La mirada

Tinc un net de vuit mesos que ho mira tot. La mirada és la seva forma de comunicació, però és molt més que un llaç de vinculació entre ell i el seu entorn. Quan veig la mirada experimento que els seus ulls estan aprenent. Tinc la sensació de que està processament ingents quantitats d’informació. Estic convençut que darrera la seva mirada hi ha l’actitud d’incorporar en el seu cervell un munt de dades del seu entorn. Aquestes, poc a poc, en el temps, s’aniran estructurant en forma de dades que seran bàsiques pel aprenentatge de les parts  bàsiques de l’art de viure.

No paro de sorprendre’m de la força d’aquesta mirada. Els seus ulls pràcticament no parpellegen i l’únic gest comunicatiu explícit, a més del que transmeten el seus ulls i alguns sons desarticulats, és un somriure franc i lluminós. No sóc conscient d’haver experimentat aquestes sensacions amb els seu fills. Potser anava massa atabalat com per atendre profundament aquests destalls. Però ara, quan estic amb el meu net és estimulant experimentar aquest domini comunicatiu que s’estableix entre ell i les persones del seu entorn. Estic permanentment sorprès d’aquest procés. És un misteri, però és la base de la iniciació en la vida.