No tinc por, ni vergonya, de
parlar de Déu davant d'un món que sovint en prescindeix i d’una cultura dominant indiferent a la fe i
de certs cristians que estan força preocupats en mantenir el seu poder com a
nous mercaders del temple, els trepes eclesials com els ha qualificat
recentment el papa Francesc.
Pretenc que la meva confessió de
fe sigui una afirmació clara i transparent en l'espai públic. No té sentit
amagar qui sóc, què sóc, en què crec i on fonamento les mes il·lusions i esperances.
¿Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta confessió - proclamació de la
identitat cristiana - amb naturalitat, quan es pugui i on convingui. No cal
privatitzar de nou la fe, ni pensar que la creença limita la condició humana.
Creure, o no creure, forma part de la condició humana, cal admetre-ho amb tota
naturalitat. Considero que els cristians catòlics hem viscut bastant temps amb
un cert complex d’inferioritat i hem renunciat a posar-nos drets en els nous
Aeròpags o les Àgores contemporànies per proclamar que la fe dóna sentit a la
nostra vida. Sovint penso que ens costa abandonar la confortabilitat del món
privat i situar-nos a la intempèrie de l’escrutini públic per dir, simplement;
“jo crec”.
Tenir fe és tenir confiança en la
presència de la misericòrdia divina en la història de tots nosaltres, en la
història de la humanitat. Hem de confiar més en les nostres capacitats de
proposar a la nostre societat que el seguiment de Jesús aporta felicitat,
apropa el Regne de Déu on es farà justícia als oprimits, s’aixecarà de la pols
al desvalgut i les vídues i els orfes seran atesos amb dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada