Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part I

Avui m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal. El tema s’ho val perquè el conflicte de can Vies altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera està centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Els alemanys tenen una paraula, zeitgeist, que serveix per descriure l’esperit d’una època. ¿Com descriuríem l’esperit d’un gran ciutat com Barcelona? Del congrés internacional de pastoral de les grans ciutats, recentment celebrat a Barcelona, he après que hi ha moltes lectures possibles del que és una ciutat. De totes elles, el meu interès es centrà en descobrir que una ciutat es pot comprendre com a un conjunt de mons simbòlics que coexisteixen més que cohabiten. L’encert es troba en saber descobrir-los, interpretar-los i saber interrelacionar amb ells i entre ells.

Aquest dies la ciutat de Barcelona viu el conflicte de can Vies que s’està expressant de forma molt violenta per diversos barris. El consistori barceloní ha decidit, donant compliment a una sentència judicial a favor de Transports Metropolitans, institució propietària de l’immoble, desallotjar i enderrocar aquest edifici en el barri de Sants. A partir d’aquest fet el conflicte ha estat servit. Greus aldarulls han sacsejat, primer el barri i després a diferents districtes. Aquesta reacció violenta té alguns punts en comú a la donada en relació al conflicte del barri de Gamonal de Burgos. Ara, com en aquell moment, les xarxes socials actuen d’eficients amplificadors de les crides a l’ocupació violenta de l’espai públic; com també serveixen per criticar aquests fets.

El conflicte de can Vies s’ha portat incubant des de fa més de 17 anys. Segons diuen els diaris Can Vies era un centre social autogestionat Can Vies sorgit per l'ocupació, l’any 1997, de dues finques del carrer Jocs Florals propietat de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB) des del 1925 que havien quedat en desús i estaven pendents d'enderroc. Des de llavors, i mentre l'empresa pública anava fent les gestions per aconseguir-ne el desallotjament, el centre de can Vies arrelava i consolidava els seus vincles amb el barri i el seu teixit associatiu. L'Audiència de Barcelona va donar la raó a TMB el 2012, i el Suprem va desestimar a principi d'any el recurs dels ocupants i va fixar per l'abril passat el desallotjament, establint que l'Ajuntament i TMB tenien un mes per fer efectiu, excepte si decidien suspendre'l. Pel seu treball dilatat en l’àmbit dels moviments populars can Vives s’havia convertit en una icona simbòlica d’aquests grups.

Avui, l’actual equip de govern recull la interpretació laxa de l’autoritat manifestada per l’anterior consistori. Durant aquests anys, davant la inanició de qui tenia la responsabilitat política, judicial i moral del municipi, ha anat ocupant un espai en el barri i ha fet una oferta cultural de suplència que ha complagut, primer, a una part dels veïns, i després a diversos moviments populars alternatius de la ciutat. En aquest sentit, hi hagut una complicitat entre diferents mons simbòlics de la ciutat que s’han potenciat i enriquit per l’existència de can Vies. Tot s’ha desenvolupat d’acord un guió previsible: les complicitats esdevenen aliances sòlides que acaben justificant un fet que, en els seus inicis, sorgeix al marge de la legalitat. Quan les autoritats públiques no actuen amb diligència les ocupacions construeixen la seva legitimitat adduint un interès social en les seves activitats sempre qualificades de populars. Probablement tenien part de raó, si les seves ofertes culturals desperten interès en una part del barri. En moltes ocasions, aquestes ofertes omplen un buit o complementen altres ofertes culturals o associatives de la ciutat. Especialment, en l’àmbit de polítiques de joventut o de cultura popular alternativa.

Penso, a partir de les dades que tinc, obtingudes de bona font i de la lectura de la premsa, que l’actual consistori era conscient de la realitat històrica de can Vies i volia trobar una sortida al seu ús integrant-lo en el disseny urbà del barri i de les seves activitats associatives. En aquests termes anà la negociació entre el consistori i els ocupants de can Vies. L’oferta municipal era marxar temporalment a un altre espai, que probablement hauria estat l'antic recinte fabril de Can Batlló, actualment gestionat per col·lectius veïnals amb el vistiplau municipal, fins que a Can Vies es fessin les adequacions oportunes per poder tornar-hi. Les entitats ocupants van rebutjar l'oferta per la seva malfiança vers la sinceritat del consistori. Difícilment la negociació podria avançar si una de les parts desconfiava de l’altra. Arribats en aquest punt en el qual la negociació passa de la raó als sentiments i vivències, era difícil resoldre el problema i aquest esdevingué el conflicte que ara estem patint tots els ciutadans de Barcelona.

El que podien haver estat unes plàcides i raonables negociacions s’ha convertit en una conflicte de convivència urbana. Es quan els mons simbòlics dels barcelonins s’activen i, en lloc de la coexistència, xoquen durament. En aquests moment, els paràmetres de judici són uns altres. En primer lloc, els espais públics ocupats no són, òbviament propietat dels ocupants, ni els veïns del barri en tenen l’ús exclusiu: són patrimoni del bé comú de la ciutat. Per això tots els veïns tenim dret a opinar en la mesura que som protagonistes passius del seu manteniment i ús públic. Un altre element important de judici és quan, aquest món de relacions entre ocupants i veïns altera la convivència. En aquest cas, la responsabilitat de vetllar per aquesta convivència és del consistori qui actua en nom de l’interès general de la ciutat. Finalment, sorgeix el debat sobre l’ús de la violència repressiva pel manteniment de l’ordre.

Per normal general els centres ocupats acaben generant problemes de convivència perquè, tot i la voluntat sincera dels seus ocupants d’oferir una comprensió alternativa a l’oferta cultural tradicional, aquests centres actuen d’atractors de persones que no respecten les regles de joc que regulen la convivència ciutadana. La seva de la realitat és mostrar actituds alternatives a tot. Es troben en permanent estat d’oposició a tot que estigui fora de la seva tribu. Quan això passa el conflicte està servit i, les petites tensions inicials associades a les dificultats d’entendre un estil de vida alternatiu a la majoria, es converteixen en un marasme de despropòsits que acaben en tensió extrema urbana que, a la vegada, esdevé un nou atractor perquè els violents, que ni són antisistema ni alternatius, sinó persones amants de la violència com a sistema es dediquen al vandalisme urbà com a mitjà d’expressió. Una petita concessió a la conjuntura. Sempre he tingut el dubte que sota rostres tapats poden amagar-se interessos polítics amatents d’emprar al seu favor la violència dels conflictes socials. Es tan fàcil fer-ho, es tan gran la temptació, ha passat tantes vegades que mai em vindrà de nou que algú m’expliqui un nou cas de manipulació. 

Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part II

Ahir comentava que m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal, sobre el conflicte de can Vies. El tema s’ho val perquè aquest conflicte altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera estava centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Quan es donen aquests conflictes s’acusa a la policia d’un ús desmesurat de la violència sense cap mena de matís i d’autocrítica sobre on està la violència en aquest conflicte. El serveis de seguretat estan per protegir la convivència democràtica a la ciutat i per sort, els ciutadans, tenim la democràcia per garantir el control eficaç de l’ús adequat de les mesures repressives. En el cas de qualsevol excés o mal ús hi ha els tribunals per introduir els correctius precisos. En cap cas cal anar justificant l’actuació de la policia. Ella té una missió pública a complir i ho han de fer. El ciutadans necessitem les forces de seguretat per defensar-nos d’aquelles persones que són violents compulsius i que aprofiten qualsevol conflicte social o presència massiva en els carrers per convertir els carrers de la ciutat en un camp d’experimentació de la guerrilla urbana. Aquesta realitat la saben, tant els protagonistes de can Vies, com els veïns de Sants i de la resta de barris de Barcelona. No podem ser ingenus d’aquests violents que aprofiten qualsevol manifestació legítima de descontent per fer antipàtica la protesta.

Els primers interessats que això no passi haurien de ser els promotors de la cultura popular acollida a can Vies. Considero que són ells els que haurien de condemnar de forma clara i contundent la violència exercida en nom seu. La cultura alternativa no necessàriament ha de ser  antisistema, ni molt menys s’ha d’emmirallar amb la violència urbana. No entenc que el diputat David Fernández de la CUP afirmi tranquil·lament “la violència no és una opció, és una imposició”. La cita és textual, àdhuc la coma. Situar-se en el paradigma de la violència imposada és admetre l’ús no volgut d’aquesta, cosa que ha de ser condemnat amb la mateixa contundència com es pot condemnar a la mateixa violència. La paradoxa és extrema quan aquest mateix diputat afirma que és partidari de la “desobediència civil”. Al meu parer, aquesta actitud i la violència estan en extrems oposats. Sempre he sospitat dels que diuen defensar la llibertat tapant-se la cara o amagant-se amb un passamuntanyes.

Quan passen aquests conflictes que tenen una arrel veïnal acostuma passar que en paral·lel es dóna un altre fenomen de gestió complexa: les adhesions de simpatia que una part dels veïns mostren vers als qui consideren agreujats per les actuacions del consistori o de la policia. El bonisme es un fenomen consistent i força extres. És una reacció primària també, d’alguna manera, antisistema que amaga moltes rancúnies contra el poder establert. Bona part dels catalans amaguen un petit llibertari en potencia. Com també, en uns moments d’incertesa i de patiment, hi ha persones crispades i plenes d’indignació. Sabent això és natural que les autoritats hagin de gestionar molt bé la comunicació d’aquests conflictes per vèncer alguns dels estereotips que els condiciona. Cal explicar la causa del conflicte, com han anat les negociacions, quins són els termes dels acords; cal desmuntar les desconfiances amb arguments i acords, posant l’opinió pública com a garant de la sinceritat de les negociacions.

La solució pactada ha de ser possible acceptant que els acords seran viables si hi ha voluntat d’enteniment i de confiança mútua fonamentada en el convenciment, que crec que hi és, que no tots els alternatius són violents i que les autoritats municipals defensen els interessos de tots els barcelonins. Ambdues realitats, moviments alternatius i autoritats municipals, juntament amb la ciutadania expressen unes comprensions de la ciutat integrades dins del projecte de civisme urbà. Aquesta coexistència comporta l’acceptació d’unes normes legitimades per la legitimitat democràtica.

El moviment assembleari alternatiu mereix tota l’atenció i respecte. Són uns barcelonins que tenen una altra manera d’entendre el funcionament de la societat i proposen unes formes diferents d’organitzar-se i fer ciutat. Ells representen noves expressions de la diversitat que anima les ciutats modernes. Les seves idees i pensaments són totalment respectables i hem de saber interrogar-nos, a la llum de les seves crítiques, sobre les nostres limitacions del sistema social dominant. Però tota aquest consideració només serà possible sempre i quan aquestes moviments assemblearis alternatius s’apartin de tota violència i agressió a qualsevol l’autoritat democràticament legitimada, i siguin amables en la convivència i el diàleg. Aquests moviments alternatius han de respectar que a la ciutat hi ha ciutadans que volen ser respectats també en el que pensen i com viuen.

Les dues visions han de conviure en una ciutat oberta, cosmopolita, plural i cívica. L’únic camí possible a seguir per fer això és el diàleg, el respecte mutu i comprendre que els interlocutors pertanyen tenen mons simbòlics diferents que coexisteixen dins la ciutat. És important assumir el pes que aquests referents simbòlics han jugat en aquest conflicte;  Can Vies ho és pels col·lectius assemblearis alternatius i la ciutat cívica ho és per molts barcelonins. Es tracta d’establir ponts entre aquests mons simbòlics no necessàriament contraposats amb la única condició, acceptada per tothom, que la amb la violència i l'agressió ni es poden fer ciutat ni cap alternativa social creïble. Aquest és el marc en el qual s’ha de refer la confiança malmesa. Fora d’aquest espai només hi el buit de l’incivisme i l’elogi a la barbàrie.

Ara fa 100 els catalans somiaren

Fa pocs dies s’ha commemorat el centenari d’un fet històric, la constitució de la Mancomunitat de Municipis de Catalunya. Amb aquest acte, un ampli grup de persones aglutinades entorn a la visió d’Enric Prat de la Riba feren de Catalunya una societat moderna i avançada. Hi havia moltes coses per fer, la llista era immensa. La majoria d’elles es feren. Aquests homes i dones es posaren en la feina d’aixecar el país per situar-lo al costat dels estats moderns. Amb pocs recursos, només tenien els pressupostos de les diputacions, i pocs anys per endavant, presentaren un programa d’actuació que permeté a Catalunya excel·lir en molts àmbits. Per comprendre l’abast d’aquesta obra, recomano l’exposició dedicada a la Mancomunitat que es pot veure en el CCCB de Barcelona.

És interessant visitar aquesta exposició amb esperit contemplatiu i actitud d’agraïment a les persones que ara fa cent anys posaren el seu coneixement als servei d’un projecte col·lectiu de fer país per damunt de les seves idees particulars. Vaig emocionar-me llegint les cartel·les on s’explica l’obra feta. Aquells homes i dones foren persones assenyades plenes d’entusiasme i de gran rigor en el seu treball. També commou els sentiments íntims comprovar que algunes d’aquestes persones hagueren d’emprendre l’ignominiós camí de l’exili després de la Guerra Civil. Ara torna a ser temps de recuperar l’esperit de la Mancomunitat per redreçar Catalunya. Perquè, si bé s’ha avançat molt, encara es mobilitzar pensar que “tot està per fer, tot és possible” tal com escriví Martí Pol

Reflexions pel dia després d’unes eleccions

El dia després de les eleccions europees molta gent a fet les seves anàlisis , projeccions i especulacions. Algunes són força divertides, especialment quan alguns dirigents polítics són ràpids en veure la palla en l’ull de l’altri i força astuts per esquivar la biga en els seus. Com que tothom a dit la seva, m’aventuro també a dir la meva. Tot i que, en el meu cas, no em centraré en l’anàlisi del que ha passat sinó posaré negre sobre blanc el que m’agradaria que passés en el futur perquè les properes eleccions hi hagi molta més participació.

M’agradaria que algun partit fos clar i m’expliqués que la independència no és una fita, sinó un instrument per que tots els catalans i catalanes siguem més feliços.

M’agradaria que, els partidaris de la independència m’expliquessin quines infrastructures pensen pel meu país; com pensen que serà la sanitat pública que m’atendrà ara que començo a anar més sovint el metge; com serà l’escola pública que anirà el meu net; com seran les biblioteques públiques del futur; on es vendran els productes catalans de les indústries catalanes; quin model de creixement económica tindrem; com seran les empreses tecnològiques; quina fiscalitat tindrà la Catalunya independent. M’agradaria que m’expliquessin això i tantes altres coses que faran il·lusionar-me en pensar que la independència farà als catalans i les catalanes més pròspers, lliures, feliços i humans.

M’agradaria que hi hagués un gran líder a Catalunya que somiés en color el futur del meu país. M’agradaria que aquest líder reivindiqués l’herència de Prat de la Riba, el seu seny i moderació noucentista, però que també s’identifiqués amb la rauxa del Modernisme. M’agradaria que aquest líder tingués el país al cap, me l’expliqués i em convidés directament a mi a incorporar-me en aquest procés. Sí, que em parlés directament a mí.

M’agradaria que el líder del meu país fos una persona apassionada i que busqués la meva complicitat apassionada. M’agradaria que aquest líder es dirigís a mi, personalment i no com a membre d’una tribu de patriotes. M’espanten les tribus quan oculten i anul·len l’individu i neguen la solidaritat compassiva.  El meu patriotisme no és de tribu, sinó d’un individu que pensa i estima, creu i s’apassiona.

M’agradaria sentir l’orgull de que el líder del meu país fos un gran estadista. Es a dir, una persona que sap demanar-me coses i d’indicar-me cap on hem d’anar; una persona que sap demanar, quan cal sacrificis durs, però que parla sense engany i és noble. Una persona que es capaç de negociar amb qui sigui tot allò que ens permet prosperar i ser feliços. M’agradaria tenir un líder humà, que s’emocionés i sabés transmetre els seus sentiments. Una persona normal, com jo, la meva dona, els meus amics i els meus veïns.

M’agradaria que el partit que assumís la direcció política de Catalunya no s’arronsés davant les dificultats, que anés fins els fons i fos valent alhora d’assumir responsabilitats. No si val practicar el cinisme polític de ser-hi sense ser-hi. Ja m’entenc. Els marrons com més compartits, millor.

M’agradaria que el lideratge polític del meu país estigui en mans de persones serenes, mesurades, justes i equitatives. No m’agraden els discursos encesos sense continguts. M’agradaria que ningú oblidés les mirades de les persones que pateixen i sofreixen els efectes d’una crisi que ells no han creat. M’agradaria que els meus governants fossin justos i comptessin amb ells.

Finalment, també m’agradaria que qui vulgui governar el meu país fos generós alhora de fer pactes i crear consensos. No m’agrada la política tacticista, del regat curt o de les paraules altisonants. Com tampoc m’agraden aquells polítics que s’inventen problemes o crispacions. M’agradaria que qui volgués governar el meu país entengués que a societat hi ha persones que tenim el nostre vot a la disposició de qui vulgui entendre i assumir tot el que dit fins ara. 

Antoni Serramona

A la vigília de Sant Felip Neri és celebrà a l’oratori de Sant Felip Neri de Barcelona el jubileu sacerdotal d’Antoni Serramona, capellà d’origen lleidatà i filipó en aquest oratori de tanta tradició barcelonina. Era festa grossa, cinquanta anys al servei de l’Església catòlica des de la diòcesis barcelonina . Això és el que festejàvem ahir una colla d’amics, molts de nosaltres avis, alguns pensionistes, però que coneguérem al Toni des de la nostre joventut universitària. Ho vaig calcular, el conec des de fa 45 anys. Era l’època en que uns joves universitaris, en plena ebullició del maig de 68, decidirem ser testimonis de la nostra fe en mig de la universitat. Ja en aquells moments en Toni Serramona, jove capellà, inquiet, impacient  i conciliar com tots nosaltres es col·locà al nostre costat i ens acompanyà i, en lloc de fer una parròquia universitària, iniciarem el Secretariat d’Universitaris Cristians precursor, anys més tard, del MUEC. Aquests joves universitaris catòlics, compromesos amb el nostre temps, volíem testimoniar la nostra fe, no en contra dels temps bulliciosos, sinó al costat de les inquietuds que es vivíem a la universitat. Volíem viure la fe, madurada en la reflexió i alimentada en la pregària arrelada a la realitat política i social del nostre temps.

Des d’aquells moments l’Antoni Serramona ha estat present en la meva vida. Sempre amb la mateixa actitud, estar al costat de forma pacient, acompanyar i fer de la relació una virtut que convoca i aplega. Durant aquests anys tots hem madurat la vida i la fe. Hem viscuts temps de glòria i de foscors, l’Antoni ha estat sempre al costat de qui ho ha necessitat, de la mateixa manera que també hem procurat estar al seu costat quan ell ho ha necessitat. Tots ens estimem i formen una comunitat de relació càlida. Per això els congregats en el claustre de l’Oratori de Sant Felip Neri, després de la missa memorial del sant fundador de l’oratori, li transmetrem la nostra alegria pel seu jubileu i el nostre sincer agraïment. En Toni sap que res del que som, dels diferents llocs on hem arribat en la vida, es poden entendre sense la seva presència silent i fraternal. Ell ens ha estimat i l’estimem.

Tots ens hem fet grans, molts d’aquells joves avui són respectables avis i pensionistes, que no jubilats. Perquè cap d’aquells joves hem dimitit de les esperances que construirem dia a dia a partir de les nostres vivències cristianes alimentades per uns joves capellans que ens feren costat, amb encertat i calidesa, quan anàvem teixint els camins vitals. La pregària, les eucaristies, les trobades de Setmanes Santes, els catecumenats i debats foren escoles de confirmació de la fe i d’iniciació responsable a la vida. Cap de nosaltres, dels congregats a l’oratori de Sant Felip Neri, hem renunciat a anunciar l’Evangeli de Jesús des de la intempèrie del món. I si molts de nosaltres seguim confessant-nos creients, seguidors de Jesús amb una fe conciliar,  és gràcies al testimoni i acompanyament de sacerdots com l’Antoni Serramona. L’Església catalana està en deute amb aquests sacerdots de pedra picada que han teixit una realitat eclesial viva i humana. Aquests capellans, plens d’esperances i tribulacions com tots nosaltres, han sabut fer del seguiment de Jesús un acte d’adoració i donació. Moltes gràcies Antoni Serramona.

Viva la liberta

És una magnífica pel·lícula italiana dirigida de Roberto Andò interpretada magistralment pel gran Toni Servillo. L’argument es prou conegut per l’espectador, ja que presenta la degradació de la política i la seva redempció a través d’un elogi a la sinceritat del polític. La novetat proposada per Roberto Andò és que la dignificació de la política es dóna per un enginyós joc de suplantació. El polític tradicional, secretari general d’un partit d’esquerra, esquerra especulativa sempre en l’oposició i en hores baixes de popularitat, és substituït accidentalment pel seu germà bessó, recent sortit del psiquiàtric on l’han tractat d’un trastorn  bipolar.

Ningú nota la suplantació excepte que diuen i es comporten de forma diferent. El nou polític és sincer, diu el que pensa i parla al cor de les persones. Val la pena estar atents al brillant discurs que fa en un míting o l’escena amb el president de la república italiana. Moments estel·lars que són un petit homenatge a l’excel·lent pel·lícula de Charles Chaplin el Gran dictador. Gràcies al canvi en els missatges polítics del nou secretari general el partit d’esquerra té una intenció de vot que li dóna una folgada majoria política. Però l’engany de la suplantació s’acaba i es tornen a canviar els papers. Per sort, Roberto Andò és una persona esperançada en la regeneració de la política i deixa que l’espectador interpreti que el vell secretari general s’ha transformat i assumeix com a propi el que el seu germà ha fet durant el temps que l’ha suplantat. He vist aquesta obra el dia de reflexió i, certament, va ajudar-me a comprendre el que havia estat la campanya d’aquesta eleccions europees i la necessitat de la folia de la bogeria per canviar la política del nostre país.

El ministre del silenci selectiu

El ministre de l’interior és una persona de fixacions poderoses i d’una accentuada insistència facial.  A més, el seu discurs és previsible. Per a mi és un vell saludat, segons terminologia de Josep Pla. Segons aquest ministre hi ha una conxorxa permanent que ataca els fonaments de l’Estat.  Els conxorxats tenen un ampli espectre que oscil·la entre els antisistema radicals i violents fins els independentistes catalans. Donat que hi ha un atac en tota regla cal, segons l’opinió del ministre, defensar-se i la millor defensa és atacar també retallant les llibertats. I certament que ho està fent. Ho fa de forma progressiva i discretament. Primer ha creat les condicions per condicionar l’opinió pública i després empra els arguments anteriors per justificar les seves decisions. Aquesta és l’estratègia que ha seguit per proposar l’actuació policial contra alguns comentaris de les xarxes socials.

Però el ministre té memòria selectiva alhora d’avaluar els comentaris de les xarxes socials. Mentre les xarxes socials anaven plenes d’insults i amenaces contra catalans independentistes, no passava res. Tot era llibertat d’expressió. Però quan el to dels missatges es giren contra els amics del ministre, llavors correm-hi tots. Però la iniciativa que ha tingut la comunitat jueva de Catalunya de presentar una demanda per insults antisemites ha posat en evidència els oblits selectius del ministre. Els catalans jueus han evidenciat que des de temps la xarxa anava plena de missatge antisemites i el ministre, ràpid en actuar quan els atacs anaven contra els seus, tampoc no havia fet res. Com tampoc ha fet res el ministre quan un prestigiós novel·lista escriví, en diari de gran difusió en el país, que esperava que, davant el pis faraònic d’un cardenal de la cúria vaticana les monges que el cuidaven “posarien cianur en les natilles”. Frase distesa, en el context, però que diu el que diu.

Aquest ministre es reiteratiu en les seves obsessions. No sé si ell és l’inspirador, però sinó ho sembla, de l’estratègia ben calculada de fer creure en l’imaginari col·lectiu que la via independentista a Catalunya genera violència i tensió. Recordo que aquest ministre fou una de les primeres persones en comentar, durant les festes del Nadal passat, que  l’independentisme creava fractures en les famílies catalanes de tal manera que algunes no podien celebrar plegats les festes nadalenques. De nou el ministre tingué un episodi de desmemòria a l’oblidar que les manifestacions públiques a favor de la independència sempre havien estat pacífiques. Recordem la imatge de pau i festa que representà la cadena humana del passat 11 de setembre. Per tot això, recomanaria a aquest ministre aplicar amb mesura i equitat les seves preocupacions, però sense treure el to de disciplina casernària i preguntar-se perquè les xarxes socials o els altres medis de comunicació enlloc de fer-nos més cívics fomenten l’incivisme i la grolleria.