Una persona amiga, la qual tinc en bona consideració i estimació, m’ha formulat algunes observacions a les meves consideracions en relació al tema de les mesquites. Considera que alguns cops es pot ser massa benvolent i permissiu vers els musulmans. Ja que aquesta religió qüestiona alguns aspectes de convivència i es presenta, en determinades circumstàncies, com invasiva dels espais comuns. Intentaré argumentar del per què cal tenir una actitud oberta vers l’Islam i les seves pràctiques religioses, especialment en relació a la construcció de centres de culte musulmans.
El primer argument té a veure amb el dret a la pràctica religiosa. Els musulmans, com qualsevol altre creient, té el dret a viure i practicar la seva religió en llibertat i en condicions de dignitat. No sempre és així. Els musulmans, molts dels quals han vingut amb les darreres migracions, practiquen la seva religió en locals indignes. Aquesta situació qüestiona l’exercici d’un dret constitucional fonamental: la llibertat religiosa. La mateixa Constitució preveu que, en el cas que hi hagin obstacles que impedeixen exercir una dret bàsic, els poders públics hauran de remoure’ls. Per això, la manca de llocs de culte musulmans interpel·la als governants en la mesura que han d’articular una política pública que permeti resoldre el dilema d’exercir un dret bàsic en condicions. Les solucions tècniques són diverses i, evidentment, totes elles han de preservar la mateixa condició d’aconfessionalitat o laïcitat positiva de la Constitució.
La segona consideració, relacionada amb l’anterior, fa referència a la valoració positiva que faig, com a creient i persona religiosa, a la bondat que les persones puguin viure i celebrar la seva fe. Les pràctiques religioses, en la mesura que tenen un component social, són bones per la cohesió de la societat. Així, cal afavorir que les persones creients puguin expressar la seva fe i donar-li una dimensió social.Evidentment, l’exercici de tota pràctica religiosa ha de fer-se respectant l’ordre social i les condicions convivencials.
La tercera consideració és més pragmàtica. La indignitat dels llocs de culte dels musulmans alimenta els arguments dels moviments polítics islàmics radicals i les corrents musulmanes fonamentalistes partidàries de la no integració dels musulmans. Aquestes visions excloents dificulten els processos d’integració i debiliten la cohesió i alteren la convivència. I, en el cas de les visions polítiques radicals, tenen una derivada important i perillosa per la seguretat del país: el terrorisme islamista. Per això, és convenient adoptar polítiques públiques religioses orientades a desactivar, en concret, aquestes fonamentalismes destructius.
Aquests són, molt breument els meus arguments. No pretenc convèncer sinó contribuir a dialogar sobre un tema que es troba avui al centre del debat social i polític.
El primer argument té a veure amb el dret a la pràctica religiosa. Els musulmans, com qualsevol altre creient, té el dret a viure i practicar la seva religió en llibertat i en condicions de dignitat. No sempre és així. Els musulmans, molts dels quals han vingut amb les darreres migracions, practiquen la seva religió en locals indignes. Aquesta situació qüestiona l’exercici d’un dret constitucional fonamental: la llibertat religiosa. La mateixa Constitució preveu que, en el cas que hi hagin obstacles que impedeixen exercir una dret bàsic, els poders públics hauran de remoure’ls. Per això, la manca de llocs de culte musulmans interpel·la als governants en la mesura que han d’articular una política pública que permeti resoldre el dilema d’exercir un dret bàsic en condicions. Les solucions tècniques són diverses i, evidentment, totes elles han de preservar la mateixa condició d’aconfessionalitat o laïcitat positiva de la Constitució.
La segona consideració, relacionada amb l’anterior, fa referència a la valoració positiva que faig, com a creient i persona religiosa, a la bondat que les persones puguin viure i celebrar la seva fe. Les pràctiques religioses, en la mesura que tenen un component social, són bones per la cohesió de la societat. Així, cal afavorir que les persones creients puguin expressar la seva fe i donar-li una dimensió social.Evidentment, l’exercici de tota pràctica religiosa ha de fer-se respectant l’ordre social i les condicions convivencials.
La tercera consideració és més pragmàtica. La indignitat dels llocs de culte dels musulmans alimenta els arguments dels moviments polítics islàmics radicals i les corrents musulmanes fonamentalistes partidàries de la no integració dels musulmans. Aquestes visions excloents dificulten els processos d’integració i debiliten la cohesió i alteren la convivència. I, en el cas de les visions polítiques radicals, tenen una derivada important i perillosa per la seguretat del país: el terrorisme islamista. Per això, és convenient adoptar polítiques públiques religioses orientades a desactivar, en concret, aquestes fonamentalismes destructius.
Aquests són, molt breument els meus arguments. No pretenc convèncer sinó contribuir a dialogar sobre un tema que es troba avui al centre del debat social i polític.
Ho entenc tot però segueixo pensant que si estem en un estat laic han de ser els practicants de cadascuna de les religions que costegin l'aixopluc del seu culte, en tot cas en la declaració de renta, que incloguin casella per culte no?
ResponElimina