La raó de la meva esperança IV. Proclamar la fe

La pregària ajudar a conrear una vida interior on notem viva la presència d’aquest amor que ens estima i tot ho transforma. En el moment del silenci interior es quan prenc consciencia de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat que Déu es deixi trobar en allò que faig i experimentar la possibilitat real de la salvació. Són en aquests moments de retrobament personal amb l’experiència de Déu quan puc demanar-li que em defensi dels enemics espirituals i temporals i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida..

La meva fe ha de ser proclamada en diàleg i amb respecte. No vull que s’imposi a ningú, ni la meva ètica ni la meva moral. Però sí que aspiro a poder-la proposar des de la meva església i en llibertat. Vull estar present allí on les persones construeixen el futur; m’agradaria fer-ho amb la mateixa actitud que han mostrat els bisbes catalans en els seus documents pastorals Al servei del nostre poble  o Creure en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor. El bisbes catalans parlen de proposar i no d’imposar. Aquesta església que acompanya és la que trobo més adequada pels temps que vivim.

Des d’aquesta actitud de testimoni acompanyant l’Església podrà proclamar la nova evangelització amb respecte amb les creences d’altres persones, sense que això impedeixi donar respostes clares i convençudes als interrogants d’aquells individus que cerquen el sentit de la seva existència. La societat ha de respectar aquesta dimensió pública de l’església. Aquest marc de llibertat i respecte mutu és la pedra de toc per saber si la societat nostra és oberta o tancada. El que fa madura una societat és la possibilitat de coexistir la creença amb la no creença. Aquesta convivència és signe de llibertat i democràcia. Però aquesta coexistència ha de manifestar-se a l’espai públic. Per això, és necessària la confessió convençuda i pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la.

La raó de la meva esperança III. La salvació en la història

No confessem un Déu abstracte, una idea o un pensament filosòfic, sinó un Déu encarnat en Jesús. Crec en Jesús com a camí per la comprensió de Déu. Confesso que aquest Déu, que uns cops està present i altres amagat, aporta joia i felicitat. Reivindico la dimensió joiosa de la meva creença. No vull un cristianisme amargat per l’obsessió de l’acompliment de normes i dogmes, sinó lliure com els ocells o els lliris del bosc. Aquesta felicitat la desitjo per tothom, per això confesso i proclamo una fe activa en el combat contra les idolatries modernes i les estructures de pecat que són font d’injustícies, noves i velles, personals o socials.

El salm 63 diu “em sosté la teva ma” (Sl 63,9). No hem de tenir por de dir-ho i viure d’acord amb aquesta confessió. Afirmar-ho és una confessió d’amor a Déu i de confiança que, malgrat que ens alguns moments pugui sentir-me feble, pobre o dissortat l’amor de Déu em sosté. És una declaració de confiança que neix de l’experiència de l’amor de Déu més enllà dels prejudicis humans. És, en definitiva, estar convençut de viure cada dia, tot i les dificultats, allò que diu la carta als Romans: "esperant contra tota esperança, va creure" (Rm 4,18). És temps d'esperar, és un temps de crida a l’esperança i anunciar que és possible la salvació en tota la seva plenitud. Això és el que hem de procurar transmetre al nostre entorn. Especialment ho hem fer-ho enmig de la plaça pública perquè se'ns entengui i respecti. Cerquem l'esperança amb alegria i convenciment, això és el que hem de proclamar.

Les calamitats del moment present ens podem introduir al pessimisme i a la desesperança. Més d’un cop podem exclamar ¿Déu meu. perquè ens has abandonat?. És en aquests moments quan la pregària ens ha de sostenir en el nostre compromís a favor de la justícia del Regne de Déu. El cel nou i la terra nova han de ser possibles aquí, en la terra gràcies al nostre treball a favor de la caritat i la justícia. La nostre tradició ens presenta la vida de l’Església lligada a la història de la salvació; però la nostre responsabilitat, ara i aquí, és mostrar i construir la salvació en la història.

La raó de la meva esperança II. Parlar de Déu

No tinc por, ni vergonya, de parlar de Déu davant d'un món que sovint en prescindeix i  d’una cultura dominant indiferent a la fe i de certs cristians que estan força preocupats en mantenir el seu poder com a nous mercaders del temple, els trepes eclesials com els ha qualificat recentment el papa Francesc.

Pretenc que la meva confessió de fe sigui una afirmació clara i transparent en l'espai públic. No té sentit amagar qui sóc, què sóc, en què crec i on fonamento les mes il·lusions i esperances. ¿Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta confessió - proclamació de la identitat cristiana - amb naturalitat, quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar de nou la fe, ni pensar que la creença limita la condició humana. Creure, o no creure, forma part de la condició humana, cal admetre-ho amb tota naturalitat. Considero que els cristians catòlics hem viscut bastant temps amb un cert complex d’inferioritat i hem renunciat a posar-nos drets en els nous Aeròpags o les Àgores contemporànies per proclamar que la fe dóna sentit a la nostra vida. Sovint penso que ens costa abandonar la confortabilitat del món privat i situar-nos a la intempèrie de l’escrutini públic per dir, simplement; “jo crec”.

Tenir fe és tenir confiança en la presència de la misericòrdia divina en la història de tots nosaltres, en la història de la humanitat. Hem de confiar més en les nostres capacitats de proposar a la nostre societat que el seguiment de Jesús aporta felicitat, apropa el Regne de Déu on es farà justícia als oprimits, s’aixecarà de la pols al desvalgut i les vídues i els orfes seran atesos amb dignitat.

Homilies clares

Poc temps després de la seva elecció, el papa Francesc demanà als capellans que es preparessin millor les seves homilies i que parlessin perquè els feligresos no les trobessin insulses i incomprensibles. Avui, a la meva parròquia, Santa Maria del Taulat i Bernat Calbó, al Poblenou de Barcelona, i al monestir de santa Maria de Montserrat les homilies han estat interessants, comprensibles i educadores en la fe. A la meva parròquia, mossèn Francesc Romeu, ens ha ajudat als feligresos a entendre que cada un de nosaltres formen part del misteri del sagrat perquè no hi ha res més sagrat que les persones. Veritables temples del sagrat. Els llocs de culte de les religions, no són els espais sagrats de les religions sinó els respectius creients que acullen la crida dels deus per humanitzar el món. Els catòlics,  quan participem en la celebració eucarística rememorem la mort i resurrecció de Jesús d’on brolla la força de l’amor per transformar les injustícies i desigualtats de la societat.

A la missa conventual del monestir de santa Maria de Montserrat, el pare Josep Miquel Bausset, actual mestre de novicis, ha començat el seu comentari a l’evangeli d’avui, Jn 2:13-25 amb la idea que avui escoltat en la meva parròquia: “l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció.” L’Església ha de ser veu profètica denunciant qualsevol forma de deshumanització o atac a la dignitat humana. Tot seguit Joan Miquel Bausset ha identificat algunes situacions que demanen alçar la denúncia profètica: “L’Església no pot callar davant el drama dels refugiats que continuen morint al Mediterrani, mentre la Unió Europea, amb indiferència, mira cap a un altre costat. L’Església no pot callar davant la immoralitat dels bancs (...)¿No és també una immoralitat les desigualtats socials o la corrupció, que fa que la política i l’economia esdevinguin una cova de lladres? O la misèria de les pensions que cobren la majoria de jubilats? És normal que un jutge imputi un delicte d’odi a un regidor per posar-se un nas de pallasso davant la policia?¿És normal que se segrestin llibres o es prohibeixin obres d’art? ¿És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? ¿Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a “excessiva” la força policial? ¿No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat?.

Davant d’aquesta situació Jesús no va mirar cap a un altre costat, per això l’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat. Per això acaba Josep Miquel Bausset  recordant que “la Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres”.

Glosses per la vida quotidiana

Una de les temptacions que podem tenir és voler sobresortir per damunt dels altres. Hi ha moments que descobrim la misèria humana de voler figurar, de fer-nos notar esperant que això ens doni reconeixement i rellevància social. Per aconseguir-ho arribem a ser patètics i, ben mirat, a fer el ridícul. Apartem aquest afany i dediquem-nos a servir als demés amb amor i sinceritat. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau” (Mt 20,26-27).

Hem d’aprendre a escoltar i fer cas dels consells assenyats, per més que contradiguin el que voldríem sentir. Però, cal tenir criteri per discernir el que són judicis plens de raó dels falsos profetismes o els oracles interessats. Hem de fonamentar-nos en criteris sòlids i saber acollir las raons entenimentades.

Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,

ni va pels camins dels pecadors,

ni s’asseu al rodó burleta dels descreguts.

Estima de tot cor la llei del Senyor,

la repassa meditant-la ni i dia.

Salm 1

Cada dia ens trobem amb paranys que poden distreure’ns dels aspectes fonamentals de la vida. Podem caure en la seva temptació i pensar que al darrera de les propostes mundanes hi ha dreceres cap la felicitat. Tard o d’hora descobrim que són enganys que, en lloc d’ajudar-nos a descobrir el sentit de la vida o aportar pau interior, inquieten l’esperit. “En vós, Senyor, m’emparo, que no en tingui un desengany; traieu-me del llaç que m’ha parat, vós que em defenseu”  (Sal 30,2.5)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha un dita que ve a dir: tal faràs, tal trobaràs. És ben cert. Si no estimem, difícilment serem estimats; sinó donem és probable que rebrem poc i sinó perdonem costarà que se’ns perdoni. Lamentablement en les nostres relacions hem tingut desenganys: hem estimat, hem donat i hem perdonat, i no sempre hem tingut una resposta agraïda. Però la pau interior és estar convençut que hem fet allò que havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà.” (Llc 6, 36-38)

Hem de ser coherents. El que fem ha de ser coherent amb el que pensem i també amb el que diem. No hem d’actuar pensant amb el que diran o fer allò que sabem que agradarà. Els nostres actes han d’estar en pau amb la nostra consciència. Aquesta hauria de ser la honestedat que hem de transmetre i donar exemple. “No feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent” (Mt 23,3-5)

La raó de la meva esperança – I

El salm 116 comença dient “em sento ple d’amor “ i segueix “em sento ple de fe” (v 10) i continua afirmant “compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (v14 i v 18). Això és el que vull fer amb un sèrie de petites comentaris que començo avui. Vull explicitar davant de qui em llegeix la raó, o les raons, de la meva esperança

Vull compartir amb els meus lectors allò que dóna sentit a la meva experiència de cristià compromès amb una fe, una església, una societat i un país, Catalunya. El meu relat es centra en la manera com explicar a la societat, avui plural i diversa, què vol dir ser creient. Ho faig convençut que això forma part de la meva condició de creient, doncs sant Pere ja ens advertí que els cristians hem d’estar “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Repte apassionant perquè cal fer-ho en una societat en la qual la secularització l’ha deixat sense notícies de Déu.

Sóc un home de fe que vol donar raó de la meva esperança al mig de la plaça públic i allí on la realitat sembla negar-la i abunda la incomprensió o la indiferència. Crec i no amago en cap moment quina és la meva creença. Vull ser un laic compromès que he superat la por de fer el ridícul de confessar-me seguidor d’un Jesús mort i ressuscitat. Amb això no vull ser original, sinó seguir el camí de sant Pau quan proclamà la seva experiència pasqual. Si ell dialogà amb la cultura del seu temps i donà al cristianisme una visió universal jo, amb molta modèstia, he fet un itinerari particular que neix de la voluntat de voler parlar de Déu en un moment de gran discreció social del cristianisme i una certa confusió entorn del testimoniatge eclesial.