La contenció informativa

Ahir, en un excel·lent programa de televisió sobre l’apartheid, els antics governants de Sud-Africa explicaven com havien comprat la voluntat d’alguns periodistes i alguns medis de comunicació per crear un estat d’opinió favorable a la política d’aquest país. Les seves explicacions eren pròpies del més elevat cinisme polític perquè, tal com va explicitar en un moment, no es guiaven per cap criteri moral. La temptació del poder polític de manipular els medis és molt alta; com també ho és la de temptació dels medis d’intentar manipular l’opinió pública a favor d’unes determinades opcions polítiques sense explicitar-ho. No és casual que un diari molt important a Catalunya, per exemple, utilitzi el semàfor vermell per crucificar a un responsable polític a la primera de canvi i s’oblidi de que pot situar aquest responsable en el semàfor verd quan obté bons resultats. No és cap casualitat si hom constata que aquesta persona no s’alinea en les tesis que patrocina el medi.

Un bon amic periodista insistia l’altra dia que cal establir unes regles de contenció periodística. La idea és que l’ofici d’informar als ciutadans exigeix adoptar alguna acció orientada a impedir que una cosa surti dels seus límits, traspassi el seu límit. No es tracta d’establir cap censura. Perquè la llibertat es situa en primer lloc, però aquesta llibertat no ha de conculcar la llibertat de les persones a ser informats des de la veracitat, l’objectivitat i l’honestedat. I pel que sembla, avui l’ofici de periodista, sota les pressions dels editors dels medis, són laxes alhora d’entendre les tensions entre aquestes llibertats. Probablement, els editors i els periodistes haurien de reflexionar sobre aquest dilema a fi de resoldre’l sempre a favor dels ciutadans que, curiosament, poden qualificar-se amb dos termes similars d’etimologia diferent: lectors i electors.