Sempre m’ha incomodat trobar la mirada d’una persona morta a la portada d’un diari. He tingut la mateixa sensació al veure les fotografies de los dues noies catalanes mortes a la tragèdia de Duisburg. La seva mirada somrient contrasta amb la certesa de la seva absència. Per això em torno a pregunta: ¿cal mostrar aquestes imatges?, ¿és necessari furgar en el dolor de la seva família?, ¿el meu dret a la informació justifica ignorar el respecte degut a la intimitat del dol?.
No crec que la morbositat ancestral dels humans justifiqui ser alimentada pels medis de comunicació. M’agradaria que aquests fessin més pedagogia alhora de compartir les notícies. La família dels difunts tenen dret a no esglaiar-se al veure novament les imatges dels seus estimats en portades dels diaris o obrint els telenotícies. No puc apropiar-me del dol d’aquestes famílies i dels amics d’aquestes noies. Hi ha una cultura dominant instal·lada en la vulneració continuada de la intimitat. Uns perquè són famosos, altres perquè són persones públiques, polítiques o de la fràndula i altres perquè el maleït atzar les ha fet protagonistes d’una tragèdia. No, gràcies. Deixem que els record sigui patrimoni de la família i dels amics.
No crec que la morbositat ancestral dels humans justifiqui ser alimentada pels medis de comunicació. M’agradaria que aquests fessin més pedagogia alhora de compartir les notícies. La família dels difunts tenen dret a no esglaiar-se al veure novament les imatges dels seus estimats en portades dels diaris o obrint els telenotícies. No puc apropiar-me del dol d’aquestes famílies i dels amics d’aquestes noies. Hi ha una cultura dominant instal·lada en la vulneració continuada de la intimitat. Uns perquè són famosos, altres perquè són persones públiques, polítiques o de la fràndula i altres perquè el maleït atzar les ha fet protagonistes d’una tragèdia. No, gràcies. Deixem que els record sigui patrimoni de la família i dels amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada