Glosses per la vida quotidiana

Les lleis i les normes humanes estan fetes per ordenar la convivència, millorar les relacions humanes i facilitar el funcionament de la societat. Però, aquestes normes i lleis no són cap bé en sí mateix. Les lleis han d’orientar-se sempre a favor de l’humanització de la societat, l’enaltiment de les persones i el respecte de la seva dignitat. L’absència d’algunes d’aquestes condicions justifica la seva desobediència i la recerca d’unes noves lleis i normes. “Els fariseus i els mestres de la llei esperaven a veure si curaria en dissabte, ja que buscaven un motiu per acusar-lo”(Lc 6,6-11)

Sobretot, tinguem esperança. Confiem i serem reconfortats en la nostra espera. Tot i les dificultats, hem d’estat convençuts de la solidesa de la nostra fe. Més enllà dels infortunis del moment no podem deixar-nos prendre l’esperança. Al final, serem alliberats de tota pena i de tota esclavitud. “Perquè el Senyor estima el seu poble coronarà de triomf els humils” (Salm 149)

Hi ha moments que podem experimentar la sensació de que anem a contracorrent de la resta del món. Podem sentir-nos diferents perquè els nostres principis i virtuts es conjuguen en un verb que sembla desconegut en la gramàtica mundana. Això no vol dir que siguem rars, sinó que tenim la vida organitzada entorn a uns altres valors distints a la resta de la gent. “Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips; vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu”(Lc 6,24-25).

La ginesta, flor nacional de Catalunya

Avui en Ramon Felipó, prohom de Berga i activista independentista des de fa molts anys, ha presentat el seu llibre “La ginesta. Flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalanes”. Més que un llibre és un pamflet, com tu mateix has qualificat el llibre. La tesi d’en Ramon és ben simple: necessitem tenir símbols identitaris. Aquest llibre parla d’això i repassa com la ginesta ha estat en la història de Catalunya una flor ben representativa de les aspiracions nacionals dels catalans. El groc fort de la ginesta fou ben present el 1640 en els fets del Corpus de Sang i des de llavors, és una flor ben notòria en el món dels significats i símbols del catalanisme. Ni ahir, ni ara ni en el futur es podrà avançar en la plena recuperació de la identitat nacional sense elements referencials que donin sentit i unitat als catalans. En aquest sentit la ginesta no és una flor: es tot un símbol que hem rebut en herència de les generacions precedents.

En el context històric actual, quan els símbols i els referents estan més difuminats, és tot un encert que en Ramon Felipó recopili i ens recordi el valor significatiu que aquesta popular flor ha tingut en les lluites catalanistes. Josep Maria de Sagarra ho sintetitzà perfectament en aquestes paraules: “Joia que inflamat el cel / falç i ginesta ! / Voli sobre el front l’estel / de la senyera”. El catalanisme va trobar en el groc fort de la ginesta el color que millor expressava la profunditat dels seus valors polítics. Aquest referent simbòlic, d’ampli recorregut en el món polític, anava lligat des de sempre a la manifestació d’uns valors religiosos vinculats a la festivitat del Corpus. Moment intens on les processons d’aquest dia s’omplien del groc de la ginesta i la seva olor fresca acompanyava les devocions populars.

L’ús polític del color groc de la ginesta tingué el seu protagonisme especial en les disputes successòries del 1714. Els partidaris de l’arxiduc d’Àustria s’identificaven per l’ús discret del groc.  Fins el punt que el rei Felip IV, un cop vencedor de la guerra i destruïts els drets polítics dels catalans, prohibí sota pena de mort l’ús públic de la ginesta. Vàries persones foren ajusticiades per lluir damunt la roba o en el barret un petit ram de ginesta. Ramon Felipó reivindica, amb total encert, un nou ús de la ginesta, i el seu color groc fort, com a símbols de la identitat nacional catalana i no renunciar al seu ús per vindicar les llibertats nacional de Catalunya. Aquesta flor i el seu color ens recorden que som “un poble que lluita per servar la seva pròpia identitat i la lluita permanent i constant per assolir la plena sobirania nacional”. El color dels llaços que avui es llueixen per reclamar la llibertat dels presos polítics deuen tenir el seu origen en el groc fort de la ginesta. Gràcies Ramon Felipó per aquest pamflet farà un gran servei a l’agitació política i cultural.

Ara és hora governants, ara és hora de governar

Ahir la Diagonal donava goig. Era com l’era de la casa pairal de Catalunya. Molta gent vingué de fora de Barcelona. Jo mateix, de forma excepcional aquest any, vaig venir a Barcelona poc abans del migdia amb el temps suficient per canviar-me i posar-me l’equipament del manifestant independentista: samarreta (comprada religiosament on tocava i no d’altres que l’havien comprat al xino de la cantonada, ep, es notava); un barret amb el gatges corresponents (llibertat presos polítics, president Puigdemont, Trapero i altres eslògans votius); cantimplora amb força aigua; calçat còmode; pantaló curt i una pancarta a favor de la llibertat dels presos polítics lligada al coll en forma de capa. Amb tot aquest atuell, la meva dona i jo, dinarem amb uns amics, també equipats per l’ocasió, i xino-xano anàrem on ens havíem apuntat per tenir els nostres minuts de glòria solidària i reivindicativa. Després del temps indicat, i un cop fets els rituals que ens havíem manat, retornarem, també xino-xano, immersos en un mar de gent, cap a casa, això sí, després de prendre unes cerveses i alguns refrescos, que el dia ho demanava. Havíem complert amb el nostre deure patriòtic.

Això ho haurem de fer els cops que calgui. Sobre tot ara que les autoritats ens han indicat que hem d’estar en marxa constant cap la República. Com han dit els dirigents de les entitats cíviques independentistes, fa temps que la gent s’ha posat en marxa i seguirem estant-hi. No cal que ens ho recordin. Però ara, mentrestant seguim el camí, algú, en el bàndol de les autoritats, hauria de fer alguna cosa més. La retòrica de confirmació dels ideals republicans i patriòtics està bé, i l’assumirem els cops que faci falta. Però, algunes persones, des del bàndol del govern, haurien de fer algunes coses perquè el meu Centre d’Atenció Primària millori la seva disponibilitat quan hi vaig per algun problema sanitari; que els mossos d’esquadra puguin estar més presents en les carreteres per prevenir la follia d’alguns conductors; o que els agents rurals estiguin més presents en l’entorn montserratí per reprimir les cada cop més freqüents dosis d’incivisme. Són petits moments de la meva vida quotidiana en el qual m’agradaria que algú governs amb més decisió. Sé que hi ha persones que tindrien uns llista molt més llarga i més urgent, perquè són molt dependents dels serveis públics. Ben segur que si tot funcionés millor, perquè l’acció de govern també es preocupa d’aquestes coses, tindríem més adeptes a la causa de la República catalana independent.

11 setembre 2018, no tenim por

Reflexió ràpida, quasi a peu de carrer, tornant de la Diagonal de Barcelona. Un cop més, una munió de gent hem celebrat junts la Diada per la independència de Catalunya. Aquest any, de manera especial atesos els fets de l’any 2017, hem sortit al carrer per defensar l’ideal de la independència de Catalunya per damunt de tota la repressió caiguda al damunt dels catalans. No tenim por de reclamar el que creiem el que és just. A més de la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la solidaritat amb els processats per la consulta del 9-N, molts catalans han demanat poder votar. En el clam pel referèndum coincideixen moltes veus i  no totes a favor de la independència.

Per avançar en aquest camí, els partidaris de la independència hem de convèncer a molta més gent per tal que la solidesa del referèndum sigui inqüestionable. El govern democràtic de l’Estat, no pot ignorar l’exigència d’una majoria social amplia i forta a favor del referèndum. Els independentistes tenen el deure de governar bé, amb excel·lència i sentit, per ampliar sòlidament la base social que està a favor de la independència de Catalunya. Només es podrà eixamplar la majoria social a favor de la independència si un ampli sector de catalans, molts dels quals no estan a favor d’ella, comprenen que aquesta els resultarà beneficiosa pels seus interessos. Una bona acció de govern, en l’actual marc de desenvolupament autonòmic, pot ajudar a progressar en aquesta direcció. Al costat de l’èpica independentista, sempre necessària per mantenir vius els ideals, cal tenir una bona cartera d’èxits en la gestió pública. La ciutadania ha de percebre que els serveis públics funcionen, són eficients i els seus gestors estan capacitats per dur el país a bon port.

Salafistes, policia i justicia.

Ser salafista no és cap delicte, ni pot ser una falta administrativa. Vull defensar, des del valor de l’espai públic, el dret a ser salafista perquè així afirmo el mateix dret a la llibertat religiosa. Cada religió ha de resoldre les seves dissensions o derives internes, no per la vida administrativa o penal civil, sinó amb els religiosos i teològics des de dins del seu moviment de fe. Totes les religions tenen les seves derivades fonamentalistes, assumides com experiències religioses, i no per això es prenen actuacions administratives contra els fanàtics de torn. El salafisme és un fenomen ideològic complex dins de l’islam on coexisteixen diverses interpretacions, pràctiques i tendències, algunes totalment espiritualistes i altres terriblement violentes i intolerants. Alguns països amb els quals el regne d’Espanya manté bones relacions diplomàtiques i  beneficiosos negocis estan fonamentats sobre la ideologia salafista.

És cert que bona part del terrorisme d’origen religiós sunnita té les seves arrels en interpretacions extremes del salafisme i la seva pràctica és un elogi de la violència per assolir fites religioses. En aquest cas, el delictes no és l’adscripció al salafisme de forma genèrica, sinó aquelles prèdiques i pràctiques salafistes que inciten l’odi, la violència o l’enfrontament social. Però, alerta, no tots els salafistes tenen una derivada cap actituds contràries a la convivència democràtica o al sosteniment d’actituds violentes. Si bé és veritat. que alguns salafistes, sense decantar-se cap a la violència, propicien l’aïllament social i la no integració en la societat d’acollida, no necessàriament això té una derivada al terrorisme. En moltes religions es donen fenòmens similars, sense necessitat d’evolucionar cap a fenòmens que atemptin a la seguretat de l’Estat.

La proposta d’expulsió de l’imam de Salt per part de la policia espanyola és un abús i un greu error d’apreciació. Si existeix alguna sospita que aquest imam representa un perill per la seguretat de l’Estat o actua contra alguns dels seus interessos, ja hi ha en un Estat de Dret els tribunals de justícia per valorar la gravetat de la situació. La millor garantia dels ciutadans contra els abusos de l’administració són precisament els tribunals de justícia. Aquesta és la base de la democràcia real. El camí emprés per la policia espanyola és un immens desencert. Per cert, aquesta policia tan diligent contra aquest imam, ha ignorat reiteradament les peticions d’alguns periodistes i militars retirats d’emprar la força contra els catalans a fi de frenar el procés.  Que sàpiga, ningú ha acusat aquestes persones de cap delicte de terrorisme o de perill a la seguretat de l’Estat. Les acusacions de la policia contra Mohammad Attaouil són greus i la seva proposta d’expulsió pot posar en alerta la comunitat musulmana i provocar algunes respostes no del tot desitjables. De nou, quan Catalunya es troba en un moment polític crucial, les forces policials de l’Estat espanyol s’entrecreuen en el seu camí. Sense caure en cap teoria de la conspiració, no està de més preguntar-se a ¿qui surt beneficiat per l’expulsió de l’imam de Salt? ¿per què la policia espanyola proposa una mesura tan dura contra una persona que ha estat ben valorada pel mateix ajuntament de Salt per haver obert la comunitat musulmana al poble?.

Tot l’anterior no anul·la una qüestió que la comunitat musulmana catalana ha de resoldre: aclarir seva relació amb el mon salafista i articular un discurs més decidit per desarticular les suposats veritats religioses sobre les quals es formulen alguns discursos salafistes radicals presents a casa nostra. A Catalunya el salafisme ha fet forat i està ben present a moltes comunitats musulmanes. Els musulmans catalans ha de confrontar-se amb els relats salafistes muntats sobre els hadits més bel·ligerants, cruels i violents de la Sunna. És la seva responsabilitat dir no als plantejaments salafistes des d’una interpretació oberta, lliure i crítica de la tradició islàmica. La Sunna no és veritat revelada, és obra humana i per aquest motiu, subjecte d’interpretació i reelaboració segons el moments històric. Sense por han de identificar quins hadits, per més que siguin catalogats com autèntics, justos o fiables, poden tenir més interpretacions que les donades tradicionalment per l’islam. És urgent començar a fer aquest treball.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“L'abat ha d'estar disposat a canviar la decisió presa, quan escoltant l'altra s'dona que l'opció que havia fet no era encertada, la qual cosa no li disminueix l'autoritat sinó que li fa créixer”.De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

“L'abat ha d'escoltar el parer dels germans, fins dels més joves i l'ha de ponderar seriosament deixant-se interpel·lar per l'opinió dels altres, no pas demanant-la simplement per política”. De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

“Que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi's que està escrit: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat de més a més i encara: Res no manca als qui el temen”. Del capítol segon de la Regla de Sant Benet, «Com ha de ser l'abat».

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que tinc la sensació de no ser d’aquest món. Els models de felicitat o el model de persona ideal proposat no em satisfan de cap manera. Hem trobo exclòs d’uns referents que em són estrany. Crec que no sóc l’únic que li passa això. És una adaptació personal del sic transit gloria mundi.  La majoria de propostes de mundanitat m’allunyen del camí d’esperança proposat pel seguiment de la causa de Jesús: l’amor als altres, el compromís per la justícia i la vida plena de llibertat. La saviesa d’aquest món és un absurd. La glòria i el triomf en aquest món són efímeres. Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder ser savi de veritat. (1Co 3,18)

La fe, com qualsevol creença o principi que dóna sentit a la vida, sense obres és morta. Hi ha massa retòrica i poca concreció pràctica. Estem més preocupats per l’ortodòxia i bastant despreocupats per l’ortopraxis. Les obres donen coherència al que som i sentim. La fe és compromís i creure és comprometre’s. Confia en el Senyor, fes el bé i viuràs en pau en el seu país. Sigui el Senyor la teva delícia i et donarà el que desitja el teu cor. (Salm 36)