¿Quin és l’absolut per el qual val la pena preocupar-se?, ¿on està la seguretat que porta a la felicitat?, ¿és Déu aquest absolut?, ¿on són els altres deus?, ¿tenen sentit els deus que les persones es poden inventar o idealitzar?. El salm 16 mostra quin és l'absolut que té sentit i dóna sentit. El salmista contraposa el Déu únic, el que els cristians confessem com a únic Déu, a altres deus. En ell podem torbar refugi i tenim la seguretat de que no ens abandona. Confiant en Déu podem esdevenir feliços perquè Ell mostra quin és el camí a seguir
“Guarda'm, Déu meu,
en tu trobo refugi.
Jo dic al Senyor: «Ets el meu sobirà,
ningú com tu no em fa feliç.»
Ells adoren els déus d'aquesta terra,
divinitats que jo també estimava;
multipliquen els seus ídols,
van darrere els falsos déus.
Però jo no els oferiré més sacrificis,
els meus llavis no pronunciaran els seus noms.
Senyor, heretat meva i calze meu,
tu m'has triat la possessió;
la part que m'ha tocat és deliciosa,
m'encisa la meva heretat.
Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny.
Fins a les nits instrueix el meu cor.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n'alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonaràs la meva vida enmig dels morts
ni deixaràs caure a la fossa el qui t'estima.
M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
al teu costat, delícies per sempre”
Les paraules del salmista introdueixen una dilema, una tensió que acompanya sempre als cristians, el descobrir allò que val la pena i saber identificar allò que ens distreu i ens aparta de la cerca de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada