Parròquia de sant Bernat Calbó

L’església de sant Bernat Calbó del Poble Nou ha obert les seves portes per oferir un sostre on allotjar les persones que vivien a la nau del carrer Puigcerdà. El gest del seu rector, un bon amic, mossèn Frances Romeu, és una mostra del compromís de viure la fe en la perifèria de la societat. Allí, on el papa Francesc, diu que cal anar a trobar el sentit de la fe. Ara, un altre Francesc, ha fet realitat allò que diu el salm 113 “aixeca de la pols el desvalgut,treu el pobre de la cendra”. El gest del rector de sant Bernat Calbó de donar acolliment és una mostra d’un cristianisme solidari amb els desvalguts perquè en ells hi ha el rostre de Crist. Aquest rector ha dut a la pràctica allò que digué recentment el bisbe de Roma, papa Francesc “una Església que no surt, a la curta o a la llarga ,s’emmalalteix en l’atmosfera viciada del seu tancament.... prefereixo mil vegades una església accidentada que no una església malalta. La malaltia típica d'una església tancada és mirar-se a si mateixa, estar encorbada sobre si mateixa....És una mena de narcisisme que ens condueix a la mundanitat espiritual i al clericalisme sofisticat..."

Els cristians no podem restar indiferents davant de la situació dels assentaments. En la paràbola del judici final, l’evangelista Mateu relata una situació davant la qual cal mostrar una actitud generosa d’acollida: “Els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?  El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,37-40). L’entrega generosa dels cristians a la misericòrdia no ha de fer perdre la perspectiva de que al darrere del problema dels assentaments es manifesta la complexitat de la societat contemporània i que les alternatives avui, no poden ser simples slogans, sinó solucions socialment ben pensades i articulades.

Les institucions públiques tenen el seu paper, i estic convençut, perquè conec i crec en els seus responsables, que l’han exercit i l’exerciran amb rigor, serietat i respecte a la dignitat humana. Però no totes les solucions estan a les seves mans, perquè l’acció de govern comporta discernir i adoptar uns criteris generals que no sempre poden satisfer a totes les parts; ni les alternatives exoneren d’un compromís social i cívic més actiu. Per això les institucions socials, allò que em diem societat civil, han de complementar o suplir activament les limitacions dels poders públics per ordenar les seves actuacions a favor del bé comú. Això és el que s’ha fet a la parròquia de sant Bernat Calbó en aquests moments. En el ben entès que les solucions reals es troben en el camp de la justícia social i en la vivència d’uns valors que actuen a favor dels exclosos socialment perquè ells són la mostra colpidora de les noves desigualtats.

Avui la resposta a aquesta situació no pot ser similar a l’aplicada anys enrere quan la tancada a l’església del Pi sota la consigna de “papers per tothom”, les condicions són altres. Es bo assumir aquesta realitat per eludir les temptacions de manipular les esperances d’aquestes persones per unes solucions totalment impossibles. El que cal és ordenar administrativament la seva situació i fer-ho amb calidesa humana. Sé que la gent de l’ajuntament ho està fent. Confio en ells. Pel que he sentit dir, cap ajuntament europeu ha desplegat un ventall tant ampli de solucions com ha fet el consistori barceloní en aquest cas. Per això no cal tensar o radicalitzar més la situació per aconseguir unes solucions impossibles per les persones que es troben en condicions irregulars.  Cal substituir la misericòrdia emotiva per una exercici realista de la caritat política. Cal trobar solucions individualitzades adaptades a realitats particulars dels afectats perquè la seva situació és plural i diversa. Sense perdre de perspectiva que aquestes persones integren un grup humà altament feble, fàcilment manipulable i amb risc d’ésser instrumentat per uns interessos que han vist en la recollida de la ferralla un lucratiu negoci de ma d’obra barata i atemorida.

Durant mesos al carrer Puigcerdà s’havien generat moltes esperances i una realitat nova: l’existència d’una alta capacitat organitzativa que estructurà la convivència de la gent de l’assentament i que introduïa mecanismes d’autocontrol que evitaven el conflicte social de convivència. Cal aprofitar aquest actiu per trobar noves alternatives d’integració social.¿Per què no aplicar, des de la mediació social i la lleialtat amb les institucions, solucions creatives, com les trobades per joves ocupes vocacionals que han renunciat al seu gest reivindicatiu a canvi d’un ús ordenat i social d’habitatges buits? Ben segur que les persones del carrer Puigcerdà, situades ara en la frontera de la marginació però amb sentit de responsabilitat social, poden incorporar la seva creativitat en la recerca de nous camins d’inserció no assistencials a partir de la col·laboració públic-privat en benefici de la convivència ciutadana.