Les paradoxes de la burca

L’afany prohibicionista contra el vel islàmic integral d’alguns forces polítiques ha arribat a extrems paradoxals. Aquest és el cas del petit municipi de Tarrés on el consistori ha decidit amb seny refusar la moció presentada pel regidor del Partit per Catalunya (PxCAT) de prohibir la burca i el nicab en el municipi. La nota pintoresca, a més de la moció, és que en aquest petit municipi de les Garrigues, de 108 habitants, en l'actualitat no viu cap persona estrangera. Les raons de l’alcalde de Tarrés per rebutjar la moció són prou clares: "rebutgem la moció sense entrar en el fons de l'assumpte perquè el regidor de PxCat pertany a una llesta "fantasma" i no resideix al poble, per la qual cosa li encomiem a presentar propostes que atenguessin a les necessitats dels veïns, i no únicament amb l'objectiu d'aconseguir protagonisme personal i polític". Pel regidor de PxCat la motivació de la moció era purament preventiva i amb la voluntat de generar debat.

Paraules assenyades de l’alcalde de Tarrés que contrasten amb l’afany prohibicionista mostrada per alguns municipis i per alguns forces polítiques. En aquest pas hi hauran més mocions que nicabs. Més enllà d’aquesta anècdota que reflexa l’estat de les coses, del que està passant entorn a aquest qüestió se’n poden treure algunes conclusions. La primera és la total desorientació del municipalisme d’aquest país en aquest tema. No hi ha criteris clars i tothom fa el que pot i en direccions contràries. Sobre aquesta qüestió el municipalisme està dividit, tot i l’esforç que l’associacionisme municipal ha fet, encara que tard, en donar criteris generals sobre el tema. Els partits polítics tampoc tenen les coses massa clara o al menys la seva autoritat està superada per la realitat. Una força política pot votar coses contradictòries en municipis diferents. Tampoc tenen les coses clares alguns responsables polítics que un dia diuen una cosa i el següent el contrari. Finalment, en tot aquest episodi s’ha notat a faltar la manca d’una autoritat musulmana amb capacitat de centrar i ordenar el debat, tant a dins de la comunitat musulmana com vers la societat. Comença a ser urgent, després d’un any d’esperar, que sigui una realitat la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya. Els que posen pals a les rodes seria hora que fossin més generosos en els seus plantejaments i que les autoritats competents en la matèria, davant de tanta marejada de perdiu, diguessin prou d’una vegada.