Glosses per la vida quotidiana

Estem cridats a l’esperança. Ho hem de fer convençuts que és així, perquè sinó, la no esperança és la mort en vida. Cadascú de nosaltres hem de procurar ser portadors d’esperança per els altres. Així, quan aquests truquin a una porta hi hagi algú que l’obra o quan cerquin tinguin l’ajut per trobar. L’esperança dels altres és un repte per cada un de nosaltres. “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren” (Mt 7,7-8)

La fraternitat hauria de ser l’eix de la renovació de la societat. Les relacions humanes necessiten de la fraternitat per contribuir a humanitzar la societat. En l’altre esdevenim persones. Estimant, respectant, tractant amablement els altres contribuïm a crear nous lligams entre les persones. Sense aquest amor al diferent, les persones quedem atrapades pels nostres egoismes i pors. Sense fraternitat no hi ha llibertat. “Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

Glosses per la vida quotidiana

El camí de la salvació personal es transita a través de les bones accions en la vida quotidiana. Ni l’afirmació de la fe, ni la vida plena de pràctiques religioses tenen sentit en el moment de l’examen final de la vida. Cada dia hi ha moltes oportunitats per preguntar-nos què fem i com ho fem, i el que podem fer per ser millors. Hem d’estar atents per descobrir aquests moments de santedat en la vida quotidiana. “¿Quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? El rei els respondrà:«Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu»”. (Mt 25,37-40) 

No per parlar més podem convèncer millor. El que importa és el sentit del que diem i com ho fem. Les nostres paraules han de ser amables i entenimentades. Hem de procurar persuadir i no imposar. Les persones tenim dues orelles per escoltar molt i una sola boca per ser prudents i mesurats alhora de parlar. Ens cal escoltar més. Les opinions de les altres persones ens ajuden a madurar. No vulguem imposar els nostres pensaments per un excés de paraules, parlem el just i en el moment oportú. Que se’ns recordi pels nostres criteris, no pel to de veu. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu” (Mt 6,7-8) 

La Quaresma convida a revisar el que som, el que fem, les nostres actituds. És una crida a la conversió de cor, a fi de poder estimar millor i renàixer interiorment. La pregària de petició manifesta un desig íntim. Podem pregar per moltes coses i també per nosaltres mateixos. Podem confiar a Déu la cura del nostre esperit un cop hem descobert les nostres mancances. Necessitem tenir aquesta confiança per ser millors persones i poder estimar totalment als altres. “Déu meu, creeu un mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit fer. No em llanceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant” Salm 51 (50), 12-13

Glosses per la vida quotidiana

Les persones que només viuen per a elles mateixes no troben la felicitat, es tanquen en el seu egoisme i no s'adonen que al seu voltant hi ha persones que els necessiten. Cada dia tenim ocasió d'obrir-nos als altres negant la temptació de viure sense compassió. L'egoisme i la comoditat de situar la vida en espais confortables pot contribuir a no veure que cal comprometre'ns a favor de la justícia. "Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà." (Lc 6,23-24).

Durant el temps la Quaresma era costum alguns dies fer dejuni i altres fer abstinència de carn. Avui, aquestes pràctiques que ajudaven a l’ascesi personal poden ser substituïdes per altres. Un bon dejuni, per exemple, és dejunar de les presses que ens impedeixen escoltar als altres o dejunar dels interessos personals que ens impedeixen acollir a les persones del nostre entorn. Aquest és el dejuni que val la pena fer. “¿Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?” (Mt 9,14)

Glosses per la vida quotidiana

La causa de Jesús és radical amb les riqueses. L’Evangeli és contundent amb elles. A la pregunta d'un jove que calia fer per guanyar la vida eterna, Jesús li respon que desprendre’s d’elles. La seva resposta és una crida a la generositat, en compartir i al despreniment personal profund. Recomana vendre els béns i donar-los als pobres i després recorda que és difícil que un ric entri en el Regne de Déu. Mentre hi hagi persones necessitades, situades irremeiablement en situació de pobresa, qui tingui riqueses les hauria de compartir solidàriament amb elles. No podem desentendre’s de l’empobriment dels altres. “Només et falta una cosa: ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mc 10,21)

Cal anar per la vida amb la màxima senzillesa i humilitat. No cal aspirar a ser dels primers o perseguir la notorietat. Al contrari, sense buscar expressament ser dels darrers, hem de fer les coses pel valor que tenen elles i perquè estem convençuts d’allò que fem. Tot el que se’ns pugui donar, serà sempre de més a més. I si ho rebem, ho hem d’administrar com un regal. “Molts que ara són darrers seran primers, i molts primers, darrers” (Mc 10,31)

Comença el temps de la Quaresma. Són uns dies destinats a reflexionar sobre el caràcter efímer de la vida i la lleugeresa de moltes coses que ens atrapen en excés. Poden fer l'exercici de renunciar durant aquests dies a alguna de les coses que ens tanca i ens aïlla els altres. Fem-ho per sentir-nos més lliures respecte de tot allò que ens distreu del nostre amor als germans. "Tu, quan dejunis, renta't la cara i posa't perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell a qui no hi ha secrets, t'ho recompensarà".(Mt 6,17-18)

Que puc fer davant la guerra d’Ucraïna

Un bon amic m’ha interpel·lat sobre què puc fer jo davant la guerra d’Ucraïna. Se m’han acudit els següents punts: 

1. La conversió de cor. Interrogar-me si amb les meves actituds fomento la pau o l’agressió? Soc un pacificador? En el cas que no, plantejar-me que he de fer per esmenar-ho. 

2. Com diu sant Pau “prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor” (1Co 15,58) que és el camí de la pau. Interrogar-me si en el meu dia a dia contribueixo a pacificar les relacions humanes. En aquest sentit, he de preguntar-me com puc ajudar a fer pedagogia per la pau.

3. Denunciar. Exercir la denúncia profètica d’aquelles situacions que són font de violència en la societat.

4. Acollir. Tenir una actitud d’acollida per rebre els damnificats del conflicte. Veure com puc contribuir a acollir-los amb dignitat. 

5. Pregar. Confiar en la força de la pregària com a camí de proximitat amb les persones que pateixen.

 6. Estar informat. Procurar recollir tota la informació fiable a fi de tenir una opinió pròpia al marge dels estereotips o prejudicis. 

7. Demanar als bisbes, atès que tenen una projecció pública que jo no tinc, un compromís actiu a favor de la pau a través de la denúncia profètica. 

8. Reclamar a les autoritats públiques el seu posicionament, de paraula i obra, a favor de la pau; reclamar la seva denúncia dels camins que porten a la guerra i les necessàries complicitats estructurals; i el seu compromís actiu a favor dels damnificats de la guerra. 

9. Demanar a la societat, i a mi mateix, la solidaritat fraternal amb totes les persones obligades a fugir de la guerra o que la pateixen en la mateixa Ucraïna. 

10. Ser memòria de la passió que estan vivint els ucraïnesos i de totes les víctimes de les guerres.

Glosses per la vida quotidiana

Cada persona ha de testimoniar el que creu. Ho hem de fer al mig de la plaça pública, allí on les persones vivim i expressem les nostres esperances. Ho hem de fer sense amagar els principis i valors que sostenen la nostra existència, sense dissimular el que som i sense imposar les nostres veritats.“La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres” (Mc 9,50). 

Hem de ser sincers i honestos amb nosaltres mateixos. Això pot resumir-se amb l’expressió: ser persones de paraula. Si ho som, la gent confiarà en nosaltres perquè es creurà el que diem pel valor de què diem. “No jureu, ni pel cel, ni per la terra, ni amb cap altra mena de jurament. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. Així no caureu sota el judici de Déu” (Jm 5, 12).

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser més decidits i explicar el que creiem i perquè ho creiem. No hem de tenir por a no ser del tot compresos, perquè el que volem testimoniar es confronta amb el pensament majoritari de la societat. Només des d’un canvi radical de perspectiva es podrà transformar profundament la societat. Proposem uns valors transformadors perquè neguem i renunciem el sistema de principis que ordenen la nostra societat. “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin” (Lc 6,27-31). 

Hem de tenir criteris propis i no guiar-nos pel que diguin els altres. Aquests criteris sorgeixen de l’experiència arrelada en l’interior de les persones i també en la capacitat reflexiva. No podem tenir criteris prestats, copiats dels estereotips circulants, sinó madurats pausadament, contrastats i rumiats. “I vosaltres, qui dieu que soc?” (Mt 16,15) 

Els individus podem ser sectaris, més del que ens pensem. Considerem que només els “nostres” tenen la raó i que fora d’ells no hi ha res a fer. Guiats pel sectarisme no confés, tenim els nostres líders i només ens refiem de les persones que actuen en nom dels principis de les petites sectes particulars. Anem equivocats. La visió sectària tanca i empobreix el nostre raonament.“Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui venen amb nosaltres” (Mc 9,38)