La salut interior dels treballadors

He escoltat una conversa de carrer que m’ha entristit. Al carrer Llull, quasi tocant a la rambla del Poble Nou un noi i una noia, força joves, caminant al costat meu anaven comentant aspectes del treball. La conversa era banal, però després d’una estona, el noi, de forma seria ha dit que estava cansat del seu treball. Feia temps que estava en el mateix lloc i la feina, sense ser cap meravella, li agradava però l’entristia les condicions de treball. Més en concret, afegí, el fet que després de un cert temps d’estar-hi treballant, ningú li ha preguntat si estava a gust a la feina. Aquest desinterès el desmotivava i havia pres la decisió de canviar de feina, d’anar a un lloc que el tinguessin en consideració.

El noi era valent perquè no li importava haver de buscar feina, estava convençut que en trobaria, però volia estar en un lloc que se’l tingués en consideració. Volia trobar humanitat en el seu lloc de treball. No es demanar massa, però moltes empreses són inhumanes i la seva manera de tractar als empleats genera refús. Aquest cas que he escoltat accidentalment no és una anècdota, intueixo que és una situació força comuna en moltes organitzacions. Les persones volen ser tractades amb consideració, amabilitat i valorant positivament la seva feina. No és massa demanar, però lamentablement les empreses estan més preocupades pels guanys i els beneficis, que per la salut espiritual del seus empleats.