La raó de la meva esperança – I

El salm 116 comença dient “em sento ple d’amor “ i segueix “em sento ple de fe” (v 10) i continua afirmant “compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (v14 i v 18). Això és el que vull fer amb un sèrie de petites comentaris que començo avui. Vull explicitar davant de qui em llegeix la raó, o les raons, de la meva esperança

Vull compartir amb els meus lectors allò que dóna sentit a la meva experiència de cristià compromès amb una fe, una església, una societat i un país, Catalunya. El meu relat es centra en la manera com explicar a la societat, avui plural i diversa, què vol dir ser creient. Ho faig convençut que això forma part de la meva condició de creient, doncs sant Pere ja ens advertí que els cristians hem d’estar “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Repte apassionant perquè cal fer-ho en una societat en la qual la secularització l’ha deixat sense notícies de Déu.

Sóc un home de fe que vol donar raó de la meva esperança al mig de la plaça públic i allí on la realitat sembla negar-la i abunda la incomprensió o la indiferència. Crec i no amago en cap moment quina és la meva creença. Vull ser un laic compromès que he superat la por de fer el ridícul de confessar-me seguidor d’un Jesús mort i ressuscitat. Amb això no vull ser original, sinó seguir el camí de sant Pau quan proclamà la seva experiència pasqual. Si ell dialogà amb la cultura del seu temps i donà al cristianisme una visió universal jo, amb molta modèstia, he fet un itinerari particular que neix de la voluntat de voler parlar de Déu en un moment de gran discreció social del cristianisme i una certa confusió entorn del testimoniatge eclesial.