Glosses per la vida quotidiana

La raó ens permet comprendre les lleis que regeixen l’esdevenir de moltes coses. També ens dóna arguments per explicar el que creiem i sentim. Però hi ha un enteniment que transcendeix la racionalitat perquè fa estada en el cor. A través d’aquesta comprensió adquirim una saviesa que il·lumina els racons incomprensibles de la vida. “Heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos” (Mt 11,25) 

L'amor tot ho pot. Aquesta frase, que segur que l'hem sentit molt cops, és ben veritat. L'amor és el manament nou que resumeix tots els altres i els hi dóna una perspectiva diferent, menys normativa i més intensa. Estimem-nos i tot tindrà un altre sentit. "Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc" (Jn 15,9-10)

Glosses per la vida quotidiana

És bo conrear la virtut de la humilitat per tal d’evitar l’actitud contrària: la supèrbia. Aquesta ens impedeix relacionar-nos amorosament amb els demés. La humilitat és bona consellera perquè ens permet mostrar tot el que tenim o som com una gràcia, un desprendre’s de les vanitats que empresonen. L’orgull separa, la humilitat agermana. “Revestiu-vos tots de sentiments d’humilitat els uns pels altres, perquè als descreguts, Déu, els corresponent burlant-se’n, però als humils, els concedeix el seu favor” (1Pe 5,5b)

¿Quina és la missió dels cristians?, ¿què hem de fer en el món mentre la vida es texeix cada dia?. Certament, el mateix es poden preguntar altres persones d’altres creences o maneres d’entendre la vida. Tothom ha de procurar ser testimoni del sentit de les seves creences. Creure, a més d’una experiència viscuda en la intimitat del cor i  també és un compromís vers als demés. Això es pot resumir com que cal ser contemplatius en l’acció. Ambdues dimensions es complementen i s’alimenten. “Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tot els que són a casa”. (Mt 5,14-15)

Religions abrahàmiques

Les anomenades religions del llibre tenen en comú, a més de confessar un Déu únic i tenir uns llibres dels quals es desprenen les seves creences bàsiques, de ser religions profètiques. En cada una d’elles, ha estat un profeta el que ha anunciat la voluntat divina. Tot i tenir en comú el profetisme, el cert és que el judaisme, el cristianisme i el islam tenen un percepció diferent del que és i la funció que desenvolupa el profeta en cadascuna d’aquestes religions.

En el judaisme és més important la doctrina de la Torà que el profeta, Moisés, a qui se’l relaciona estretament amb els llibres doctrinals d’aquesta religió. En el cristianisme, l’Antic Testament és eclipsat per la doctrina de Jesús que, si bé es presentat com a profeta, es considerat bàsicament un Messies. Finalment, l’islam, que reconeix com a profetes a Moisés i Jesús, presenta a Muhammad com el darrer i definitiu profeta estretament vinculat a un llibre, l’Alcorà, on es troba tota la paraula revelada per Déu. Per Hans Küng, l’islam és, de les tres religions monoteistes, la gran religió profètica.

El fracàs de la política

La impossibilitat d’arribar a un acord per formar govern a Espanya és un fracàs de la política. Per edat, formo part de la generació que hem conegut la manca de llibertats polítiques i hem lluitat per la democràcia, entesa com una encertada manera d’organitzar la convivència cívica, per això em visc com un fracàs de la polític el desacord dels polítics espanyols. És un fiasco enganyós per la ciutadania que els partits polítics espanyols parlen i gesticulen molt, però escolten poc i no saben pactar.

Reivindico la funció noble de la política. La política és bona si serveix per resoldre els conflictes que encallen el bon funcionament de la societat. La bona política no defuig el conflicte perquè la funció del polític és identificar-los i resoldre’ls. Per això la política és raó analítica, raó discursiva i diàleg. Els ciutadans esperen això dels seus polítics. Quan els dirigents polítics gesticulen, es mostren esparverats i fan dels  seus comportaments una escenificació teatral tot plegat desacredita la bona política.

La política a Espanya a tocat fons. A la política espanyola, com diu un bon amic, “la política espanyola li falten raons i li sobren emocions, li falten idees i li sobra èpica, li falta horitzó i li sobren enrocs”. Quan passa tot això, a més d’ensorrar-se la raó política es debilita la democràcia. S’afebleix el propi sentit de la convivència ordenada i amable, i només sobreviuen els vividors de la política de caserna o de pati d’escola. Aquestes  són les sensacions que em produeix la incapacitat dels polítics espanyols de pactar un govern. Els catalans som pactistes, forma part de la nostra identitat cívica i això s’ha projectat en la nostra vida política. També en això som diferents. És una llàstima per Espanya que la política, en lloc de servir per avançar plegats, tanca tots les portes a l’entesa dels diferents. 

Mare de Déu de Montserrat

Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Tot i haver escrit molt sobre Montserrat, no em canso de seguir trobant motius per seguir pensant el que sento per aquest realitat singular que és Montserrat. Comparteixo el que Montserrat representa i és. És una muntanya on la natura lloa la bellesa i convida a la contemplació. És una comunitat monàstica masculina testimoni viu d’una fe encarnada i acollidora sol·lícita dels pelegrins que cerquen Déu sota el redós de la Mare de Déu i testimoni. És una comunitat monàstica femenina que ha fet del silenci contemplatiu magnificència de l’esperit de Déu. És una verge que acompanya la fe dels catalans i nodreix la seva unitat espiritual. Són també uns pobles que han teixit les seves històries influïts pel que passa en aquesta muntanya.

Sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Sóc un cristià que he madurat la meva fe itinerant en la vida gràcies a l’acolliment de la comunitat monàstica i l’acompanyament espiritual de la Mare de Déu. Vaig entrar en la fe un dia com demà, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, rebent l’aigua baptismal en la basílica montserratina. De petit, sojornava els llargs i eterns estius a Montserrat. Vaig fer-me gran cantant el Virolai agafat de la ma del meu pare o escoltant recollit el so de l’orgue en els assajos anònims fets qualsevol tarda d’estiu. Gaudí íntimament el silenci misteriós de la boira trencada pels allargassats fanals de Puig i Cadafalch. Any rere any, mentre el temps estirava la vida, la fe es feia més densa sota el guiatge d’algun monjo. Quan de bé em feu el llibre Repensem la nostra fe escrit a finals dels 60 del segle passat per un grup animós de monjos joves. Quan de bé he rebut d’aquesta comunitat monàstica.

Després, les oportunitats de la vida m’han permès retornar d’alguna manera el bé atorgat per la Mare de Déu i la comunitat monàstica. Mai serà prou el que pugui fer per restituir l’estimació rebuda. Sempre hi haurà un punt de gratitud ajornada. Al pregar amb els salms, alguns cops noto que les paraules prenen un sentit especial si faig de Montserrat el centre de la contemplació. El mateix em passa amb la Regla de Sant Benet quan esdevé guia de la vida espiritual i una exigent guia per anar per la vida. Totes aquestes experiències semblen que facin reviure en mi el que es diu en la “Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat” del bisbe Torres i Bages. “Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Bona festa de la Mare de Déu de Montserrat.

Els ideòlegs de la barbàrie – III

L’egipci Sayed Imam Al Xarif (nascut el 8 d'agost de 1950) també conegut com el Dr. Fadl o com Abd Al Qader Bin Abd Al Aziz fou un dels primers grans ideòlegs de la barbàrie. Si bé en un principi el pensament de Xarif fou bàsic per legitimar la gihad salafista, després es distancià d’aquests plantejaments fins arribar a condemnar-los. Xarif estudià de petit l'Alcorà i es convertí en un Hafez (persona que ha memoritzat l'Alcorà). Als quinze anys, el govern egipci el va inscriure en un internat del Caire només per estudiants excepcionals. Al anys 70 del segle passat, mentre estudiava medicina a la Universitat del Caire entrà en contacte amb Ayman al Zawahiri. L’any 1977, Zawahiri demanà a al Xarif que s’unís als seu grup, però en un primer moment declinà l’oferta.

Després de l'assassinat,  l’any 1981, del president d'Egipte, Anwar Sadat milers d'islamistes egipcis foren detinguts. Entre ells Zawahiri però no al Xarif que havia fugit als Emirats Àrabs Units on treballà com a metge. Després es refugià a Pakistan, després a l’Aràbia Saudita  i retornà al Pakistan de nou per treballar en un hospital de la Mitja Lluna Roja de Kuwait a Peshawar. Al Pakistan Xarif col·laborà amb Ayman al-Zawahri per reconstruir la Gihad Islàmica Egípcia a l'exili. Al Xarif impressionà als combatents gihadistes pel el seu coneixement enciclopèdic de l'Alcorà i dels hadits. Alguns experts consideren que, si bé Zawahiri figurava com era el cap visible d’Al Qaeda el veritable líder era al Xarif.

A Peshawar, al Xarif escriví el llibre Els punts essencials de la preparació de la gihad” (1988) va ser utilitzat com a manual per la preparació de la gihad en els camps d'entrenament d'al Qaeda a l'Afganistan. En aquest llibre, on s’explicava la manera més adequada per lluitar en els combats, Xarif afirmà que el "veritable objectiu no era la victòria sobre els soviètics, sinó el martiri i la salvació eterna". L’any 1989, quan Bin Laden es traslladà des de l'Afganistan al Sudan juntament amb Zawahiri i la majoria dels membres de la Gihad Islàmica Egípcia Xarif estava acabant el que considerava la seva obra mestra “El compendi de la recerca del coneixement diví". Tot i l’envergadura del projecta acceptà, a instàncies d'Al Zawahiri de traslladar-se també al Sudan.

En algun moment de la dècada dels anys 90 del segle passat al Zawahiri i al Sharif s’enfrontaren per disputes estratègiques i tàctiques. Bàsicament Xarif estava en contra que la Gihad Islàmica Egípcia s’unís al grup islamista al Gama'a al Islamiyya per desenvolupar una campanya de terror contra el govern egipci i els turistes estrangers que visitaven Egipte. Xarif considerava que "aquesta activitat no tenia sentit i que no aportaria cap benefici.". Xarif estava canviant la seva visió de la gihad, fins el punt de considerar que “que els atacs violents eren inútils” i que, enlloc del terrorisme, calia practicar la infiltració lenta i constant en l'estructura de l'Estat. Poc a poc, el pensament de Xarif fou minoritari i es distancià de Zawahiri després de deixar totes les seves responsabilitats dins de la Gihad Islàmica. En aquests moments es desvelà que l’emir de la Gihad Islàmic Egípcia no era Zawahiri, tal com es suposava, sinó el mateix Xarif.

Deprés de trancar el seu vincles amb la Gihad Islàmica Egípcia Xarif anà a viure al Iemen l’any 1994 on es dedicà a aprofundir la teologia islàmica i a la medicina. Després del fet de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, al Xarif fou detingut per l'Organització de Seguretat Política de Iemen i estigui en aquest situació durant tres anys. El 28 de febrer de 2004 al Xarif fou traslladat a Egipte on fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. Durant el seu empresonament va escriure Document d'orientació adequada per a la gihad a Egipte i el Món  també conegut com La racionalització de la gihad a Egipte i el món. En aquest text diu que els musulmans tenen “prohibit cometre agressions, fins i tot si els enemics de l'Islam la fan." Aquest llibre es publicà l’any 2007. En el llibre es demana que al Qaeda abandoni el terrorisme, tant a Occident com en els països musulmans. Els textos de Xarif foren publicats en diversos diaris i les seves idees representaven un atac frontal al discurs de la guerra gihadista. Es interessant seguir el pensament d’aquesta persona que, en un moment fou probablement la figura més rellevant del gihadisme violent i després el criticà des del propi discurs teològic islàmic.

El vel islàmic, de símbol religiós a símbol d’una religió

A França, del vel islàmic s’ha fet una qüestió d’estat perquè es considera que vulnera els principis republicans. La laïcitat francesa, gran valor de la identitat de la República, ha estat sempre atenta a minorar qualsevol manifestació pública de les religions. El republicanisme volia tenir les religions tancades a les sagristies o als oratoris. Quan algú s’atrevia a fer de la seva creença un manifest públic, s’encenien totes les alarmes i el pes de l’argumentació laïcista procurava dissimular qualsevol presència pública dels símbols religiosos perquè es considera que s’atemptava contra els valors republicans. Així l’any 1989 s’expulsa una noia d’una escola per dur un mocador islàmic a Creil i l’any 2004, el 14 de març, es prohibeixen els signes religiosos als alumnes de primària i secundària.

Però a França les coses no han anat en la direcció que els laïcistes pretenien. Quan els francesos musulmans han transformat el vel islàmic d’un símbol religiós a un símbol de la seva religió, la manifestació més genuïna de la fe musulmana, la convivència sota els valors republicans ha quedat alterada. Els partidaris de la seva prohibició en l’àmbit escolar, per exemple, addueixen la defensa dels grans valors de la República oblidant-se que,  sota els mateixos principis, es toleren greus discriminacions a francesos musulmans perquè tenen ascendència àrab i practiquen l’islam. La laïcitat constitucional francesa no ha resol satisfactòriament aquestes qüestions, al contrari, en més d’una ocasió ha agreujat els problemes de convivència relacionat a la presència de les religions en l’espai públic. Cal prendre nota d’aquestes qüestions perquè a Catalunya, quan sigui el moment, no cometem errors similars alhora de definir la naturalesa de l’estat en relació a les religions.