en qualsevol moment). Aquesta situació pot ser desarticulada quan la reconciliació i el perdó es distingeixen en l'àmbit de les relacions col·lectives. Tot i la naturalesa imperdonable de fets passats -o millor dit, tot i la incapacitat de perdonar perpetradors passats- és important que les comunitats aprenguin de nou a apropar-se. La reconciliació, en definitiva, pot enfortir el camí cap al perdó i fer-ho possible.

(continua)