Les lectures de la Liturgia de
les Hores dels dies de Quaresma ajuden a reflexionar sobre la identitat
cristiana i conviden a meditar sobre el sentit de la pròpia fe. Avui, més que
fer un comentari, presento un text que per si sol és una invitació a la
contemplació i a la meditació. És un fragment de la carta als cristians hebreus
6,9-20.
“Germans, encara que us parlem
així, estem convençuts que vosaltres viviu en les millors disposicions i en bon
camí de salvació. Déu, que és just, no pot oblidar tot el que vosaltres heu
fet, l'amor que li heu demostrat i li demostreu encara, quan ajudeu els altres
cristians. Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri sempre la mateixa
promptitud per mantenir ferma l'esperança fins a la fi. No voldríem que us
tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui, per haver persistit en la
fe, han heretat ja les promeses.
Quan Déu va fer les seves
promeses a Abraham, no podent jurar per ningú més gran, jurà per ell mateix que
l'ompliria de benediccions i faria molt nombrosa la seva descendència. Abraham
esperà sense defallir, i obtingué finalment allò que Déu li havia promès.
Els homes, quan juren, ho fan per
algú més gran que ells, i el jurament exclou que es puguin fer mai enrere. Déu,
doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia que els qui havien
d'heretar-la comprenguessin millor que la seva decisió era del tot irrevocable.
Així volgué donar-nos una doble certesa, ja que és impossible que Déu
desmenteixi, tant una promesa seva, com un jurament, tots dos irrevocables.
És que volia encoratjar de debò
els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens oferia.
Aquesta esperança és per nosaltres com una àncora segura i ferma, que penetra
el cortinatge que tanca el lloc sant, allà on Jesús, gran sacerdot per sempre
com ho fou Melquisedec, ha penetrat ja per obrir-nos a nosaltres el camí”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada