Masclisme ignominiós

Sóc home, sexe masculí, però igualment sento vergonya al veure la imatge de la reunió del president del Govern espanyol amb un grup d’empresaris que representaven el “Consejo Empresarial para la Competitivitat”. Tot eren homes i, personalment, em donaven la impressió de ser persones tristes. He experimentat la mateixa indignació quan vaig tenir, mesos abans, al veure les imatges d’una reunió similar d’empresaris barcelonins i madrilenys reunits en la iniciativa anomenada “Pont Aeri”. No m’interessa el que puguin dir unes persones que es troben per parlar, probablement del bé i del mal, o d’aspectes notables que afecten a la meva vida, oblidant-se de les dones. En les dues fotos no n’hi ha ni una. Zero. No existeixen ¿Es que no hi ha dones en llocs importants de les empreses?. Segur que sí, menys que homes, però de ser-hi, hi són.

Podrà argumentar-se que la composició de la juntes directives d’aquestes associacions és una qüestió privada, d’acord. Però en el moment que el president de Govern dóna notorietat a l’encontre d’aquest consell empresarial amb la seva presència traspassa aquest comportament ignominiós a l’esfera pública. Aquí és on complica la qüestió. ¿Quins valors transmeten aquestes imatges a la ciutadania?, ¿quin relat hi ha al darrera d’aquestes fotografies?, ¿quines esperances o desesperances alimenten? ¿els homes decideixen i les dones, ves a saber on són?. El president del Govern espanyol hauria de ser més conscient dels efectes negatius de la seva comunicació no verbal. M’he sentit ofès i emprenyat. Aquestes imatges són un escarni per les consciències morals de moltes persones que hem lluitat per vèncer el masclisme que ens domina i molts cops ens empresona. No tenen perdó de Déu, ni temor al judici de la dignitat.

La identitat musulmana no és només un mocador

Vaig assistir a un col·loqui, perfectament organitzat pel Consolat dels Estats Units a Barcelona i l’IEMED, sobre la construcció de la identitat dels joves musulmans. A partir de les intervencions dels participants i del propi disseny de l’acte vaig construir la següent reflexió. ¿Per què quan al parlar de la identitat del joves musulmans es diu que es tracta de joves de la segona generació, per matissar que, si bé terme és inapropiat, ja ens entenem el que es vol dir? ¿Per què al parlar d’aquesta qüestió hi ha la tendència de centrar-ho tot en l’ús del jihab? ¿Quins problemes tenen els nois musulmans? ¿Per què tota la identitat religiosa musulmana queda reduïda a un tros de tela? Estirant les preguntes possibles al seu extrem també ens podríem preguntar el següent: ¿no ens estarem equivocant en els enfocs sobre aquesta qüestió?, ¿no pesen molt els estereotips i això fa que es desenfoca profundament tota la problemàtica associada a la construcció de la identitat / les identitats?.

Penso que tindria més sentit abordar aquesta problemàtica des d’una perspectiva més cultural (antropològica) que religiosa. Així, per exemple, es podria parlar, en un intent de redefinir l’enunciat del problema, en termes del procés de construcció de la identitat cultural d’uns joves que tenen un conflicte alhora de definir-la. Conflicte que es dóna per la trobada entre unes referents d’identitat d’origen familiar, generalment arrelats a la cultura àrab i a la tradició islàmica, amb uns altres que són propis d’una societat secularitzada i culturalment diversa.

Aquest procés de construcció de la identitat en els joves és més complex que la discussió que es pot fer només sobre el mocador. A més, aquesta discussió redueix la identitat a l’ús d’un símbol que només fan servir les dones i s’oblida els problemes que es poden trobar els nois en una situació similar. Cal una nova mirada davant aquesta qüestió sense oblidar que cal respectar l’ús del jihab sempre que no sigui una imposició. Però que darrera del seu ús, pot haver-hi un debat religiós, a resoldre en l’àmbit de la fe, però també una qüestió estrictament cultural amb enorme pes alhora de construir la identitat. En aquest darrer cas són suggerents les hipòtesis que anuncien que l’ús del mocador és un mecanisme més que s’activa alhora de definir la identitat i que expressa una defensa o protecció psicològica amb un ambient que es considera hostil. En qualsevol cas, com indiquen els experts, l’ús del mocador no és una anècdota secundària alhora de definir la identitat de les dones musulmanes ni un tema menor en els processos d’integració.

Sota, cavall i rei, el dimoni juga acartes

La setmana passada la notícia del possible nomenament del cardenal Cañizares com arquebisbe de Barcelona provocà un gran enrenou. Feia temps que es comentava aquesta possibilitat. El relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach estava en el centre d’especulacions abans que l’arquebisbe de Barcelona complís els preceptius 75 anys i presentés la seva renúncia a la seva responsabilitat pastoral. Com es propi en aquestes situacions començaren a circular travesses. Algunes força enginyoses, tant en relació als candidats com l’abast de les caramboles que algunes comportaven, especialment les que vinculaven Barcelona amb el relleu del cardenal Rouco al capdavant de la diòcesis de Madrid. Des dels primers moments un dels noms que circulà en moltes travesses fou el del cardenal Antonio Cañizares, doncs era prou coneguts el seu interès de deixar la seva responsabilitat a la cúria vaticana i la seva bona relació d’afinitats amb el govern d’Espanya.

Aquest ha estat l’escenari, força previsible, en els quasi darrers dos anys. Mentrestant de forma discreta, com es propi en aquestes situacions, s’anaven fent les gestions necessàries per resoldre en el moment oportú aquest tema. Tot semblava indicar que les autoritats vaticanes volien deixar passar encara més temps per prendre la seva decisió; allunyant-la així, de forma prudencial, del procés sobiranista català. Decisió força ben valorada per assenyada. La seva virtut és reconèixer el positiu paper del cardenal Martínez Sistach en aquests moments.  És innegable que les seves opinions són indispensables avui dins del complex sistema d’actors que determinen la política catalana.

De sobte, alguns fets han alterat de forma substancial aquesta situació. És més que probable que des del govern Espanyol, conscient de que tot és útil per posar pals a les rodes al procés sobiranista català, moguessin les seves influències d’estat per situar amb força el tema del cardenal Cañizares damunt de la taula, conscients de que això molestaria a bona part de l’església catalana, sempre sospitosa d’estar entregada al nacionalisme, i alteraria els ànims dels governants catalans. La generosa presència de ministres espanyols en les dues canonitzacions dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es pot interpretar en aquesta direcció. Penso que a Madrid algun ministre va especular que gràcies als seus estrets i treballats contactes eclesials resoldria el tema en un plis plas. No feia massa, algú d’aquest entorn ja ho havia intentat pressionant al nunci, molt sensible a la voluntat de la Moncloa, per desqualificar a Josep Maria Soler, abat de Montserrat.

Però els esdeveniments no semblen que es desenvolupen en el sentit que voldrien els munyidors de la candidatura Cañizares. L’oportunitat de l’article de l’Enric Juliana a La Vanguardia ha contribuït a evidenciar l’immens error que es podria cometre amb aquest nomenament i el perill de desestabilització de l’Església catòlica a Catalunya. És més que probable que el Vaticà hagi pres molt bona nota de tot això i reforci el criteri de que al front de la diòcesi de Barcelona ha d’haver-hi una persona amb dots pastorals clares i que sigui prou coneixedor de la realitat catalana. Circumstància que afavoreixen que el perfil del candidat a la seu barcelonina hagi de reunir unes condicions que no es donen en alguns dels candidats que de forma interessada circulen en els darrers dies. Però, en tot cas, cal estar vigilant per què com dia la cançó Timba de les cartes del cantant Jaume Arnella “Sota cavall i rei, el dimoni juga a cartes (...)La bescambrilla és un joc astut, si no vigiles ja t'han fotut”.

Tradicionalisme català

Som el que manifestem perquè ens podem considerar hereus de persones que ens han precedit. Els que vivim el temps present actuem, en part, d’administradors del que altres persones han fet. En el mateix instant que el present esdevé projecte de futur per generacions venidores. Aquest fil de imperceptible de continuïtat aporta significats per comprendre el que ha passat i per donar sentit al per vindre. El filòsof Josep Ferreter Mora considerà que els catalans ens sentim segurs de nosaltres mateixos quan tenim consciència del que estem fent i del que hem fet, tant individual com col·lectivament. Cal remarcar que aquesta reflexió, força il·luminadora pel temps actual, fou escrita pels anys 40 del segle passat.

Els catalans tenim una societat tradicionalista. Sense prejutjar que aquest enunciat comporti una orientació política determinada. El tradicionalisme català no és cap sistema de pensament, sinó més aviat una manera d’estar en la vida i una forma de comprendre el paper dels catalans en la història. Els catalans estimem la història de les nostres institucions i considerem que la tradició connecta justament el passat, il·lumina el present i es projecta cap el futur. El passat no es pot considerar com un anacronisme o una peça d’antiquari, sinó una realitat plena de sentit que s’estima, es respecte i es vol preservar.

El tradicionalisme no és cap reivindicació acrítica del passat, ni una renuncia a la seva reinterpretació a la llum del present. Qui tingui aquest enyorament de la tradició com a reserva immòbil no ha comprés el valor social que aquella té pel canvi de la societat. La defensa del tradicionalisme no comporta alinear-se amb les visions tancades de la societat. Les persones d’avui administrem amb cura la tradició; però també som responsables de fer-la dialogar amb el present. Gràcies a aquest diàleg el passat s’acosta cap al futur, amb noves visions i comprensions a través del present.

L’aplec de Santes Creus

Cada any es fa un aplec a l’ermita de Santa Maria del Puig de Meià per la diada de les Santes Creus. La majoria de ciutadans de la coma de Meià, familiars i amics vinguts de lluny, pugen a l’ermita per estar junts durant tot el diumenge al redós d’unes alzines i al voltant d’unes brases enceses amb permís de l’ajuntament. Cada família s’aplega entorn d’una alzina concreta que es la mateixa des del primer dia que s’inicià l’aplec. Diverses generacions han vist passar el seu temps familiar des del cim del Puig de Meià que domina la vall tancada al nord per la serra del Montsec i flanquejat pel Cogulló i la serra de sant Mamet.

Cada any les famílies de la coma rememoren la costum de trobar-se i sentir-se membres d’una gran comunitat plena de lligam familiars i afectius. Tothom participa de la festa i espera la seva arribada des de temps. Ningú se sent estrany en aquesta festa, vingui d’on vingui, i tothom i és convidat a seure al peu d’una alzina.

Durant tot el dia de Santes Creus, les persones estan juntes i experimenten diverses vivències que ajuden a sentir-se partícips d’una petita història comuna lligada a la coma de Meià. La festa comença amb la benedicció del terme per part del mossèn abans de la missa força concorreguda. A l’acabar venen les sardanes ballades a l’única gran esplanada existent al costat de l’ermita. Mentrestant, els encarregats dels focs fan de tot: paelles, graellades i algunes delícies culinàries. Al punt del migdia, quan les brases estan a punt, la gent s’asseu entorn les alzines, amb ordre i ordenadament. No hi ha errors. Tothom sap on a d’anar. L’alzina és el vincle que arrela als orígens familiars. Domina la festa, tot i que algú s’entristeix al recordar als absents.

A la fi de l’abundós dinar, del cafè i dels vins espirituosos continua la festa. Una petita orquestrina, les noves versions dels antics homes orquestra, convida a moure el cos amb valsos, ranxeres, passos dobles i tot allò que els homes i dones de la coma de Meià han aprés des de petits en les festes majors. A mesura que la tarda avança l’aplec comença a desinflar-se. Les distàncies obliguen i algunes persones han de fer llargs viatges per tornar a casa. Poc a poc, l’aplec s’apaga i es comença a pensar la nova festa de Santes Creus del proper any. 

Cardenal Antonio Cañizares

Algunes insistents notícies situen al cardenal Antonio Cañizares com al candidat més ben situat per anar a la seu barcelonina en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach que porta dos anys de pròrroga al front de la diòcesi. Les informacions que circulen, sempre indirectes o provinents de fonts reservades, tenen l’habilitat d’encaixar perfectament peces i especulacions donant consistència a les càbales obertes per alguna crònica periodística. En qualsevol cas, la discussió sobre el relleu en la diòcesis barcelonina situa a primer pla un assumpte de fons i un de procediment. El primer convida a reflexionar sobre la idoneïtat del candidat i el segon qüestiona directament el sistema de provisió de les seus episcopals a l’Església catòlica. En aquests casos, les formes són tant importants com les qüestions de fons. Resulta paradoxal que un fet de tanta incidència en l’església catòlica catalana, com és el nomenant del bisbe de l’arxidiòcesi de Barcelona, estigui envoltat d’ombres i manipulacions.

No crec, des de la perspectiva de la tradició de l’Església catalana, que el cardenal Antonio Cañizares sigui l’eclesiàstic idoni per la diòcesis de Barcelona. Per vàries raons. De totes elles, la més fonamental és que la seva visió pastoral és inconsistent amb la pròpia identitat eclesial catalana. El cardenal Cañizares, per origen i trajectòria eclesial, està allunyat de les costums, identitats i significacions pròpies de l’Església catalana i aquesta distància comporta importants complicacions pel treball pastoral. Concebre aquest nomenament com un premi a una dilatada carrera eclesial és un error. La diòcesi de Barcelona, no hauria de ser un final d’etapa sinó una invitació a un treball pastoral. Com tampoc el nomenament hauria d’estar motivat per raons estranyes a la pastoral que necessitat la ciutat de Barcelona. La decisió s’ha de fonamentar en criteris pastorals.

Hi ha una altra observació que no és menor. El cardenal Antonio Cañizares, des de fa molt de temps, no és una persona neutre en les relacions entre l’Església catòlica i els nacionalismes. Són prou conegudes les seves reiterades proclames a favor de la unitat d’Espanya i la defensa d’aquesta unitat com a bé moral. Per ell, l’únic nacionalisme possible és l’espanyol. És evident que els seus arguments i punts de vista, repetits en nombrosos articles i dissertacions, estan força allunyats de les opinions dels eclesiàstics catalans que tenen les seves referències en els documents episcopals “Arrels cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”. L’opció Antonio Cañizares trencaria clarament amb la discreció i prudència adoptada pels bisbes catalans en els darrers mesos en el seu interès de no alinear-se en l’actual debat polític en relació a la via sobiranista. Tot i que aquesta actitud no és del tot compartida per algunes personalitats polítiques, que haurien valorat més positivament una implicació més clara i decidida. Sospito que la candidatura del cardenal Antonio Cañizares està promoguda des de fa uns quants mesos per sectors del govern de l’Estat fermament convençuts que la unitat d’Espanya i el cristianisme formen part d’un projecte polític vigent des del temps dels visigots.

Els patrocinadors de la candidatura del cardenal Antonio Cañizares consideren que, en el cas de reeixir en el seu intent, obtindrien una victòria de les tesis de la unitat d’Espanya sobre els independentistes i la deriva nacionalista d’una part de l’Església catalana. Els partidaris del cardenal Cañizares no dubten d’emprar els instruments polítics i mediàtics al seu abast per estendre la solidesa de la seva candidatura. Està fora de tot dubte que han procurat influir diplomàticament al Vaticà per fer prevaldre les seves tesis i que no paren de pressionar al nunci en aquest sentit. Per totes aquestes raons el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach requereix d’una finor i sensibilitat com són pròpies de les decisions de la diplomàcia de la Santa Seu. Qualsevol incoherència o inconsistència en aquesta sentit no s’entendria en bona part de l’Església catòlica catalana i afectaria la credibilitat d’aquesta institució en la societat catalana.

La mirada

Tinc un net de vuit mesos que ho mira tot. La mirada és la seva forma de comunicació, però és molt més que un llaç de vinculació entre ell i el seu entorn. Quan veig la mirada experimento que els seus ulls estan aprenent. Tinc la sensació de que està processament ingents quantitats d’informació. Estic convençut que darrera la seva mirada hi ha l’actitud d’incorporar en el seu cervell un munt de dades del seu entorn. Aquestes, poc a poc, en el temps, s’aniran estructurant en forma de dades que seran bàsiques pel aprenentatge de les parts  bàsiques de l’art de viure.

No paro de sorprendre’m de la força d’aquesta mirada. Els seus ulls pràcticament no parpellegen i l’únic gest comunicatiu explícit, a més del que transmeten el seus ulls i alguns sons desarticulats, és un somriure franc i lluminós. No sóc conscient d’haver experimentat aquestes sensacions amb els seu fills. Potser anava massa atabalat com per atendre profundament aquests destalls. Però ara, quan estic amb el meu net és estimulant experimentar aquest domini comunicatiu que s’estableix entre ell i les persones del seu entorn. Estic permanentment sorprès d’aquest procés. És un misteri, però és la base de la iniciació en la vida.