La fidelitat de Déu és la nostre esperança

Les lectures de la Liturgia de les Hores dels dies de Quaresma ajuden a reflexionar sobre la identitat cristiana i conviden a meditar sobre el sentit de la pròpia fe. Avui, més que fer un comentari, presento un text que per si sol és una invitació a la contemplació i a la meditació. És un fragment de la carta als cristians hebreus 6,9-20.

“Germans, encara que us parlem així, estem convençuts que vosaltres viviu en les millors disposicions i en bon camí de salvació. Déu, que és just, no pot oblidar tot el que vosaltres heu fet, l'amor que li heu demostrat i li demostreu encara, quan ajudeu els altres cristians. Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri sempre la mateixa promptitud per mantenir ferma l'esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui, per haver persistit en la fe, han heretat ja les promeses.

Quan Déu va fer les seves promeses a Abraham, no podent jurar per ningú més gran, jurà per ell mateix que l'ompliria de benediccions i faria molt nombrosa la seva descendència. Abraham esperà sense defallir, i obtingué finalment allò que Déu li havia promès.

Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells, i el jurament exclou que es puguin fer mai enrere. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia que els qui havien d'heretar-la comprenguessin millor que la seva decisió era del tot irrevocable. Així volgué donar-nos una doble certesa, ja que és impossible que Déu desmenteixi, tant una promesa seva, com un jurament, tots dos irrevocables.

És que volia encoratjar de debò els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens oferia. Aquesta esperança és per nosaltres com una àncora segura i ferma, que penetra el cortinatge que tanca el lloc sant, allà on Jesús, gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec, ha penetrat ja per obrir-nos a nosaltres el camí”

El ressentiment polític

La política no pot ser per ressentits. Feta l’afirmació, en proposo una altra, en política hi ha molts, masses ressentits. En tots els bàndols trobo persones que diuen coses que només es poden entendre des d’un profund ressentiment. La mateixa afirmació, que ha aixecat molta polseguera, de la portaveu de Catalunya en Comú parlant dels xalets a la Cerdanya per referir-se, en to despectiu, als negociadors que estan intentant fer un pacte per la investidura. Recordo que la seva frase fou "Davant d'aquesta crisi, esperem que alguns no estiguin pensant en anar-se'n de vacances de Setmana Santa o al seu xalet a la Cerdanya".

No estaria de més que aquesta persona, mirés primer entre els afiliats i votants al seu partit quants tenen xalets a la Cerdanya. Puc assegurar-li que en conec uns quants. No passa res. Si amb aquesta afirmació volia desqualificar als seus adversaris polítics, s’ha equivocat de ple. Ella sí que s’ha desqualificat fent servir aquesta expressió. Ni el to ni el context justificaven dir això, sobretot perquè aquestes formacions que negocien la investidura tenen quatre persones a la presó i cinc més a l’exili. Mentre la situació sigui aquesta, val més ser més respectuós.  Si tant li preocupa sortir d’aquest atzucac que la seva formació política presti el seus vots per escollir President i fer govern.

Sectes i religions

En el darrer número de Le Monde des religions hi ha una interessant article d’Odon Vallet on es pregunta ¿quan una religió pot considerar-se una secta?. Aquest expert en història de les religions i antropologia religiosa considera que una religió és una secta que ha tingut èxit. La majoria de les sectes són efímeres, però altres han perdurat durant segles i mil·lennis i al final han assolit l'estatut de religió. El mateix cristianisme, en el seus orígens, era conegut com la secta dels natzarens. El petit grup inicial dels seguidors de Jesús foren considerats membres d’una secta formada heretges jueus separats del judaisme majoritari perquè negava que Crist fos un profeta i el Messies.

¿Què diferencia una secta d’una religió? Secta prové del llatí sequi que significa seguir a seguir a un líder carismàtic. Però, alguns filòlegs també veuen una possible relació amb secare, tall. Així el grup sectari talla amb la majoria. Mentre que religió prové del llatí relegere, recullir, influït amb pel terme relegare, relligar. La religió recull les creences i connecta els homes. Però també els divideix, igual que les sectes. Odon Vallet es pregunta si es pot establir avui una frontera entre secta i religió segons el nombre de seguidors. És poc probable. Hi ha exemples en dos sentits. Els bahá'ís són molt pocs, però són considerats una religió i no una secta, mentre que els Testimonis de Jehovà, amb milions d’adeptes, fins fa poc, 2006, no eren considerats una religió de notori arrelament en el nostre país.

Les sectes solen expandir-se des de dins de les religions. Molts experts consideren que moltes de les comunitats cristianes fonamentalistes no són res més que una secta atenent-se el sentit dels mots. Tots aquests grups tenen en comú el seu aïllament del tronc comú majoritari de la religió, l’adhesió incondicional a un líder carismàtic, manipulació doctrinal dels seguidors i altres formes de control. Sota una aparença religiosa els grups sectaris s’orienten al poder, als negocis i al domini doctrinal, així com, en alguns casos, al sexe. En tot cas, els líders d’aquests grups, empren el seu fort carisma per aïllar els membres de la secta dels seus vincles socials i familiars. Són sectes destructives de la personalitat i de la sociabilitat.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l'hoste, si no s'escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; però els germans continuaran els dejunis de consuetud. (Del capítol cinquanta-tres de la Regla de Sant Benet, «Com s'ha d'acollir els forasters)

Amb el noviciat us endinseu en la gran escola del monaquisme cristià, els mestres de la qual han insistit sempre en l’abnegació i en l’ascesi que comporta aquest camí de seguiment de Jesucrist. Sant Benet mateix el defineix com una milícia, com un combat. (P. Abat Josep Mª Soler, 6 d’agost de 2013)

Una bella expressió de la litúrgia bizantina diu: “Déu amic dels homes”. L’amistat de Déu sabem que ha estat, és i serà sempre fidel comprensiva i forta. L’amistat per part nostra també vol ser serena i fidel tot i que no sempre ens resulta així perquè sovint ens sentim cansats i afeixugats en foscors i en angoixes. (D’una homilia del P. Oriol Diví)

Glosses per la vida quotidiana

Creure és testimoniar. Les obres donen consistència a les creences. Donem testimoniatge quan actuem sincerament, amb netedat de cor i els nostres actes fan justícia als oprimits i als marginats; donem consol a qui pateix, aixequem de la pols als desvalguts per asseure’ls entre els poderosos; saciem els que tenen fam i acollim als forasters. “Tinc a favor meu un altre testimoni de més valor que Joan: són les obres que el Pare m’ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat” (Jn 5, 36)

Dins del brogit de la vida hem de saber trobar i crear espais i moments per contemplar, meditar i nodrir la vida interior. Són moments necessaris per conrear l’esperit i alimentar la vida interior. En la intimitat del cor descobrirem que la nit és tan clara com el dia. “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (M7 4,4)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser, simplement, bones persones. No he de fer el mal en cap moment i hem de cerca el bé en tot moment. Hem d’apartar-nos de les males arts i dels embolics que confonen i enreden. Cal procurar ser nets de cor i transparents. Fer el bé és practicar la justícia, atendre als desvalguts i marginats, i lluitar contra les opressions i els sofriment. “Cerqueu el bé i no el mal; així trobareu la vida i el Senyor serà amb vosaltres” (Am 5,14)

Els cristians hem de ser font d’alegria i d’esperança. Hem de saber donar consol a qui el necessiti i saciar els anhels de justícia dels oprimits. El cristianisme no és neutral davant les injustícies, pren partit i es compromet per la dignitat de les persones. “Tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, beveu amb alegria” (Is 55,1)

Les religions aporten sentit a la vida i, d’una manera o altra, prometen un futur de salvació. Quasi bé totes aquestes religions tenen en comú que el camí de salvació està associat a l’amor, a l’estimació als altres i a fer el bé. “Déu envià el seu Fill al món, no perquè els condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”  (Jn 3,17)

La deriva autoritària de l’Estat

De nou, l’acció judicial ha trasbalsat la societat catalana. El jutjat nº 13 de Barcelona ha estat el protagonista. Dues actuacions efectistes han estat la notícia del dia. La detenció, i posterior alliberament del Secretari General de Difusió i Atenció Ciutadana, amb l’acusació de malversació i desobediència, i el llarg registre de la seu d’Òmnium Cultural són un esgraó més dins de la política intimidatòria de l’Estat contra l’independentisme. El fet que la Guàrdia Civil busqués informació a la Generalitat no deixa de ser sorprenent, atès que la institució catalana, com a conseqüència de l’article 155, està intervinguda. El ministeri d’Hisenda té tota la formació que vulgui per conèixer la composició de la despesa de la Generalitat. ¿Per què aquest circ mediàtic de la detenció del Secretari General?

El llarg escorcoll d’Òmnium passa el mateix. Novament s’ha repetit la mateixa situació que el 20 de setembre en la conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat. La Guàrdia Civil ha penetrat a la seu d’Òmnium sense avisar als mossos perquè vetllessin per la seguretat ciutadana. Aquests s’han assabentat més tard. Això sí, els medis de comunicació estaven puntualment avisats per enregistrar el fet. Novament, l’efectiu circ mediàtic estava en marxa. La situació ha arribat al paroxisme quan un comandament de la Guàrdia Civil, extralimitant-se totalment, ha amenaçat amb acusar de delicte de sedició i rebel·lió als ciutadans que es poguessin manifestar davant la seu d’Òmnium. Els fets d’aquest dijous són una prova més de l’espiral autoritària de l’Estat espanyol i les males arts que els diversos poders d’aquest estat estan disposat a emprar per aturar l’independentisme català.