Viva la liberta

És una magnífica pel·lícula italiana dirigida de Roberto Andò interpretada magistralment pel gran Toni Servillo. L’argument es prou conegut per l’espectador, ja que presenta la degradació de la política i la seva redempció a través d’un elogi a la sinceritat del polític. La novetat proposada per Roberto Andò és que la dignificació de la política es dóna per un enginyós joc de suplantació. El polític tradicional, secretari general d’un partit d’esquerra, esquerra especulativa sempre en l’oposició i en hores baixes de popularitat, és substituït accidentalment pel seu germà bessó, recent sortit del psiquiàtric on l’han tractat d’un trastorn  bipolar.

Ningú nota la suplantació excepte que diuen i es comporten de forma diferent. El nou polític és sincer, diu el que pensa i parla al cor de les persones. Val la pena estar atents al brillant discurs que fa en un míting o l’escena amb el president de la república italiana. Moments estel·lars que són un petit homenatge a l’excel·lent pel·lícula de Charles Chaplin el Gran dictador. Gràcies al canvi en els missatges polítics del nou secretari general el partit d’esquerra té una intenció de vot que li dóna una folgada majoria política. Però l’engany de la suplantació s’acaba i es tornen a canviar els papers. Per sort, Roberto Andò és una persona esperançada en la regeneració de la política i deixa que l’espectador interpreti que el vell secretari general s’ha transformat i assumeix com a propi el que el seu germà ha fet durant el temps que l’ha suplantat. He vist aquesta obra el dia de reflexió i, certament, va ajudar-me a comprendre el que havia estat la campanya d’aquesta eleccions europees i la necessitat de la folia de la bogeria per canviar la política del nostre país.