En fer-nos grans o veure fer-se grans les persones estimades descobrim que cada cop són més dependents dels altres. Mentre les forces del cos aguanten, les persones se senten fortes i capaces de fer moltes coses autònomament. Després, quan passen els anys, aquesta autonomia minva i augmenta la dependència. Hem de saber acceptar aquesta dependència, en alguns casos, i contribuir a tractar amb amor les persones que necessiten els altres per valdre’s. “T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Jn 21,18)
Diuen que tota pedra fa paret. Gràcies al treball continuat i silenciós de moltes persones l’esperança segueix viva per a molts. En el món hi ha molts exemples de persones que calladament estimen i treballen per fer un món més just i lliure. Aquestes persones són grans testimonis d’esperança.
“Silenciosament, sense paraules,sense que ningú els senti la veu,la seva crida s’escampa per tota la terra,escolten el seu llenguatgefins als límits del món.”(Salm 19(18) 4-5)
És veritat que les persones necessitem el pa per alimentar-nos, però també ens cal una altra mena d’aliment per enfortir i fer créixer la vida interior. Els dos aliments ens permeten tenir una vida digna i plena. Junt amb el cos, les persones ens cal procurar per la salut del nostre esperit. ¿Què és important en la vida?. Cada dia hem de viure la vida. Això vol dir tenir recursos interiors per atendre i donar resposta a les diferents situacions que planteja la vida. Hem d’alimentar l’esperit per tal d’acollir i ser sol·lícits a les peticions de les altres persones. “Jesús digué: “Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui creuen en mi no tindran mai set” (Jo 6,35)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada