diumenge, 16 de gener de 2011

La revolta laica de Tunísia

La revolta de Tunísia ha servit per trencar alguns dels meus estereotips sobre la situació política del Magreb. El més destacat és constatar el caràcter laic de la protesta i la poca presència de les corrents islamistes. Els joves de Tunísia s’han mobilitzat per exigir democràcia i treball. En cap moment la seva revolta, esperonada per la immolació del jove venedor ambulant a Sidi Bouzid, ha tingut connotacions político-religioses com podria esperar-se per la idea preconcebuda de la suposada ascendència dels islamistes en els moviments d’oposició dels països del Magreb. L’estratègia dels islamistes radicals, que tan bon resultat els ha donat en països en conflicte, com són els casos d’Hammas o Hezbollah, no ha tingut la presència social esperada. ¿Què significa aquesta evidència?. Això vol dir que l’argument del perill de l’islamisme radical era més aviat una excusa adduïda pels governants per mantenir dures polítiques repressives contra la població mentre s’enriquien.

Wileaks ha estat un element dinamitzador d’aquesta revolta. Les opinions de l’ambaixador nord-americà sobre la família del dictador Zine El Abidine Ben Alí han esperonat la indignació popular. És evident que els problemes de Tunísia no eren religiosos, sinó polítics i econòmics. Els joves tunisians, molt més preparats que els seus pares i oberts al món global, no tenen avui futur ni possibilitats de poder expressar la seva indignació. Aquests joves, preparats per un futur que era impossible i que coneixien el món a través de mirada global, anaven comprovant com les oportunitats eren cada cop més escasses mentre els seus governants s’enriquien. El pas de la seva indignació a la revolta fou una resposta espontània, sense líders definits. La informació corria per la xarxa, aquesta permetia conèixer la brutalitat de la repressió i la xarxa esdevenia una forta font de convocatòria a la revolta.

El perill de l’islamisme no és tant cert com els governants havien fet creure. En part, és un risc fictici esgrimit per justificar un determinat status quo. Resulta sorprenent la ingenuïtat dels països democràtics en creure’s aquesta justificació i dissimular sobre la situació real d’aquests països. Durant molts anys les democràcies occidentals han donat per bona la situació del Magreb perquè consideraven que servia per contenir els islamistes radicals. Però la revolta dels joves tunisians evidencia que era un mala interpretació de la realitat. L’islamisme radical no ha pogut exportar amb èxit a aquests països, tot haver-ho intentant, el seu model de crear xarxes de solidaritat social per la població empobrida. emprat amb èxit per Hammas o Hezbollah. Al Magreb l’islamisme radical no és la solució.

Les democràcies occidentals, especialment aquelles que estan vinculades afectivament amb el Magreb, haurien de fer passos decidits a favor de la democratització d’aquests països, lluitar contra la corrupció dels règims governants i contribuir al seu desenvolupament econòmic. A més, sí que haurien d’estar més atents als islamistes radicals dels seus països que els del nord del Magreb.

Cap comentari:

Publica un comentari