Els nous fariseus de la Junta Electoral Central

He trobat insòlita la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) de prohibir la participació d’Oriol Junqueras i Toni Comín en el debat de TV3 sobre les eleccions europees. L’argumentació donada per la JEC per impedir la presència d’Oriol Junqueras es limita a situar la norma per damunt dels drets polítics fonamentals de tota persona, drets per altra part emparats per la Constitució espanyola els quals protgeixen els presos polítics catalans. Aquesta decisió és un pas més en la permanent regressió de la democràcia espanyola com podem comprovar dia darrera dia. Per la seva significació, regressiva i autoritària, es situa en el mateix nivell que l’expressió “mucho mejor” pronunciada ahir pel jutge Marchena quan l’advocat Benet Salellas renuncià a fer més pregunta en el judici contra els independentistes. L’argumentació de la JEC em recorda l’actitud dels fariseus en la paràbola de les espigues de blat i el dissabte. En aquella ocasió els fariseus retreuen als deixeble de Jesús que recullin espigues de blat en dissabte per menjar-se-les perquè la llei ho prohibia. Davant d’aquest retret, Jesús els recorda que “el dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte” (Mc 2,23-28). La JEC són com uns nous fariseus que només saben al situar el compliment de la norma per damunt del respecte als drets polítics.

En el cas d’en Toni Comín la JEC motiva la seva prohibició per considerar que si participés en el debat no estaria garantida la igualtat respecte als altres participants perquè al fer vídeo conferència podria tenir assessors que l’aconsellessin el que ha de dir, circumstància que no tindrien els altres participants. Trobo sorprenent aquesta consideració. La JEC, que hauria de preocupar-se per garantir la utilitat formativa dels debats electorals, s’oposa al dret de la participació política d’en Toni Comín amb una argumentació que afavoriria la qualitat del debat polític. ¿No hauria estat més útil per la ciutadania haver permès el recurs d’assessors per a tots els debatents? Doncs no, la JEC tornen a adoptar el comportament dels fariseus. Si, pel que fos, no ho volien autoritzar l’ús d’assessors per a tothom, per si de cas, podrien haver demanat a TV3 garanties d’igualtat per a tots els participants del debat. La qual cosa la televisió pública catalana hauria d’haver garantit que el plató de la video conferència en Toni Comín no tingués assessors. Però ni això. La JEC nega la participació i la seva argumentació evidencia desconfiança respecte TV3 i implícitament presuposa que aquesta cadena feria trampes i no respectaria la igualtat de tots els participants i hauria afavortat a Toni Comín en detriment dels altres. Tot aquest comportament de la JEC diu molt poc a favor seu i posa de manifest una gran deficiència democràtica en els seus criteris i una feblesa moral en les seves decisions. Certament, ens trobem davant d’un cas fariseisme polític.

La veritat

Fa molts anys, l’Alfonso Carlos Comín va ajudar-me a entendre el sentit del silenci de Jesús quant, davant de Pilat, callà a la seva pregunta: ¿què és la veritat?. Des de llavors tinc prevenció als portadors de veritats absolutes, en qualsevol àmbit. Intento estar atent als camins que Déu obra per trobar la Veritat entre les moltes veritats que es teixeixen en la vida. Només l’Absolut és font de sentit per la veritat que explica moltes de les preguntes que ens fem les persones. Però avui, la veritat és objecte de transacció entre els nous mercaders del temple de la comunicació. Fins al punt que es difumina el mateix valor de la veritat i es torna a formular, en un altre sentit, la pregunta de Pilat.

Durant una campanya electoral hi ha qui diu algunes mentides o transmet informacions parcials que es presenten com a veritats. Un exemple, ¿és veritat que per culpa dels immigrants s’han introduït de nou certes malalties, tal com s’ha volgut fer creure?. Els periodistes recullen acríticament qualsevol informació i la donen per bona en la mesura que pot esdevenir notícia rellevant. ¿Què passaria si algun periodista tinguessin més sentit crític i anés a consultar realment les fonts de la informació?. Probablement es descobriria l’engany. Però en aquest casos la veritat ja no seria notícia, mentre que la mentida sí. Fa uns pocs anys, en un documental de TV3 sobre l’obra d’un insigne i erudit sacerdot, mort no fa massa, el realitzador de la sèrie no li va agradar l’enquadrament que sortia de la tomba on està enterrat el sacerdot i decidí recrear-la traslladant la creu i l’estela funerària a un altre indret més fotogènic. El resultat final és que l’espectador atorgà a la recreació la categoria de veritat. Tornant a la campanya electoral, ¿què passa amb els cartells d’alguns candidats on el retoc fotogràfic ha treta arrugues, a allisat la pell fent-la com de porcellana o ha estilitzat la imatge?,¿són admissibles aquestes recreacions?, ¿quin sentit tenen aquests enganys?, ¿per què amagar la realitat?.

Cap d’aquestes preguntes són accessòries, ja que si donem per bones aquestes llicències, podríem sospitar que bona part del que es comunica pot estar manipulat per fer-nos creure allò que no és. Com la famosa tècnica cinematogràfica anomenada “nit americana” que permet filmar una escena simulant que és de nit quan en realitat és de dia. La fantasia creativa substitueix la realitat. Tot es confon i nosaltres també. Així la veritat esdevé un objecte d’intercanvi al servei d’unes finalitats que són elevades a la categoria d’absolutes. Cal tornar a la pregunta de Pilat i, enfront dels nous relativismes, tornar a escoltar la pregunta ¿què és la veritat?.

Sil·logismes polítics

És habitual escoltar l’expressió “negar la major”. Això vol dir que es nega la validés d’una opinió o el raonament d’una altra persona perquè es nega la validesa del fonament en el qual es basa el judici. Això és evident en els sil·logismes on es relacionen dues premisses de les quals es dedueix una conclusió. Sembla que en política hi ha persones capficades en afirmar la major sigui com sigui. L’ús dels sil·logismes és un recurs polític molt emprat. En campanya electoral abunden els exemples dels sil·logismes polítics. Un exemple seria: “els que pensen com jo són bons catalans, aquells no pensen com jo. Llavors, aquells no són bons catalans”. Aquest tipus de plantejament neguen el dubte. La hipòtesi major esdevé tesi irrefutable i inqüestionable. Aquesta tesi ho ha d’explicar tot i fora d’ella tot esdevé negació de la major.

Però, ¿que passaria si es qüestionés la tesi major?. ¿Què passa si es demostra que la major és una construcció per confondre el pensament?. Dit d’una altra manera: ¿i si la major fos una simple manipulació?. La raó pot ajudar-nos a desemmascarar la debilitat d’aquest tipus de raonament. Només cal demostrar que hi ha tanta certesa en la major com equívoc malèvol en la conclusió del sil·logisme. És a dir, un pot ser tan català pensant d’una manera com una altra. Ningú té la patent de donar certificats de catalanitat. Aquest és el treball que la raó crítica ha d’exercir per evidenciar les trampes dels sil·logismes polítiques. La millorar aportació que es pot fer a la llibertat crítica és sospitar sempre de la solidesa dels sil·logismes polítics

Glosses per la vida quotidiana

L’experiència de la resurrecció  es troba a la base de les certeses de la fe al marge de tota raó. Aquesta experiència es viu també en la pròpia vida quotidiana perquè es pot viure en diversos moments. L’amor és el camí que ens permet comprendre el seu sentit i obra l’enteniment a un món de noves mirades a la mateixa realitat. “Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia.” (Jn 6,44)

Les comunitats humanes es mantenen unides pels vincles que els seus membres estableixen. La comunitat dels cristians té el vincle de l’amor com el gran signe de relació. Gràcies a l’amor es manté unida i es projecte a la societat a fi de fer el bé. Aquest és el gran signe que l’hauria de diferenciar d’altres grups humans. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima, manteniu-vos en l’amor que us tinc” (Jn 15,9)

Glosses per la vida quotidiana

No hem d’estar preocupats i atrafegats per aconseguir bens materials per satisfer les necessitats materials. Abans, cal que dediquem una part del nostre temps a atendre les nostres necessitats espirituals. Cal saber esmerçar-nos a cuida la nostra vida interior i alimentar-la adequadament. “Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment” (Jn 6,27)

Som cristians perquè seguim la causa de Jesús. Amb aquests mots condensem el sentit d’unes creences que orienten la vida, aporten pau interior i generen confiança. Gràcies  a les seves paraules i obres la vida pren sentit, i la relació amb els altres es fonamenta en l’amor. “Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set” (Jn 6,35)

El seguiment de la causa de Jesús transforma. Neix d’un retrobament personal que canvia la manera de ser, de pensar i actuar. En el fons, aquesta causa és la causa dels altres. És un lliurament a l’alliberament de les persones que pateixen qualsevol mena d’opressió i sofreixen. Hem de saber descobrir cada dia què ens exigeix la causa de Jesús. “Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu.” (Jn 6,35-56)

El cel, esperança i compromís

Avui, el teòleg Víctor Codina, amic i company de treball a Cristianisme i Justícia, a presentat l’excel·lent llibre El cielo, esperanza y compromiso. En aquest llibre, en Víctor vol resprondre a les preguntes existencials que des de sempre s’ha fet la humanitat. Si abans aquestes preguntes, i les seves respostes, preocupaven a moltes persones, actualment la secularització de la societat, el trepidant ritme de vida  o la simple indiferència les ha fet irrellevants. Tot i aquestes circumstàncies, encara hi ha moltes persones que es segueixen preguntant: ¿que hi ha més enllà de la vida? ¿que hi ha darrera de l’últim moment de l’existència? ¿després de la mort, tot és perd?, ¿quin és el sentit de la vida si la mort no té sentit?.

El llibre vol respondre a trobar respostes a aquestes preguntes existencials a partir d’una exploració de la tradició judeo-cristiana i el coneixement del que han aportat altres tradicions religioses. Són preguntes normals encara que doni la impressió que molta gent no  se les vulgui formular. El pensament sobre el cel no pot esperar ni dissimular-se. Els cristians trobem el camí de veritat per respondre aquests interrogants amb la mort i resurrecció de Jesús. El Crist, il·lumina i dóna sentit a la vida actual i futura. A la llum pasqual, l’experiència del ressuscitat dóna sentit al cel que deixa de ser una idea alineant, una il·lusió i un engany, tal com deien els mestres de la sospita, i esdevé un signe d’esperança d’un futur al qual arribarem a través del compromís de lluitar per l’alliberament de tota opressió, injustícia i sofriment.

La salut interior dels treballadors

He escoltat una conversa de carrer que m’ha entristit. Al carrer Llull, quasi tocant a la rambla del Poble Nou un noi i una noia, força joves, caminant al costat meu anaven comentant aspectes del treball. La conversa era banal, però després d’una estona, el noi, de forma seria ha dit que estava cansat del seu treball. Feia temps que estava en el mateix lloc i la feina, sense ser cap meravella, li agradava però l’entristia les condicions de treball. Més en concret, afegí, el fet que després de un cert temps d’estar-hi treballant, ningú li ha preguntat si estava a gust a la feina. Aquest desinterès el desmotivava i havia pres la decisió de canviar de feina, d’anar a un lloc que el tinguessin en consideració.

El noi era valent perquè no li importava haver de buscar feina, estava convençut que en trobaria, però volia estar en un lloc que se’l tingués en consideració. Volia trobar humanitat en el seu lloc de treball. No es demanar massa, però moltes empreses són inhumanes i la seva manera de tractar als empleats genera refús. Aquest cas que he escoltat accidentalment no és una anècdota, intueixo que és una situació força comuna en moltes organitzacions. Les persones volen ser tractades amb consideració, amabilitat i valorant positivament la seva feina. No és massa demanar, però lamentablement les empreses estan més preocupades pels guanys i els beneficis, que per la salut espiritual del seus empleats.