El dia després de les eleccions
europees molta gent a fet les seves anàlisis , projeccions i especulacions.
Algunes són força divertides, especialment quan alguns dirigents polítics són
ràpids en veure la palla en l’ull de l’altri i força astuts per esquivar la
biga en els seus. Com que tothom a dit la seva, m’aventuro també a dir la meva.
Tot i que, en el meu cas, no em centraré en l’anàlisi del que ha passat sinó
posaré negre sobre blanc el que m’agradaria que passés en el futur perquè les
properes eleccions hi hagi molta més participació.
M’agradaria que algun partit fos
clar i m’expliqués que la independència no és una fita, sinó un instrument per
que tots els catalans i catalanes siguem més feliços.
M’agradaria que, els partidaris de
la independència m’expliquessin quines infrastructures pensen pel meu país; com
pensen que serà la sanitat pública que m’atendrà ara que començo a anar més
sovint el metge; com serà l’escola pública que anirà el meu net; com seran les
biblioteques públiques del futur; on es vendran els productes catalans de les
indústries catalanes; quin model de creixement económica tindrem; com seran les
empreses tecnològiques; quina fiscalitat tindrà la Catalunya independent.
M’agradaria que m’expliquessin això i tantes altres coses que faran
il·lusionar-me en pensar que la independència farà als catalans i les catalanes
més pròspers, lliures, feliços i humans.
M’agradaria que hi hagués un gran
líder a Catalunya que somiés en color el futur del meu país. M’agradaria que
aquest líder reivindiqués l’herència de Prat de la Riba, el seu seny i
moderació noucentista, però que també s’identifiqués amb la rauxa del
Modernisme. M’agradaria que aquest líder tingués el país al cap, me l’expliqués
i em convidés directament a mi a incorporar-me en aquest procés. Sí, que em
parlés directament a mí.
M’agradaria que el líder del meu
país fos una persona apassionada i que busqués la meva complicitat apassionada.
M’agradaria que aquest líder es dirigís a mi, personalment i no com a membre
d’una tribu de patriotes. M’espanten les tribus quan oculten i anul·len l’individu
i neguen la solidaritat compassiva. El
meu patriotisme no és de tribu, sinó d’un individu que pensa i estima, creu i
s’apassiona.
M’agradaria sentir l’orgull de que
el líder del meu país fos un gran estadista. Es a dir, una persona que sap
demanar-me coses i d’indicar-me cap on hem d’anar; una persona que sap demanar,
quan cal sacrificis durs, però que parla sense engany i és noble. Una persona
que es capaç de negociar amb qui sigui tot allò que ens permet prosperar i ser
feliços. M’agradaria tenir un líder humà, que s’emocionés i sabés transmetre
els seus sentiments. Una persona normal, com jo, la meva dona, els meus amics i
els meus veïns.
M’agradaria que el partit que
assumís la direcció política de Catalunya no s’arronsés davant les dificultats,
que anés fins els fons i fos valent alhora d’assumir responsabilitats. No si
val practicar el cinisme polític de ser-hi sense ser-hi. Ja m’entenc. Els
marrons com més compartits, millor.
M’agradaria que el lideratge
polític del meu país estigui en mans de persones serenes, mesurades, justes i
equitatives. No m’agraden els discursos encesos sense continguts. M’agradaria
que ningú oblidés les mirades de les persones que pateixen i sofreixen els
efectes d’una crisi que ells no han creat. M’agradaria que els meus governants
fossin justos i comptessin amb ells.
Finalment, també m’agradaria que
qui vulgui governar el meu país fos generós alhora de fer pactes i crear
consensos. No m’agrada la política tacticista, del regat curt o de les paraules
altisonants. Com tampoc m’agraden aquells polítics que s’inventen problemes o
crispacions. M’agradaria que qui volgués governar el meu país entengués que a societat
hi ha persones que tenim el nostre vot a la disposició de qui vulgui entendre i
assumir tot el que dit fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada