dimecres, 26 de gener de 2011

La política pública i l’Església catòlica a Catalunya

Un fet que la política pública d’Afers Religiosos a Catalunya no pot oblidar és considerar el pes que l’Església catòlica té en la configuració de la societat catalana. La commemoració del document Arrels cristianes de Catalunya evoca l’actualitat d’aquesta circumstància. Per això, l’acció de govern ha de saber integrar la incidència que el catolicisme català exerceix alhora de configurar la realitat social d’aquest país. Tot i la igualtat que han de tenir les religions en les seves relacions amb el poder públic, hi ha uns trets diferencials que provenen de la mateixa tradició i arrelament social i cultural de cadascuna de les diferents confessions a Catalunya. Això és el que justifica que, en un moment donat, l’acció de govern estigui atenta perquè cadascuna d’aquestes tradicions religioses, d’acord a la seva rellevància en el societat catalana, incideixin de manera particular i diversa en la cohesió social i en la definició de la identitat nacional.

Per la seva tradició i presència a Catalunya el rol de l’Església catòlica és bàsic. L’Església catòlica catalana fou, per exemple, una de les institucions que mantingueren viu l’ús del català durant la dictadura i moltes parròquies foren elements actius en el combat per la democràcia i les llibertats nacionals. La relectura del document les Arrels cristianes de Catalunya ajuda a comprendre aquest important paper del catolicisme català. Ara, en el nou context social es poden haver modificat els objectius, però no és menys cert que l’Església catòlica continua sent essencial per l’enfortiment de la identificació dels catòlics amb la realitat nacional de Catalunya. Per això, l’acció de govern ha de ser sensible davant d’aquest fet i ha d’acompanyar al catolicisme català en la defensa de la seva singularitat davant dels possible intents de diluir-ne la seva identitat.

La política d’Afers Religiosos a Catalunya ha de saber crear les condicions perquè no es perdi la singularitat del catolicisme català. En el ben entès que aquesta actitud no ha de comportar, en cap cas, una intervenció que pugui ser interpretada com una ingerència dels poders públics en els assumptes eclesials. Senzillament, això fora inadmissible atesa l'aconfessionalitat de les institucions polítiques. Ni es bo, ni és desitjable. El mateix Consell Assessor de la Diversitat Religiosa hauria d'articular l'escrutini públic per prevenir qualsevol temptació intervencionista. Però, un cop reconegut el que no ha de passar, res impedeix promoure una política pública d’afers religiosos que mostri a la societat i a les seves institucions, les de aquí i les de fora, i de forma molt especial en els ambients romans, la singularitat de l’església catalana. Cal fer molta pedagogia i accions pràctiques per explicar com l’Església catalana està compromesa en la cohesió de la societat catalana i ha intervingut en el desenvolupament de la consciència nacional; com ha estat cabdal en el desenvolupament d’una pietat popular vinculada a la cultura del país i que avui és una institució implicada en la construcció de la convivència social i en el benestar de la societat.

Cal encertar en les iniciatives a promoure. Aquestes haurien de ser sempre respectuoses amb les dinàmiques particulars de l’Església catòlica. Cal estar convençut que aquest és el camí a seguir i persistir; cal mostrar clarament el valor social del catolicisme català i de la seva Església i el paper que ha de desenvolupar avui per definir, conjuntament amb altres tradicions religioses i formes de pensament, aquells valors que volem que ens identifiquin com a societat. Les xarxes socials, els intercanvis, el patrocini i el foment, el suport a les iniciatives de projecció cultural són, entre altres, alguns dels camins que cal explorar per enfortir aquest objectiu.

Cap comentari:

Publica un comentari