Ahir la Diagonal donava goig. Era
com l’era de la casa pairal de Catalunya. Molta gent vingué de fora de
Barcelona. Jo mateix, de forma excepcional aquest any, vaig venir a Barcelona
poc abans del migdia amb el temps suficient per canviar-me i posar-me
l’equipament del manifestant independentista: samarreta (comprada religiosament
on tocava i no d’altres que l’havien comprat al xino de la cantonada, ep, es
notava); un barret amb el gatges corresponents (llibertat presos polítics,
president Puigdemont, Trapero i altres eslògans votius); cantimplora amb força
aigua; calçat còmode; pantaló curt i una pancarta a favor de la llibertat dels
presos polítics lligada al coll en forma de capa. Amb tot aquest atuell, la
meva dona i jo, dinarem amb uns amics, també equipats per l’ocasió, i xino-xano
anàrem on ens havíem apuntat per tenir els nostres minuts de glòria solidària i
reivindicativa. Després del temps indicat, i un cop fets els rituals que ens
havíem manat, retornarem, també xino-xano, immersos en un mar de gent, cap a
casa, això sí, després de prendre unes cerveses i alguns refrescos, que el dia
ho demanava. Havíem complert amb el nostre deure patriòtic.
Això ho haurem de fer els cops
que calgui. Sobre tot ara que les autoritats ens han indicat que hem d’estar en
marxa constant cap la República. Com han dit els dirigents de les entitats
cíviques independentistes, fa temps que la gent s’ha posat en marxa i seguirem
estant-hi. No cal que ens ho recordin. Però ara, mentrestant seguim el camí, algú,
en el bàndol de les autoritats, hauria de fer alguna cosa més. La retòrica de
confirmació dels ideals republicans i patriòtics està bé, i l’assumirem els
cops que faci falta. Però, algunes persones, des del bàndol del govern, haurien
de fer algunes coses perquè el meu Centre d’Atenció Primària millori la seva
disponibilitat quan hi vaig per algun problema sanitari; que els mossos
d’esquadra puguin estar més presents en les carreteres per prevenir la follia d’alguns
conductors; o que els agents rurals estiguin més presents en l’entorn montserratí
per reprimir les cada cop més freqüents dosis d’incivisme. Són petits moments
de la meva vida quotidiana en el qual m’agradaria que algú governs amb més
decisió. Sé que hi ha persones que tindrien uns llista molt més llarga i més
urgent, perquè són molt dependents dels serveis públics. Ben segur que si tot
funcionés millor, perquè l’acció de govern també es preocupa d’aquestes coses, tindríem
més adeptes a la causa de la República catalana independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada