Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure esperançats el Nadal. L’Advent ens prepara per rebre la joia del naixement de Jesús conscients de que ens aporta la veritat que esdevindrà la llum per guiar els nostre passos. Gràcies al seu testimoni d’amor la vida s’omple de sentit.

“Per l'amor entranyable del nostre Déu,

ens visitarà un sol que ve del cel,

per il·luminar els qui viuen a la fosca,

a les ombres de la mort,

i guiar els nostres passos

per camins de pau”.

(Lc 1, 78-79)

La confiança sosté les meves esperances. Sense aquella tot fora més feixuc perquè, en determinats moments, tot sembla molt espès i difícil. En aquestes situacions el cor i el pensament descansen en les seguretats de l’esperit fonamentades en una fe treballada en el dia a dia. “Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38)

Glosses per la via quotidiana

En algunes circumstàncies, podem tenir por. Hi ha situacions que ens intranquil·litzen i pertorben la nostra pau interior. Els fets ens poden aclaparar o experimentar la sensació de derrota. Fins i tot podem percebre que no hi ha res a fer perquè tot està perdut. És en aquest moment quan hem de tenir esperança i confiar que no serem defraudats.

“Digueu als qui defalleixen:

«Sigueu valents, no tingueu por!

Aquí teniu el vostre Déu,

que ve per fer justícia;

la seva paga és aquí.

Ell mateix us ve a salvar.»

Llavors es desclouran

els ulls dels cecs,

i les orelles dels sords s'obriran.

Llavors el coix saltarà com un cérvol

i la llengua del mut cridarà de goig,

perquè l'aigua ha brollat al desert,

han nascut torrents a l'estepa”.

(Is 35,4-6)

Som el que som perquè altres ens han precedit i han fet camí abans que nosaltres. Així, som hereus d’unes vides plenes d’esperances i de joies, de treballs i moments difícils. En nosaltres es condensa aquest passat i nosaltres som també una baula en el futur dels que ens succeiran. “En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.” (Mt 1,17)

  

El Déu cristià és proper a les persones. El gest de la seva encarnació és l’expressió d’aquesta proximitat. Déu mateix dona un senyal de que comparteix la nostra sort en la història. El profeta Isaïes anuncià al rei Acaz que la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir: Déu amb nosaltres. Aquest infant té la missió de fer regnar la justícia i el bé entre nosaltres. El Nadal és a prop. “Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: 23 La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres»”. (Mt 1,22-23)

Déu consola i allibera

En el temps d’Advent, preparant-nos per la celebració del Nadal, hi ha un text del profeta Isaïes útil per il·luminar el sentit d’aquesta festa. El text descriu la desesperació provocada a un rei per una situació política adversa. En època d’Isaïes la situació del regne de Judà era crítica. Una coalició entre el regne dels Arameus i el regne d’Israel assetjà la ciutat de Jerusalem a fi de deposar el seu rei Acaz, dotzè rei de Judà segons la Bíblia,. i posar-ne un favorable als interessos de l’aliança estrangera. Els jueus estaven desmoralitzats perquè temien que aquesta situació fos la fi del tro de David.

Quan tothom semblava donar per perdut el reialme de David, Déu promogué la intervenció d’Isaïes per anunciar que no passaria el que semblava que havia succeir. Els fets no serien com imaginaven els jueus perquè Déu havia consciència dels riscos del moment i prenia partit a costat del seu poble. Mogut per la seva misericòrdia, Déu envia Isaïes a Acaz per dir-li: “No perdis la calma, no tinguis por, no et deixis intimidar per la fúria (dels reis de la coalició)” (Is 7,4). Dites aquestes per tranquil·litzar el profeta anuncia solemnement al rei:  “Déu et fa saber que aquests plans no es compliran ni ara ni mai” (Is 7,7). L’anunci profètic és radicalment diferent als temors que tenien els jueus davant la crisi político-militar.

L’esperança de triomf està en la promesa que Déu fa al rei Acaz per mitjà d’Isaïes. Davant del perill de pèrdua del tro de David, Deú, a més de prometre que els enemics no triomfaran anuncia que el rei tindrà un descendent que assegura el seu llinatge: “ (Is 7,14-17). El consol diví és una promesa en forma d’un nen que ha de venir a restaurar la glòria d’Israel. Aquest nen serà signe del compromís de presència de Déu amb el seu poble. És un nen que naixerà d’una dona jova i la seva vinguda canviarà radicalment el sentit de la història dels jueus. El naixement de Jesús recorda la promesa profètica d’Isaïes a Azac i el nen promès, que també ha nascut d’una dona jove, retornarà la pau i acomplirà les esperances.

Profetisme, llegir el present i entendre el passat

Els profetes no són endevinadors del futur ni predictors de catàstrofes. No són visionaris. Són persones que saben llegir el present des d’un profunda comprensió de la naturalesa humana i el sentit de la pròpia història. Acostumem a tenir un paper discret en la mundanitat. Més aviat estan en els marges de la història, tot i que la seva paraula serveix per entendre-la i transformar-la. Els profeta acostuma a recordar-nos les grans sentits de l’existència humana i a convidar-nos a no conformar-nos amb la complaença del present. Els anuncis profètics acostumen a incomodar-nos perquè sacsegen la consciència. Això els fa sovint incòmodes perquè ens sentim qüestionats en les  nostres comoditats o seguretats.

Si algú ens incomoda és perquè estem probablement instal·lats en una zona de confort que no volem renunciar o que no som prou lliures per trencar amb les pors que ens empresonen l’esperit. Els profetes acostumem a llegir i interpretar el present. Utilitzen signes, símbols, metàfores i de paraules entenedores per ajudar-nos a obrir la nostra ment i el cor a aquestes les noves realitat que no escoltem. Acostumen a ser persones molt lliures perquè la seva missió, no és acontentar les consciències del poderosos, sinó aplanar els camins de Déu. Les paraules profètiques poden adreçar-se a persones, col·lectius o institucions, sempre amb l’ànim de cercar-ne la seva purificació.

Els profetes no se’n proclamen ells mateixos, són les altres persones que hi veuen en ells el do del profetisme. Són aquestes persones que identifiquen els profetes perquè veuen en el que diuen o fan una evocació d’uns significats que ajuden a entendre la realitat. Aquests significats actualitzen les aportacions dels profetes del passat i ens fan entenedors els profetes del present. L’esperit s’enriqueix d’aquesta relació dinàmica. 

El camí de la veritat

La mirada al passat ens permet descobrir les veus profètiques que ens ajuden a interpretar situacions viscudes o expressar, de forma comprensible, les nostre esperances. Els profetes no anticipen el futur, no són endevinadors d’auguris, ni res que se sembli, som nosaltres els que, des del present donem sentit al profetisme perquè el projectem del passat al futur des del present. Gràcies als profetes mantenim viva la nostra esperança i la realitat esdevé una mica més entenedora. Les promeses de Déu als profetes podem ser per nosaltres part de la nostra realitat o també prometences renovades abocades al  futur.

Tenim la societat plena de moltes persones que profetitzen, ¿a qui hem d’escoltar? ¿els que fan prospectiva són profetes o predictors? ¿on estan els profetes que Déu aixeca entre nosaltres?¿qui és profeta? ¿de qui ens hem de fiar? Els profetes no són els qui cremen “en sacrifici, com ells, un dels seus fills o filles, ni practiqui les arts d'endevinar o d'interpretar presagis, la màgia, les bruixeries, els encanteris, les consultes d'esperits, els auguris o les evocacions de morts. El Senyor detesta els qui practiquen aquestes arts.” (Gn 18,10-12). El veritable profeta és aquell que ens crida l’atenció, es fa escoltar i desvetlla la veritat en el nostre interior.  Perquè, front als falsos profetes “el Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s'aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo” (Gn 18,15).

La nostra situació és similar a la viscuda per Moisés. Quan la fe s’encarna en la història de la humanitat hi ha més dubtes que certeses. Es viu a les palpentes cercant el camí de la veritat. En aquesta cerca els pocs profetes que Déu situa davant nostre ens ajuden a trobar la seva ruta cap la veritat. Tot allò que ens aparti d’aquests nobles ideals que sostenen la fe sincera són falsos profetismes por boca de falsos profetes. La fidelitat a aquesta veritat és patiment, intranquil·litat, dubtes en definitiva. Sempre necessitarem el discerniment per evitar caure en la complaença de creure’ns en el camí just. La veritat, aquella veritat que Jesús callà davant de Pilat, és ell mateix: Jesús. Per això el Nadal és lluminós perquè ens apropa aquesta veritat que ens salva. Sabem que ell és “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6)

Nadal per tothom

El Nadal té molta significació pels cristians. No cal estendre’s en aquesta consideració, però podem allargar l’afirmació en forma de pregunta: ¿té sentit el Nadal per aquelles persones que no són cristianes?. La diversitat de creences en la nostra societat, junt amb el convenciment que hem de ser respectuosos amb la lliberta de consciència de tothom, ¿ha afavorit la tendència de tancar-nos  a celebrar el Nadal només amb els nostres, amb aquells que compartim la mateixa fe?. Sembla lògic considerar que si és una festa cristiana, només la celebrin els cristians.

Penso que és possible una altra lògica. El pluralisme religiós de la nostra societat no hauria de fer-nos perdre la perspectiva que el Nadal és una proposta oberta dels cristians al conjunt de la societat. Part dels valors del Nadal poden ser, i  volem que sigui així, compartits per moltes persones de bona voluntat. És el que, segons la tradició popular,  proclamaren els àngels als pastors: “Glòria a Déu a les altures i Pau a la terra als homes de bona voluntat". El Nou Testament s’inclina per una traducció més culte: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima” (Lc 2,14). Les dues traduccions serveixen per expressar la profunditat d’aquesta anunci joiós: la universalitat de la bona notícia del naixement de Jesús.

Els cristians hem d’esforçar-nosa transmetre el sentit del Nadal a les persones que ens envolten. Ho hem de fer sense cap restricció ni por. En l’encarnació de Déu es condensa el valor d’aquestes festes. Déu comparteix la condició humana, ens fa un com nosaltres per assumir la situació de cadascun i proposar-nos un camí de retrobament de l’esperança i la felicitat en allò que inspira i dona valor a la vida. Sense entrar a valorar el que significa l’encarnació de Déu, les persones estimades per Déu, que són moltes i de variades creences, poden compartir amb els cristians el sentit d’un Déu proper que assumeix com a propi els nostres itineraris personals. Déu estima a tothom, per això esdevé un més entre nosaltres.

El meu pessebre

He fet el pessebre, com cada any. Les figuretes són sempre les mateixes, les que feien servir els meus pares per fer el pessebre quan jo era petit. Pel cap baix tenen seixanta anys. Són de plom pintat i la majoria resisteixen el pas del temps, tot i que he hagut de fer-ne alguna reposició perquè algunes no han sobreviscut bé els pas dels anys. Per sort, un petit artesà de Gràcia, la família Bertran, segueix fent les mateixes figures amb els motllos originals. Però ara, les reïnes han substituït el plom i això fa que les figuretes siguin lleugerament més petites. Tant se val, són les mateixes i això fa que si alguna es malmet pugui substituir-la sense desentonar. Això hem permet no perdre els meus vincles amb els moments plàcids de la infantesa.

Fer el pessebre és, al menys per mi, un acte quasi de fe. El faig com els cristians ortodoxes pinten les icones: amb una profunda convicció teològica. Tot el pessebre expressa les meves creences, tant les religioses com l’arrelament a una tradició que em dóna identitat. Les figuretes tenen el seu lloc, més o menys idèntic cada any, llevat que alguna incorporació recent obligui a modificar alguna situació. La cova en una cantonada està protegida per suros amb algunes petites vil·les d’inspiració oriental. La resta de l’espai l’omplen els pastors ajaguts al voltant del foc, esperant l’anunci angelical; un pont que permet creuar un riu de paper de plata i un parell de masies amb tots els animalons propis i algunes figures de pagès. Un discret caganer s’amaga en una cova que fa el suro i altres figures acaben de donar sentit al meu pessebre. A més, tot està preparat perquè, a partir del dia 25, l’aparició dels reis ocupin un lloc preeminent per desplaçar-se cap a la cova. Unes petites i tènues llums il·luminen la meva petita obra que omple un bon tros d’un moble del menjador.

Estic convençut que el vespre, quan apago les llums del pessebre i ens anem a dormir, les figuretes cobren vida. Unes feinegen al camp, altres pesquen al riu i els pastors atien el foc per seguir les seves converses. Potser algun d’ells haurà d’espavilar-se a buscar alguna ovella perduda pels suros mentre la filadora ja ha acabat la seva feina. Segur que el llenyataire amb el seu farcell han fet cap a casa i els bous han acabat de llaurar el tros que havien començat al matí. Un carro porta fustes als masos i unes dones van al riu a omplir les garrafes. Mentre dormo el pessebre és una realitat viva, però quan hem desperto i vaig al menjador, intueixo corredisses de les figuretes per ocupar la posició que estaven el dia anterior. Llavors, m’adono que el meu pessebre és una evocació del que sóc, dels meus records d’infant i l’afirmació d’una identitat que no vull perdre. Per això, el meu pessebre és un pessebre animat.