Resistència o complicitat en la reforma de la cúria

El papa Francesc ha anunciat el seu propòsit de tenir una cúria vaticana amb "més representació i més col·legialitat". Una cúria amb "més diàleg en sentit bidireccional en una organització moderna i eficient". Una cúria amb una plena "revaloració de l'ofici episcopal". Una cúria amb "sobretot menys italians". Per fer-ho, el papa ha creat una comissió de cardenals que hauran de començar a treballar en el proper mes d’octubre. La reforma de la cúria no és un objectiu nou. Ha estat formulat de moltes maneres al des de fa temps, però sempre han sorgit nombrosos obstacles. Les resistències han estat enormes i insalvables. Fins i tot, els diferents papes que ho han intentat han hagut de renunciar-hi.

Alguns analistes consideren que el primer intent seriós de reforma començà trenta anys abans del Concili Vaticà II. En el document de 1931 titulat “De quibusdam rebus in ecclesiastico regimine emendandis", és a dir, "Sobre algunes coses que cal canviar en el govern eclesiàstic" ja es proposen diverses iniciatives de reforma curial. Es tracta d’un breu text escrit probablement pel redemptorista holandès Willem Marinus van Rossum (1854-1932) creat cardenal per Pius X l'any 1911 i prefecte de "Propaganda Fide" amb Benet XV i Pius XI.

Es un document dur i sever amb la situació de l’església del seu temps. Segons aquests document "la major part dels bisbes, en comptes de ser d'aquest caràcter fort tan necessari avui, en comptes de ser personalitats dinàmiques i actives, encara que homes piadosos i religiosos són efectivament al mateix temps mediocres, i inclusivament menys que mediocres. Alguns són apàtics , tímids, indolents o vanitosos, altres són conformistes, buròcrates o introvertits, molts són administradors maldestres i ignorants. [...] A vegades tot l'episcopat d'un país sembla una col·lecció de esguerrats”. Per De Valk, si realment ell és l’autor del text, "el problema està agreujat per la tendència de la Santa Seu de nomenar només prelats obedients i complaents".

La opinió sobre els cardenals tampoc és benèvola: “Pel que fa als cardenals - el senat de l'Església i els electors del Papa - la situació és encara pitjor, particularment en el cas dels que estan treballant a la cúria romana. El sacre col·legi conté massa prelats insignificants que han aconseguit el seu rang per no haver fet mai preguntes incòmodes. El mèrit de moltes eminències no és la seva excel·lent experiència pastoral o la seva cultura, sinó haver treballat en una oficina vaticana durant un lapse molt llarg. Sense cap coneixement real del món o de la vida de l'Església universal, són no obstant això promoguts automàticament i col·locats en llocs de comandament molt superiors al seu modestos talents”.

Aquesta crítica s’estén també en referència a l'excessiu component italià de la cúria: "gairebé la meitat dels cardenals i la gran majoria d'ells són italians, com si l'Esperit Sant tingués preferència per la nació italiana ("veluti si sols Italos Spiritus Sanctus dignes invenerit ut eos tamquam S. Pontificis et propers consultors et electors illustraret "). Això només agreuja la qüestió, perquè encara que els italians poden tenir molts talents, ells no són certament coneguts per les seves capacitats organitzatives. Per a l'Església universal, això és al mateix temps un insult i una injustícia. Els pocs excel·lents prelats estrangers presents a la cúria són un exemple de quin podria ser l'alternativa ".

Les alternatives proposades en el document de 1931 són diverses. En relació al nomenament dels bisbes es diu: “Calen canvis radicals en el sistema de reclutament o elecció [dels bisbes i dels cardenals]. El nomenament dels bisbes no hauria de ser deixat exclusivament a la Santa Seu, on generalment els candidats són pocs coneguts, mentre les informacions recollides són amb freqüència tendencioses o poc fiables”. En relació als cardenals es proposa: “per emfatitzar el caràcter universal de l'Església, el sacre col·legi hauria de ser internacionalitzat i el nombre dels italians hauria de ser dràsticament reduït. S'hauria de promoure el caràcter internacional de la cúria romana, els anomenats càrrecs cardenalicis haurien de ser abolits. Només els veritables prínceps d' l'Església, coneguts per les seves eminents qualitats, haurien de ser elevats a la porpra; homes educats, piatosos i entusiastes que coneguin el món, siguin experts, ben informats i, en conseqüència, capaços d'actuar com a veritables consellers del Papa ".

En relació a la informació que gestiona la cúria es suggereix que aquesta s’hauria d’enriquir amb "experts seleccionats internacionalment, que puguin actuar o reaccionar veloçment; s'haurien d'obrir nous canals de comunicació per a evitar que puguin arribar a la Santa Seu només informacions parcials i tendencioses. D'aquesta manera, l'estat dels assumptes de l'Església universal pot ser controlat més de prop i podrà ser més fàcil comunicar amb els bisbes, guiant-los i amonestant-los si fos necessari ".

Tot això fou escrit fa més de vuitanta anys. A la llum de la seva anàlisi i de les seves propostes sembla que s’hagi aturat el rellotge per la cúria vaticana. Espero que el papa Francesc pugui dur a bon port el seu propòsit sens que ningú l’aturi o l’aparti de la tan necessària reforma.