Podemos, petulants i presumptuosos

El diccionari defineix a una persona petulant com aquella que és d’una immodèstia arrogant, insolent. Per la seva part, es diu que una persona presumptuosa és aquella que es presenta plena de presumpció, que és el defecte de qui presumeix massa de si mateix. Tot això s’adiu perfectament per qualificar la recent declaració de Pablo Iglesias referent al seu oferint per ser vice-president d’un futur govern presidit per Pedro Sánchez. Per reforçar les seves paraules el líder de Podemos afirmà que el dirigent del PSOE li hauria d’agraïr el seu oferiment perquè “és una sonrisa del destino” por la que debía dar las gracias”. Reconec que vaig haver de llegir dues vegades la notícia per fer-me’n càrrec.

Hem resulta sorprenent la capacitat camaleònica del discurs dels podemites. Si en un primer moment semblaven persones sèries, el seu origen acadèmic els atorgava una pàtina i un rigor especial, ara cada cop més els seus postulats i propostes són pur funambulisme propi de la vella política que diuen criticar. Les seves suposades línies vermelles es desfan ràpidament a la primera de canvi. Les promeses electorals són adaptables a les circumstàncies, i així successivament. Tot sembla mutable i adaptable segons els interessos del moment. El cercles participatius inicials, presentats com a desideràtum de l’organització política ideal, el temps ho ha transformat en una fèrria direcció fonamentada en un líder que ho omple tot. Les lliçons morals perpètues dels dirigents de Podemos se les haurien d’aplicar a ells mateixos, perquè, a mesura que passen els dies donen proves que practiquen la mateixa moral política que abjuren.