¿Quin Islam per quina Catalunya?

Aquesta suggerent pregunta fou feta per l'islamòleg català Jordi Moreres en una taula rodona que era pòrtic al congrés sobre Viure l’islam al sud d’Europa. La construcció de la trasnacionalitat des d’una perspectiva religiosa  organitzada pel Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials de la Universitat de Barcelona i Autònoma de Barcelona. La pregunta obliga a repensar alguns de les premisses presents en el tímid debat sobre el model d’Islam que cal assumir com a propi a Catalunya. La mateixa pregunta se la feu també Tawfiq Cheddadi i tot seguit proposà algunes respostes interessants sempre molt ben fonamentades en la teologia islàmica. Per aquest sociòleg i teòleg islàmic, imam de la gran mesquita de Terrassa i actual president del comitè consultiu de l’associació Ucide-Cat, l'Islam no només es adaptable a les diferents realitats dels països on viuen els musulmans, sinó que ho ha de fer perquè això forma part de la seva essència i tradició. Per Tawfiq Cheddadi existeix un nucli de creences inscrites en l’Alcorà i la Sunna, i altres fonaments doctrinals,  que defineixen el que és l’Islam. Però existeixen altres creences i comportaments, que també es creuen fonamentals pels musulmans, que són només el resultat de les anomenades escoles jurídiques i interpretatives que nodreixen la Sharia, llei musulmana, i que són perfectament emmotllables als contexts culturals on viuen els musulmans.

A Catalunya té sentit parlar d'un Islam català, afirmà Tawfiq Cheddadi. La mateixa singularitat catalana porta a cercar aquest model propi de l’Islam. L'obvietat d’aquesta afirmació, junt amb la naturalitat i fonamentació teològica que l’imam de Terrassa basà el seu raonament, sorprené a més d’uns participants en el col·loqui. Alguns dels assistents defensaren la unicitat universal de l’Islam. Els arguments de Tawfiq Cheddadi causaren una perplexitat amable entre els assistents no catalans que constataren que fora de Catalunya ningú es proposa un plantejament similar. Deien, resulta inimaginable un Islam madrileny, mentre que a Catalunya això és natural.

Tawf iq Cheddadi afirmà que els makasids (maqasids) de l’Islam, els grans objectius o propòsits de la fe vinculats a la Sharia: assegurar la religió, protegir la vida (no matar), protegir la llibertat de pensament, protegir la propietat i els bens i protegir la família com institució poden ampliar-se a partir dels contextos culturals en els quals es viu l’Islam. Ell proposà incorporar qüestions com la justícia, la llibertat, el valor de l’individu, etc... Aquí, penso, és on es podrien afegir els aspectes relacionats amb el respecte i igualtat de les dones, tema molt sensible en la nostre societat. Aquest és el camí a explorar i recórrer per definir quin és el camí que han de fer els musulmans catalans per definir el que pot ser el model de l’Islam català.

Escatologia, mal gust i ofensa d’una figureta

La polèmica està servida. Una empresa de Torroella de Montgrí ha posat a la venda figura de la Marededéu de Montserrat caganera. Els catalans som tenim una compressió popular de l’escatologia.  La particular visió de l’escatològica que hem fet els catalans també està incorporada amb naturalitat al cicle festiu nadalenc. Els dies abans de Nadal s’alimenta un tronc tapat amb una manta perquè a cops de bastó cagui el dia de Nadal, o a la vigília, provocant  la joia de la mainada. Tampoc es concep el pessebre català sense la figura del caganer. L’escatologia catalana ha fet del caganer del pessebre una mena d’heroi nacional. Aquesta figura simpàtica ha anat evolucionant en el temps i del pagès amb barretina s’ha transformat amb un estol de figures públiques que han passat a tenir la consideració de caganers. He de reconèixer que mai m’ha agradat del tot aquesta llicència creativa. És cert que les tradicions evolucionen, però no sempre en la línia encertada. En aquest cas, la proliferació escatològica de figures entra en terrenys ridículs i que, en determinats casos, ratlla el mal gust i fereix sensibilitats.

El pessebre és una representació religiosa que evoca el sentit íntim d’una creença que expressa així l’expectativa i joia del naixement del Salvador, Jesús. El que era una manifestació artística de la fe ha esdevingut una icona de la cultura popular i s’ha integrat amb normalitat en les manifestacions de les festes nadalenques. Exceptuant els laïcistes radicals, que sempre estan a la que salta, la majoria de persones accepten que el Pessebre és un signe de la tradició popular catalana assumida per amplis sectors de la ciutadania. Aquesta s’ha anat transformant-se en el temps i, a banda de la rica tradició pessebrista catalana, amb les seves elaborades figures i altres additaments, en moltes cases els pessebres són petites obres d’art que sempre tenen en la fires de Santa Llúcia un bon recurs per expressar la creativitat amb gran goig de la mainada.

En els darrers anys s’ha produït l’evolució creativa de la figura del caganer; figura incorporada al pessebre a finals del segle XVII quan començà a ser representada per un pagès amb barretina, fumant en pipa i amb camisa blanca. La seva incorporació en el pessebre anava associada a bones ventures i auguris pel proper anys.  Però la seva simbologia ha sucumbit arrossegada per l’afany de vendre. En aquest sentit els personatges públics eren un bon recurs per assegurar els  ser introduïts i per això han estat introduït amb tots els honors como a caganers. Confesso que no m’agrada la banalització de la figura pública en la seva categoria de caganer. Es pot comprendre que amb això es vulgui expressar la crítica o el desacord amb la seva actuació i com que els personatges públics estan a l’aguait de totes les mirades tenen forces números d’entrar a formar part de la categoria de caganers. Però, tot i així, no m’agrada introduir aquesta interpretació creativa en el pessebre. Perquè desvirtua el propi valor simbòlic de les figures tradicionals d’aquesta manera popular de representar el que és, en origen, una manifestació religiosa i per la consideració que tinc encara per certes persones.

La novetat d’aquest any és la incorporació de la Marededéu de Montserrat com a caganera. A més de trobar-ho de molt mal gust i d’una concepció estètica vulgar i xavacana, em rebel•lo perquè representa la banalització d’un símbol que em mereix el màxim respecte, a més d’unir i definir alguns dels referents de la nostra identitat com a catalans. Alhora de ser iconoclasta, que alguns cops cal ser-ho, no s’hi val tot perquè l’erosió dels símbols que uneixen i donen sentit ens empobreix.Si no hi ha límits alhora de banalitzar allò que té valor col•lectiu ens trobarem amb les mans buides alhora de dir qui som, d’on venim i on volem anar. M’indigno també perquè és la Moreneta, però aquesta indignació va més enllà d’un símbol que aprecio, estimo i que forma part de la meva íntima identitat persona. La meva indignació és un crit d’alerta per la frivolitat que hi ha al darrera d’aquest gest. Sembla que els criteris de mercadotècnia s’imposen sobre altres valors alhora de decidir introduir la Moreneta en el món dels caganers.

Finalment, no puc deixar de comentar el que em sembla paradoxal per part dels creadors d’aquests caganers d’il•limitada imaginació ¿per què es respecten alguns personatges simbòlics?. La seva desbordant imaginació creativa es frena alhora de representar algunes figures que, per experiències d’altres llocs, fan intuir que els podrien portar problemes si fossin elevades a la categoria escatològica. Malament. La seva covardia els salva, però això evidencia que existeix una asimetria alhora de tractar aquestes qüestions. Tampoc vull que, per compensar, comencin a fer caganers d’aquests símbols o personatges. Però sí que meditem que alhora de fer pim-pam-pum resulta gratis fer-ho amb determinades creences mentre que és perillós endinsar-se en altres. En qualsevol cas, i sobre tota altra consideració, cal afirmar que la llibertat d’una societat democràtica consisteix en poder fer caganers sobre qui es vulgui. En qualsevol cas, aquesta llibertat exigeix maduresa per valorar si el seu exercici pot ofendre la sensibilitat d’algunes persones, pot lesionar referències col•lectives o debilitar la seva significació. Sempre, tota llibertat comporta l’exercici de l’autocontrol i assumir que existeixen uns límits que, preferiblement, és recomanable no sobrepassar-los.

Memorial Cassià Maria Just

Avui ha estat lliurat el III Memorial Cassià Just de la Generalitat de Catalunya a través de la Direcció General d’Afers Religiosos a la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona pel seu servei al país, a la pedagogia i a l’espiritualitat. El nom del guardó evoca el record de Cassià Maria Just qui fou abat del monestir de Santa Maria de Montserrat des de l’any 1966 fins 1989 i referent en el diàleg, l’humanisme, l’acolliment, la solidaritat, la llibertat d'esperit i la defensa de Catalunya. El memorial vol reconèixer les aportacions a la construcció d’un espai comú basat en la laïcitat com a respecte a la diversitat, en el marc d’una societat moderna, justa i democràtica. 

El jurat ha concedit el III Memorial a la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona pel seu servei al país, a la pedagogia i a l’espiritualitat. Aquest centre educatiu que ha estat pioner en la renovació pedagògica i ha obert nous camins en l’educació espiritual. El veredicte del jurat també afirma que “el guardó a la Comunitat Filipense també és un reconeixement de la important tasca que duen a terme moltes institucions educatives en la formació integral dels alumnes com a persones lliures, responsables i conscients de la dimensió espiritual”. El jurat ha valorat especialment “la pràctica diària dels exercicis d’interiorització amb l’alumnat com a entrada en aquell àmbit del misteri que ajudarà els nois i noies en les seves opcions espirituals”. També han considerat de forma positiva “l’ensenyament de la cultura religiosa a tot l’alumnat, des de l’especificitat pròpia d’una escola cristiana, com a base del respecte entre les persones i el reconeixement de totes les religions com a fons de saviesa”. A més, s’ha valorat, de manera especial, “l’arrelament de les germanes filipenses, la majoria de les quals provenen de fora de Catalunya, per tal de fer-se seus la llengua, la història i els anhels del nostre país, i l’obertura a l’entorn, tot posant casa seva a disposició d’iniciatives diverses en l’àmbit cívic, pedagògic i cultural”.

L’Escola Nostra Senyora de Lurdes va ser creada el 1880 per Gertrudis Castanyer, fundadora de la Congregació de Germanes de Sant Felip Neri, conegudes com les Filipenses. Un orde religiós fundat a Catalunya que avui és present a diversos països del continent americà. Els anteriors premiats foren, el cardenal Martini, en la primera edició, i la monja Teresa Losada en la segona edició. Moltes felicitats a aquesta comunitat educativa pel III Memorial Cassià Maria Just.

La centralitat de Crist

El papa Francesc tancà ahir l’any de la fe. En la seva homilia, comentant l’Evangeli del diumenge, insistí en la centralitat de Crist en l’experiència cristiana. Crist és centre de tot el poble de Déu. L’individu, en la seva recerca del seu sentit, s’apropa a l’experiència de Déu. Però aquest esdevé comprensible a través de l’encontre de Jesús. És ell qui fa possible entendre qui és Déu i com actua a favor de la humanitat. Jesucrist ens mostra un Déu que es fa proper i que accepta  acompanyar les persones en el seu caminar per la vida. Amb l’encarnació, Déu es fa amor per l’individu i Crist és el seu germà. La reflexió feta pel papa Francesc enllaça amb els comentaris que vaig escoltar ahir a mossèn Francesc Romeu a la parròquia de Santa Maria del Taulat.

A partir de la centralitat de Jesús trobem la identitat com a poble més enllà de les expectatives individuals. Perquè la fraternitat proposada pel Crist ens uneix als individus en una sola comunitat que transcendeix les individualitats. Aquell, amb la seva vida, mort i resurrecció, es situa en el centre de la història de la humanitat , i també el centre de la història de tota persona. El papa Francesc diu que “a ell podem referir les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes que entreteixeixen la nostra vida. Quan Jesús és el centre , fins i tot els moments més foscos de la nostra existència s'il·luminen, i ens dóna esperança, com li va passar al bon lladre en l'Evangeli”. Aquell que es trobava clavat en creu al costat de Jesús.

Davant la provocació del poble, de les autoritats i dels soldats que increpen a Jesús clavat en creu incitant-lo a salvar-se, “si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix” (Lc 23,36). Però Jesús assumeix la seva mort perquè la salvació no és una resposta individual sinó una invitació a viure-la de forma col·lectiva. Per això, Jesús l’estén, en un últim diàleg al lladre que mostra penediment i demana “Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne” (Lc 23,42). La resposta de Jesús és “t'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradí” (Lc 23,43). La promesa de Jesús al bon lladre ens dóna una gran esperança perquè eixampla l’abast de la salvació a una proposta universal. Tothom n’és beneficiari i qualsevol persona s’apropa a la salvació a partir del descobriment de la centralitat de Jesús en tots els aspectes de la vida. Qualsevol persona pot fer el mateix reconeixement del bon lladre si descobreix el paper que Jesús pot jugar en el discerniment personal del camí de la salvació.

Cultura de l'encontre

El president del Pontifici Consell per les Comunicacions Socials, Mons. Claudio Maria Celli, ha assegurat que davant la crisi calen “gestos concrets d' amor solidari” amb els que més la pateixen. Monsenyor Celli ha presidit la trobada del capítol espanyol de la Fundació Centesimus Annus Pro Pontifice que s’ha celebrat aquest cap de setmana a València sota el lema “Per sortir de la crisi : Idees i Inspiració en la Doctrinal Social de l'Església”. L’arquebisbe Celli ha afirmat que “el problema no és només fer gestos d'amor solidari, sinó mirar cap les estructures que creen situacions d'aquest tipus, cosa que de vegades oblidem”. Afegint que “sovint expressem la nostra solidaritat en gestos concrets però senzills i, en canvi, cal mirar no només a la microeconomia, sinó també a la macroeconomia i preguntar-nos sobre el que està causant una situació de crisi”.

No és un camí fàcil trobar les solucions als problemes estructurals. Però cal recorre’l ja que “no hi ha solucions fàcils, cal estudiar i aprofundir, però l'important és el compromís concret, els gestos concrets, encara que ens equivoquem de vegades”. En aquest sentit, monsenyor Celli ha esmentat que el papa Francesc, tot sovint, “recorda quina Església hem de ser:Església compromesa, encara que de vegades sigui accidentada” on “l'atenció, proximitat, obertura, disponibilitat, i l'escolta als pobres no ha de ser només una cosa romàntic, sinó quelcom concret”.

Aquest compromís per les persones que pateixen, ha dit monsenyor Celli, neix de l’experiència religiosa de saber que “tenim un Pare i que tots som fills eternament estimats per aquest Pare, dóna a cada ésser humà una dimensió infinita i exigeix ​​una actitud d'amor compartit, amb una atenció especial pels pobres”. Aquest amor compartit “no és una dimensió ideològica que afirma principis sinó que s'ha de traduir en gestos concrets”. “Si creiem de veritat que el Fill de Déu s'ha fet home, compartint concretament tot el camí de l'home, aquest amor cal expressar també concretament”  ha recordat l’arquebisbe Celli. Per això és molt important el testimoniatge de la fe. El papa Francesc a Assís convidà als cristians  a “anunciar sempre l'Evangeli, si cal també amb paraules”, perquè “és indubtable que el primer anunci es dóna amb el testimoni personal, compromès”.

Finalment, el president del Pontifici Consell per les Comunicacions Socials ha convidat a practicar la “cultura de l’encontre” en lloc de “la cultura del descart, en la qual els cristians estem acostumant a avaluar a una persona i el seu èxit en funció del poder que aconsegueix, del que té”. Aquesta cultura de l’encontre “obliga a l'Església a unes actituds, a preses de posicions concretes, i a l'exigència d'una encarnació en la vida concreta de cada dia de principis com el respecte de tota persona humana”. 

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 5 – Compromís

Recordo que fa uns quants anys, quant el passotisme s’havia elevat quasi bé a la categoria de virtut pública, una campanya de l’Església catòlica que deia que si es volia passar, al menys calia haver passat per alguna cosa. Avui no és que haguem avançat massa en relació aquest signe dels temps moderns: el poc compromís. La majoria de persones tenen aversió a adoptar compromisos que els vinculin. Com a molt, se’n poden adoptar de forma momentàniament per defensar grans causes  però, a la primera de canvi, es retorna a les manses aigües de la plàcida vida absenta de compromís.

La fe és compromís. La fe es viu i celebra en la història de la humanitat. El cristià no hauria de ser indiferent amb el que passa a la societat i, de forma especial, ha de prendre partit actiu per vèncer el sofriment de les persones. Això només es resol comprometent-se amb la causa de Jesús que és la causa dels pobres. Jesús, a l’inici de la seva prèdica s’aixecà a la sinagoga, obrí un rotlle de la Bíblia i llegí el següent fragment del llibre d’Isaïes: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu  perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres,a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19)”.

Fent això el cristià esdevé seguidor de la causa de Jesús. De tal manera que al final, en el moment en que Déu ens ajudi a mirar el que hem fet en la vida ens preguntarà exactament que hem fet a favor dels pobres i febles. En la paràbola del judici final “Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.» Llavors els justos li respondran: «Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?  ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? » El rei els respondrà: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu».” (Mt 25,34-40).

L’acció política forma part del compromís moral de les persones amb la causa de Jesús. La política és moral i pràctica per ordenar la convivència i orientar-la cap el bé general i les virtuts que humanitzen la societat. En el Compendi de la Doctrina Social de l’Església catòlica es diu “la comunitat política tendeix  al bé comú quan actua a favor de la creació d’un ambient humà en què s’ofereix als ciutadans la possibilitat de l’exercici real dels drets humans i del compliment ple dels respectius deures” (Compendi article 388). L’àmbit polític és el lloc on les persones pretenen resoldre els problemes que els preocupen a través de solucions tècniques acordades i consensuades. La política és un compromís pel bé general i per això no és aliena a l’experiència cristiana. La política no és aliena a l’experiència de fe, però la fe es relaciona amb la política, no per discutir les decisions tècniques, sinó per reforçar l’elecció moral que està a la base de tota política

Les burrades polítiques proliferen

Penso que alguns dels problemes incorporats com a prioritaris en l’agenda política del moment provenen d’un important incultura que tenen determinats dels polítics que es tan en la primera línia mediàtica. M’agradaria trobar en política més exemples de la finor erasmista de l’anàlisi concret, argumentat i fonamentat. Per exemple, en el debat sobre el reconeixement del poble català  com a subjecte polític domina molt més la visceralitat passional que el coneixement travat. Aquesta actitud, que combina la superficialitat i la vehemència del xoc, que tant horroritzava a Erasme de Rotterdam, sembla estar molt estesa entre determinats dirigents polítics.

Em sorprèn la facilitat que mostren alguns d’aquests polítics en les faules o manipular la història per emmotllar-la als interessos particulars. He sentit, amb estupor, a un polític aragonès afirmar, sense immutar-se, que la parla de la Franja de Ponent és probablement més antiga que el català. El seu argument de pes es que el català fou normalitzada cap els anys 80 del segle passat. El mateix problema mostren els qui parlen sobre la qüestió nacional catalana. Més d’un cop he escoltat que el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya  es deu gràcies a la generositat de la Constitució espanyola. Així, amb total impunitat, aquest argumentació vincula l’origen nacional de Catalunya a l’any 1978. Increïble. En aquests moments, les tonteries i burrades es succeeixen sense parar.

La política necessita de polítics més il·lustrats i més llegits, o amb intel·ligència natural i pràctica, perquè la seva funció és contribuir o facilitar la humanització de la societat i això no es pot fer sense cultura. No cal fer cap examen d’idoneïtat cultural per ser polític, però sí que s’agrairia més nivell d’intel·ligència innata, poc refinada però pràctica, aquella que es té, no per haver llegit o estudiat molt, sinó per la capacitat de discernir si es diu una tonteria o no. Estaria conten si alguns del salvapàtries moderns fossin, de forma natural, espavilats i, en cas d’ignorància, com diu molt bé el llibre dels Proverbis: callessin.