Els catalans dóna la impressió que, a vegades, estem tocats per la tramuntana. Hi ha un referèndum per aprovar l’Estatut d’Autonomia i la majoria dels que anaren a votar digueren que sí (74%). Però la participació en el referèndum fou més flaca de la desitjada (49,42%). Després, una força política que aspira a governar a Catalunya pretengué guanyar en el Constitucional allò que havia perdut políticament. De nou, la justícia prenia l’espai de la política. Al final el Tribunal Constitucional dicta sentència i modifica allò que el poble havia decidit, primer políticament i després en referèndum. La resposta airada fou immediata. El President de la Generalitat i altres càrrecs institucionals representatius, entre els quals hi ha els dirigents polítics catalans, es manifesten en contra de la sentència i demanen als catalans que es manifestessin perquè el país es sentia agredit. El propi President de la Generalitat afirmà que volia encapçalar la manifestació al darrera de la senyera perquè és la bandera que uneix als catalans. Per la seva part, una entitat, Òmnium Cultural, atribuint-se la representació de la societat civil, convocà realment una manifestació amb un lema que no agradà a tothom. Quan sorgeix el conflicte sobre quina pancarta, lema o senyera encapçala la manifestació no hi ha acord. Òmnium no vol renunciar a encapçalar la manifestació amb la seva pancarta i es resisteix a que les institucions polítiques estiguin al capdavant de la manifestació. En poques hores s’organitza un autosacramental que ha durat fins avui. Circumstància ben sorprenent.
Per sort, el seny s’ha imposat hi s’ha trobat una solució creativa que permet a tothom sentir-se còmode el proper dissabte. Després de la tempesta del ridícul ha vingut la calma del pacte i la negociació. Encara conservem aquesta virtut. Però darrera el conflicte s’evidencia que la societat catalana es troba fortament polaritzada. Per exemple, hi ha una organització privada, que voluntat integradora s’atribueix la representació de l’anomenada societat civil, i, en nom de la seva legitimitat, s’oposa a que als càrrecs institucionals escollits pel poble encapçalin la manifestació. ¿Conflicte entre societat civil i societat política?. No ho crec, però pot ser ens trobem en un nou estadi de l’arena política. Més aviat penso que ens trobem en lectura interessada de la realitat. Perquè la societat civil és plural, heterogènia, difusa i, segons com, líquida. Qui la vulgui representar ha d’acreditar la seva capacitat real de representar-la. Per més que Òmnium ho vulgui fer, tal com es diu en la seva declaració de principis: “Òmnium té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil. Una casa comuna generadora d’idees i projectes que permetin afrontar els nous reptes que planteja una societat canviant i en constant evolució: la Catalunya del segle XXI. És per això que Òmnium ha obert una nova etapa amb la qual vol prendre la iniciativa de portar més enllà la llengua, la cultura i el país”, aquesta voluntat de paller no esgota la complexitat de la societat civil. Hi ha masses cases comunes amb voluntat d’acollir i sumar. ¿La “casa comuna” d’Òmnium entre en competència amb la “casa gran del catalanisme” ?. ¿Ens trobem davant d’un conflicte que demostra que una part del catalanisme polític, reivindicatiu, esperançat es confronta amb el catalanisme del “peix al cova”?. Hem d’estar-hi atents.
En poques setmanes Catalunya ha transitat sense dificultats des de la duresa de la crisi econòmica o l’evidència de la sentència de l’Estatut a la batalla de les pancartes; a la desafecció política; a la desvinculació moral de la constitució per part d’alguns ajuntaments; al no reconeixement de l’autoritat real per part d’algú; a les mocions dels burques i dels nicabs; a la promoció activa dels referèndums independentistes; a les sospites, dissimulacions i fatxenderies en la comissió parlamentària pel cas Millet i Montull; les irritacions indissimulades d’alguns polítics; el rumor que la benestant societat està preocupada perquè es donaven per masses normals comportaments que no ho eren; l’estupefacció provocada per la conxorxa de estafadors del cas Pretòria; a saber que el Barça era un club amb recursos a descobrir que no es pot pagar la nòmina. Tot això en pocs dies i sense estar convocades les eleccions autonòmiques. ¿Que passarà si la selecció de futbol d’Espanya (o de l’Estat espanyol com diuen alguns) guanya el diumenge el mundial?. Per cert, el meu lema favoritat per la pancarta era “Som una nació. Ja ho hem decidit”.
Per sort, el seny s’ha imposat hi s’ha trobat una solució creativa que permet a tothom sentir-se còmode el proper dissabte. Després de la tempesta del ridícul ha vingut la calma del pacte i la negociació. Encara conservem aquesta virtut. Però darrera el conflicte s’evidencia que la societat catalana es troba fortament polaritzada. Per exemple, hi ha una organització privada, que voluntat integradora s’atribueix la representació de l’anomenada societat civil, i, en nom de la seva legitimitat, s’oposa a que als càrrecs institucionals escollits pel poble encapçalin la manifestació. ¿Conflicte entre societat civil i societat política?. No ho crec, però pot ser ens trobem en un nou estadi de l’arena política. Més aviat penso que ens trobem en lectura interessada de la realitat. Perquè la societat civil és plural, heterogènia, difusa i, segons com, líquida. Qui la vulgui representar ha d’acreditar la seva capacitat real de representar-la. Per més que Òmnium ho vulgui fer, tal com es diu en la seva declaració de principis: “Òmnium té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil. Una casa comuna generadora d’idees i projectes que permetin afrontar els nous reptes que planteja una societat canviant i en constant evolució: la Catalunya del segle XXI. És per això que Òmnium ha obert una nova etapa amb la qual vol prendre la iniciativa de portar més enllà la llengua, la cultura i el país”, aquesta voluntat de paller no esgota la complexitat de la societat civil. Hi ha masses cases comunes amb voluntat d’acollir i sumar. ¿La “casa comuna” d’Òmnium entre en competència amb la “casa gran del catalanisme” ?. ¿Ens trobem davant d’un conflicte que demostra que una part del catalanisme polític, reivindicatiu, esperançat es confronta amb el catalanisme del “peix al cova”?. Hem d’estar-hi atents.
En poques setmanes Catalunya ha transitat sense dificultats des de la duresa de la crisi econòmica o l’evidència de la sentència de l’Estatut a la batalla de les pancartes; a la desafecció política; a la desvinculació moral de la constitució per part d’alguns ajuntaments; al no reconeixement de l’autoritat real per part d’algú; a les mocions dels burques i dels nicabs; a la promoció activa dels referèndums independentistes; a les sospites, dissimulacions i fatxenderies en la comissió parlamentària pel cas Millet i Montull; les irritacions indissimulades d’alguns polítics; el rumor que la benestant societat està preocupada perquè es donaven per masses normals comportaments que no ho eren; l’estupefacció provocada per la conxorxa de estafadors del cas Pretòria; a saber que el Barça era un club amb recursos a descobrir que no es pot pagar la nòmina. Tot això en pocs dies i sense estar convocades les eleccions autonòmiques. ¿Que passarà si la selecció de futbol d’Espanya (o de l’Estat espanyol com diuen alguns) guanya el diumenge el mundial?. Per cert, el meu lema favoritat per la pancarta era “Som una nació. Ja ho hem decidit”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada