Viure com un gos

Hi ha vàries dites popular associades els gossos. Una d’elles és “tractar (o tenir) com un gos”. Això vol dir tractar algú molt malament, sense consideració, despòticament. Una altra expressió és “viure com un gos (o portar [o fer]) una vida de gos” que vol dir viure molt escarrassadament, sense poder fer altre que treballar. La cultura popular ha associat la vida dels gossos a moltes penúries. Però s’ha acabat. Ara, gràcies a la sensibilitat dels legisladors catalans, els gossos estan molt ben tractats. És més, quan algú abandona un gos, circumstància molt habitual, s’inicia un procés orientat a procurar el màxim confort al ca. L’ajuntament, el qual té la competència d’atendre aquestes besties repudiades pels seus amos, comprova si el gos porta un chip identificador. Si el duu, s’agafa al ca i se’l porta a l’amo de cor de pedra. Si no porta chip, circumstància més freqüenta del desitjat, l’ajuntament se’n fa càrrec del gos. Si pot, fa que algú l’adopti, sinó se’n fa càrrec de per vida del gos al cost de 7 euros per dia (promig segons els costos de les instal·lacions especialitzades).

L’alcalde que li toca assumir aquesta despesa li toca carregar un mort que li resta recursos d’altres coses. M’explicava l’alcaldessa d’un municipi petit al peu d’una autovia i amb un territori agradable per estirar les cames que cada any atendre els gossos abandonats és un cost fix que oscil·la entre 15.000 i 18.000 euros. Els que siguin alcaldes de municipis petits saben que aquest cost, aplicat a altres iniciatives més orientades als humans, pot fer meravelles. Davant l’elevat cost d’aquesta despesa, i atenent que els municipis estan immersos en una necessària reducció de despeses, fora bo que es revisés aquesta despesa fixa i poder destinar aquests recursos a altres prioritats més urgents. Quan tornin a ser èpoques de vaques grasses probablement es podran tornar a recuperar polítiques proteccionistes generoses. Però ara, pot ser cal revisar algunes decisions.