El ministre del silenci selectiu

El ministre de l’interior és una persona de fixacions poderoses i d’una accentuada insistència facial.  A més, el seu discurs és previsible. Per a mi és un vell saludat, segons terminologia de Josep Pla. Segons aquest ministre hi ha una conxorxa permanent que ataca els fonaments de l’Estat.  Els conxorxats tenen un ampli espectre que oscil·la entre els antisistema radicals i violents fins els independentistes catalans. Donat que hi ha un atac en tota regla cal, segons l’opinió del ministre, defensar-se i la millor defensa és atacar també retallant les llibertats. I certament que ho està fent. Ho fa de forma progressiva i discretament. Primer ha creat les condicions per condicionar l’opinió pública i després empra els arguments anteriors per justificar les seves decisions. Aquesta és l’estratègia que ha seguit per proposar l’actuació policial contra alguns comentaris de les xarxes socials.

Però el ministre té memòria selectiva alhora d’avaluar els comentaris de les xarxes socials. Mentre les xarxes socials anaven plenes d’insults i amenaces contra catalans independentistes, no passava res. Tot era llibertat d’expressió. Però quan el to dels missatges es giren contra els amics del ministre, llavors correm-hi tots. Però la iniciativa que ha tingut la comunitat jueva de Catalunya de presentar una demanda per insults antisemites ha posat en evidència els oblits selectius del ministre. Els catalans jueus han evidenciat que des de temps la xarxa anava plena de missatge antisemites i el ministre, ràpid en actuar quan els atacs anaven contra els seus, tampoc no havia fet res. Com tampoc ha fet res el ministre quan un prestigiós novel·lista escriví, en diari de gran difusió en el país, que esperava que, davant el pis faraònic d’un cardenal de la cúria vaticana les monges que el cuidaven “posarien cianur en les natilles”. Frase distesa, en el context, però que diu el que diu.

Aquest ministre es reiteratiu en les seves obsessions. No sé si ell és l’inspirador, però sinó ho sembla, de l’estratègia ben calculada de fer creure en l’imaginari col·lectiu que la via independentista a Catalunya genera violència i tensió. Recordo que aquest ministre fou una de les primeres persones en comentar, durant les festes del Nadal passat, que  l’independentisme creava fractures en les famílies catalanes de tal manera que algunes no podien celebrar plegats les festes nadalenques. De nou el ministre tingué un episodi de desmemòria a l’oblidar que les manifestacions públiques a favor de la independència sempre havien estat pacífiques. Recordem la imatge de pau i festa que representà la cadena humana del passat 11 de setembre. Per tot això, recomanaria a aquest ministre aplicar amb mesura i equitat les seves preocupacions, però sense treure el to de disciplina casernària i preguntar-se perquè les xarxes socials o els altres medis de comunicació enlloc de fer-nos més cívics fomenten l’incivisme i la grolleria.