La honestedat de l’abat Josep Maria Soler

Vull defensar la honorabilitat i honestedat del pare abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler. El conec, m’identifico amb el que pensa diu i fa, i em sento en comunió amb la seva comunitat benedictina. Ara l’abat, a més d’estar en el centre de la crítica d’alguns catòlics anònims, és objecte d’atac per part de la caverna mediàtica. L’editorial d’ahir de l’ABC, a més d’una difamació, és un perversió jurídica. Resulta que l’acusador, l’editorial del diari, no ha de demostrar la veracitat de la seva acusació, sinó l’acusat ha de provar que és innocent. Això és pervers perquè en termes jurídics existeix el principi anomenat onus probandi (càrrega de la prova). Aquest indica que allò que es normal es suposa, mentre lo anòmal es prova. Per això també es diu  affirmanti incumbit probatio, es a dir,  qui afirma quelcom ho ha de provar.

Prou de grolleres manipulacions i difamacions. A Madrid hi ha uns diaris ABC, la Razón, el Mundo i la Gaceta de los Negocios, cada un amb el seu estil, que han agafat l’estratègia de la difamació per torpedinar el procés sobiranista català. ¿Com ho fan?. Escampant rumors sobre la honorabilitat d’algunes persones. ¿Amb quin objectiu? introduir dubtes en la societat catalana i convèncer als espanyols que hi ha persones a Catalunya que volen ser independents per escapolir-se de la justícia espanyola i així tapar les seves corrupcions particulars. Des de fa mesos han disparat contra peces de caça major. Intentaren desestabilitzar al president Mas vinculant-lo a uns problemes fiscals del seu pare. A continuació ho han intentat fer amb el president Pujol a través de les actuacions del seus fills.

Ara volen vincular al pare abat Josep Maria Soler, abat de Santa Maria de Montserrat, a una important donació econòmica de l’empresari José Maria Ruiz Mateos. Que la fundació del monestir hagi rebut una aportació onerosa, no ha de fer pressuposar unes finalitats diferents més enllà de la donació gratuïta. Si jo tingués diners, faria el mateix. Cadascú és lliura d’administrar les seves obres caritatives com li plagui. Però el diari ABC opta per altres interpretacions. L’estratègia comunicativa d’aquest diari és fer mal allò que és catalanista. Tornen a difondre dubtes per tal de vincular una persona honorable a un comportament reprovable. De nou, el mateix esquema, afavorir que els ciutadans creguin que hi ha persones a Catalunya que volen la independència per tapar corrupcions particulars. 

Inversió política

Expliquen que quan els accionistes de l’empresa alemanya Siemens veieren baixar els beneficis per l’existència de comportaments corruptes en la seva màxima direcció i entre els seus directius més destacats emprengueren algunes mesures dràstiques. En primer lloc acomiadà tota l’alta  direcció i molts directius. A més, la nova direcció  estimulà que els empleats denunciessin els comportaments corruptes a fi d’extirpar-los de l’organització i depurar responsabilitats. A Siemens aquestes decisions foren impulsada pels accionistes perquè veien que la corrupció incrementava les pèrdues.¿És aplicable el model Siemens a la política?

Al nostre país ho dubto. En aquest àmbit es dóna un fenomen similar a la inversió tèrmica. Els ciutadans, estament anàleg als accionistes de Siemens, tot i veure incrementar la desafecció política segueixen premiant les forces polítiques amb persones condemnades per corrupció o de comportaments foscos. Això és obvi en algunes comunitats autònomes o ajuntaments. Els ciutadans semblen distanciar-se de la corrupció i en el seu comportament electoral mostren simpatia amb persones o partits tot sovint relacionats amb actituds moralment reprovables.

¿Com es pot canviar aquesta situació?. No ho sé. Intueixo que és difícil. Però, malgrat les dificultats, cal prendre algunes mesures decidides i vèncer resistències. Es poc probable que l’estament polític, de forma genèrica, prengui decisions que comportin perdre bona part dels seus privilegis i prevalença social. Intueixo que l’únic camí possible és que els polítics més il·lustrats, responsables i èticament irreprensibles es posin d’acord, al marge dels seus partits respectius, i impulsin un dràstic procés de reformes. Serà un camí dur, ple de dificultats i rebel·lions, però si no és fa d’aquesta manera la ciutadania seguirà desconfiant dels seus polítics i s’incrementarà la distància entre ells i la cosa pública.

Islam de Catalunya, situació crítica

Els meus amics saben que sóc persistent en la defensa de les idees o en la consecució d'algun objectiu. Reconec que actuar com a gota malaia alguns cops m'ha ajudat i altres no, fins i tot em pot haver perjudicat. Però ara estic convençut, he de tornar a insistir en un tema que he tractat anteriorment: la progressiva radicalització d'alguns musulmans a Catalunya. A més de les notícies proporcionades pels medis de comumcació existeix una realitat més silenciosa, peró força eficaç per la radicalització de les comunitats musulmames catalanes. Les dades són elocuents: els oratoris estan més concorreguts i els signes corporals de la vivència fonamentalista de l'Islam dels musulmans són més evidents arreu.

El procés de radicalització és complex, doncs el resultat de múltiples factors. De la mateixa manera que cal esbrinar les cause és necessarim conèixer els seus efectes. Lamentablement el trànsit cap a un islam radicalitzat i extrem és lent, però les seves conseqüències són evidents: inseguretat ciutadana i amenaça a la convivència. Només cal repassar els diferents ensurts associats a la radicalització extrema d'alguns musulmans per descobrir que en els origents hi ha persones aparentment integrades a la societat. Aquesta és la gran paradoxa que expressen els analistes: perquè persones, aparentment normals, alguns amb estudis, de sobte opten per una via de violència extrema que ens empeny al terrorisme en nom de la seva religió.

Tornem a les causes. Els responsables de les comunitats musulmanes a Catalunya alerten, cada cop amb més insistència, que són més clars els indicis que hi ha una suau progrés cap a la radicalització d'algunes persones. L'absència d'un treball directe amb aquestes comunitats, les seves dificultats estructurals, algunes degudes a la pèrdua de subvencions, per poder organitzar les disperses comunitats musulmanes està facilitant l'aparició de persones que intervenen per exaltar els ànims d'alguns musulmans. La seva penetració en les comunitats és fàcil, tenen recursos i faciliten predicadors, i el seu radicalisme troba fàcil acollida per la precarietat d'aquestes comunitats i els dubtes d'identitat d'alguns dels seus membres. En aquestes condicions, és fàcil el pas a la comprensió fanàtica de l'Islam. D'aquí la meva alerta.

Les mesures preventives no s'esgoten en els serveis de seguretat ciutadana sinó en una actuació política que normalitzi l'Islam a Catalunya. Del contrari, en lloc d'uns Islam català tindrem un Islam desarrelat i desorientat. Les decisions d'alguns ajuntaments de situar els centres de culte islàmics a les perifèries urbanes és un error, a més d'introduir una segregació en la pràctica del culte que, a la meva modesta opinió, altera la igualtat garantida per la llei de llibertat religiosa. Situar els oratoris a les perifèries urbanes és afavorir la seva invisibilitat i aquest és precisament el que busquen els sectors més fonamentalistes ja que així tenen més marge de maniobra per actuar i fugir al control social. Com es pot veure, la política envers les comunitats musulmanes és important, vital i cal encertar-la per tal d'assegurar la convivència avui i en els propers anys. Encara hi som a temps.

Escoltar amb orella ben atenta

Déu ens parla a través dels signes que ens envolten. El propi sant Benet ens ho recorda “escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix  la veu divina” (Regla v9). No hem d’esperar una intervenció extraordinària de Déu per saber-lo trobar. Ell es manifesta constantment a través de múltiples signes, situacions i persones que fan de la seva presència un esdeveniment normal. Només cal no tenir els cors endurits per saber-lo trobar. Cal educar el nostre cor, amarar el nostre esperit per saber descobrir aquesta presència constant del Senyor. Hem de tenir els ulls i les orelles, en definitiva, els nostres sentits a l’aguait per saber reconèixer el Senyor al costat nostre. Això ens apropa als deixebles del Senyor Jesús, que caminaren al seu costat sense saber-lo descobrir. Demanem a Déu que ens doni prou claredat per saber descobrir la seva presència en la nostra quotidianitat.

Però l’estar atent no és garantia de que sigui fàcil descobrir com Déu es manifesta al nostre costat. Manllevant una expressió de sant Joan, Benet ens diu que cal mantenir-se corrent perquè del contrari ens pot sorprendre les “tenebres de la mort”. És propi de la condició humana mantenir aquesta tensió entre el bé i el mal, entre la vida i la mort. Creure en el Senyor no és una garantia de sentir-lo aprop, però ell en deixa a la nostra responsabilitat actuar amb coherència amb el seu amor en mig d’un món en el qual el mal hi busca un lloc per fer-hi també estada. Benet ens demana estar atents i vigilants per no deixar-nos emportar per inèrcies que puguin retornar-nos a les tenebres. No és suficient dir “Senyor, senyor” per guanyar la vida eterna. Cal articular un amor actiu i operant als germans per fer real la presència del Senyor en la nostra societat i demostrar la força transformadora de l’amor. Sí aquest s’encarna en la nostra societat, si guanya espais de credibilitat i és evident la seva força transformadora, poca cosa podran fer les tenebres. Aquesta és la nostra responsabilitat. Ser testimoni de l’amor de Déu, de la seva veritat i esperança, per evitar el domini del regne de les tenebres de la mort.

Monestir de Santa Maria de Montserrat, fidelitat sense subordinades

Demà és la Mare de Déu de Montserrat, una gran festivitat pels catòlics catalans. És la festa de la patrona de Catalunya, fogar d’esperances i devocions. Centre de la pietat popular de moltes generacions de catalans. En la Mare de Déu de Montserrat els catalans han projectat les seves fes i també els seus anhels. La Verge montserratina està associada a una comunitat monàstica benedictina que durant centenars d’anys, a prop del miler, ha mantingut viva la religiositat popular associada a la veneració d’aquesta imatge secular. Gràcies al seu servei a devoció popular, la comunitat benedictina ha estat, al llarg de varis segles un referent viu de la dignitat dels catalans.

En els moments més difícils de la història de Catalunya la comunitat benedictina del monestir de Santa Maria ha estat fidel al servei del poble català. Aquest compromís li comportà penúries i dificultats, com fou la seva total destrucció del monestir durant la Guerra del Francès, amb la pèrdua de la riquesa històrica i cultural del seu arxiu i biblioteca. Els monjos reconstruïren el monestir amb tenacitat i esperança. Quan tot semblava indicar un període d’estabilitat els processos desamortitzadors tornaren a fer trontollar la comunitat i de nou, després d’un període d’incertesa, els monjos hagueren de tornar recuperar la vida monàstica. Anys més tard, aquesta comunitat s’implica activament en la recuperació política i cultural de Catalunya durant la final del segle XIX i inicis del XX.

La Guerra Civil, i la persecució religiosa d’aquell temps, ocasionà l’assassinat de vint monjos i la dispersió de la comunitat. Novament foren anys difícils de recomposició de la vida monàstica sota la protecció de la Mare de Déu. Durant el llarg període del franquisme el monestir de Santa Maria de Montserrat fou un exemple de reconciliació entre els que havien estat enfrontats en la guerra. A partir de l’any1947, amb les festes de l’entronització de la Mare de Déu al nou tron, la comunitat benedictina esdevingué un referent per la recuperació de la identitat nacional de Catalunya, l’entesa i la regeneració democràtica del país. Des de llavors el seu compromís ha estat actiu i generós amb Catalunya. Per això aquest matí, escoltant les paraules del pare abat Josep Maria Soler a TV3 defensant la dimensió nacional de Catalunya i el dret a fer la consulta he pensat que la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat ha sabut concretar sense subordinades la seva fidelitat al poble que manté viva la devoció a la seva Mare de Déu.

Resistència o complicitat en la reforma de la cúria

El papa Francesc ha anunciat el seu propòsit de tenir una cúria vaticana amb "més representació i més col·legialitat". Una cúria amb "més diàleg en sentit bidireccional en una organització moderna i eficient". Una cúria amb una plena "revaloració de l'ofici episcopal". Una cúria amb "sobretot menys italians". Per fer-ho, el papa ha creat una comissió de cardenals que hauran de començar a treballar en el proper mes d’octubre. La reforma de la cúria no és un objectiu nou. Ha estat formulat de moltes maneres al des de fa temps, però sempre han sorgit nombrosos obstacles. Les resistències han estat enormes i insalvables. Fins i tot, els diferents papes que ho han intentat han hagut de renunciar-hi.

Alguns analistes consideren que el primer intent seriós de reforma començà trenta anys abans del Concili Vaticà II. En el document de 1931 titulat “De quibusdam rebus in ecclesiastico regimine emendandis", és a dir, "Sobre algunes coses que cal canviar en el govern eclesiàstic" ja es proposen diverses iniciatives de reforma curial. Es tracta d’un breu text escrit probablement pel redemptorista holandès Willem Marinus van Rossum (1854-1932) creat cardenal per Pius X l'any 1911 i prefecte de "Propaganda Fide" amb Benet XV i Pius XI.

Es un document dur i sever amb la situació de l’església del seu temps. Segons aquests document "la major part dels bisbes, en comptes de ser d'aquest caràcter fort tan necessari avui, en comptes de ser personalitats dinàmiques i actives, encara que homes piadosos i religiosos són efectivament al mateix temps mediocres, i inclusivament menys que mediocres. Alguns són apàtics , tímids, indolents o vanitosos, altres són conformistes, buròcrates o introvertits, molts són administradors maldestres i ignorants. [...] A vegades tot l'episcopat d'un país sembla una col·lecció de esguerrats”. Per De Valk, si realment ell és l’autor del text, "el problema està agreujat per la tendència de la Santa Seu de nomenar només prelats obedients i complaents".

La opinió sobre els cardenals tampoc és benèvola: “Pel que fa als cardenals - el senat de l'Església i els electors del Papa - la situació és encara pitjor, particularment en el cas dels que estan treballant a la cúria romana. El sacre col·legi conté massa prelats insignificants que han aconseguit el seu rang per no haver fet mai preguntes incòmodes. El mèrit de moltes eminències no és la seva excel·lent experiència pastoral o la seva cultura, sinó haver treballat en una oficina vaticana durant un lapse molt llarg. Sense cap coneixement real del món o de la vida de l'Església universal, són no obstant això promoguts automàticament i col·locats en llocs de comandament molt superiors al seu modestos talents”.

Aquesta crítica s’estén també en referència a l'excessiu component italià de la cúria: "gairebé la meitat dels cardenals i la gran majoria d'ells són italians, com si l'Esperit Sant tingués preferència per la nació italiana ("veluti si sols Italos Spiritus Sanctus dignes invenerit ut eos tamquam S. Pontificis et propers consultors et electors illustraret "). Això només agreuja la qüestió, perquè encara que els italians poden tenir molts talents, ells no són certament coneguts per les seves capacitats organitzatives. Per a l'Església universal, això és al mateix temps un insult i una injustícia. Els pocs excel·lents prelats estrangers presents a la cúria són un exemple de quin podria ser l'alternativa ".

Les alternatives proposades en el document de 1931 són diverses. En relació al nomenament dels bisbes es diu: “Calen canvis radicals en el sistema de reclutament o elecció [dels bisbes i dels cardenals]. El nomenament dels bisbes no hauria de ser deixat exclusivament a la Santa Seu, on generalment els candidats són pocs coneguts, mentre les informacions recollides són amb freqüència tendencioses o poc fiables”. En relació als cardenals es proposa: “per emfatitzar el caràcter universal de l'Església, el sacre col·legi hauria de ser internacionalitzat i el nombre dels italians hauria de ser dràsticament reduït. S'hauria de promoure el caràcter internacional de la cúria romana, els anomenats càrrecs cardenalicis haurien de ser abolits. Només els veritables prínceps d' l'Església, coneguts per les seves eminents qualitats, haurien de ser elevats a la porpra; homes educats, piatosos i entusiastes que coneguin el món, siguin experts, ben informats i, en conseqüència, capaços d'actuar com a veritables consellers del Papa ".

En relació a la informació que gestiona la cúria es suggereix que aquesta s’hauria d’enriquir amb "experts seleccionats internacionalment, que puguin actuar o reaccionar veloçment; s'haurien d'obrir nous canals de comunicació per a evitar que puguin arribar a la Santa Seu només informacions parcials i tendencioses. D'aquesta manera, l'estat dels assumptes de l'Església universal pot ser controlat més de prop i podrà ser més fàcil comunicar amb els bisbes, guiant-los i amonestant-los si fos necessari ".

Tot això fou escrit fa més de vuitanta anys. A la llum de la seva anàlisi i de les seves propostes sembla que s’hagi aturat el rellotge per la cúria vaticana. Espero que el papa Francesc pugui dur a bon port el seu propòsit sens que ningú l’aturi o l’aparti de la tan necessària reforma.

De res massa

Si fa pocs dies parlava de l’estoïcisme i afirmava en quins aspectes m’hi identificava, avui puc complementar aquesta confessió amb l’elogi de l’epicureisme. Aquest sistema filosòfic defensa la recerca d'una vida bona i feliç mitjançant l'administració intel·ligent de plaers i dolors, l'ataràxia ("absència de torbació") i els vincles d'amistat entre les persones. Afirmar una certa capacitat de contenció davant del plaer o del dolor, no comporta negar-los, sinó saber administrar-los adequadament tal como proposen els partidaris epicureismes. Com diu un bon amic meu, es seguir la filosofia grega “de res, massa” tal com deia una sentència gravada en el temple de Delfos que Sant Jeroni atribuí a un dels set savis de Grècia. Bon lema per identificar un dels camins de la felicitat.

De res massa aporta una bona guia per orientar el comportament dels individus. En el Regla de sant Benet, en les recomanacions per l’abat es diu “en la correcció ha

d'obrar amb prudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el

rovell, es trenqui el vas”. Aquesta recomanació és una bona guia per caminar per la vida, en tots els àmbits i a tots els nivells. El plaer o la felicitat preconitzat pel epicureisme anava més enllà del gaudi del cos, tal com era entès pels hedonistes, doncs havien de trobar-se equilibrats amb el desenvolupament de l’intel·lecte. La felicitat, tal com jo penso, ha trobar-se en l’equilibri de la ment i el cos, i en aquesta relació harmònica neix la serenitat. Aquest visió particular de l’epicurisme m’ha portat a considerar que el camí de la felicitat es troba en el gaudi de coses petites, properes i fàcils de construir a partir d’un mateix i amb les persones que estimes.