Com a cristià he explicat moltes cops que allò que voldria que em definís és l’amor desinteressat pels demés. Aquesta afirmació hauria de ser un estendard i un signe diferencial. Però, de tant repetir-ho em temo que pugui esdevenir un tòpic amb poc contingut. Una frase feta, que queda bonica però que resulta inoperant. Per evitar-ho tinc molt present el relat de la paràbola del bon samarità. Aquesta paràbola m’ajuda a donar materialitat el meu amor, sobretot per evitar la seva manca d’història social. Es bo recordar el sentit de la paràbola.
Segons el relat de l’evangelista Lluc (Lc 10,25-37) un mestre de la Llei, màxima expressió de l’erudició d’aquell temps, proposa un parany dialèctic a Jesús. La resposta de Jesús suscita la gran pregunta “qui són els altres que he d’estimar”. La pregunta del mestre de la Llei és, de nou, la pregunta que des dels inicis de la creació Déu fa permanentment als homes: “on és el teu germà”. Jesús, per evitar una resposta eclèctica o abstracta encarna al germà en el proïsme. En el seu relat el samarità es troba amb una persona reduïda quasi al no res per malfactors. Se’l troba en el seu camí perquè altres persones han estat indiferents a la seva situació. Els que han passat i l’han esquivat, un sacerdot i levita, segur que es consideraven bons seguidors de Déu, però Jesús, en un joc de contrastos, evidencia que no estimem. Fins i tot, penso que insinua que nosaltres ens preguntem: ¿si el sacerdot i el levita no estimen, a quin Déu estimen?.
El samarità, veritable outsider en la història la salvació d’aquell temps, no és indiferent al dolor d’aquell home que ha estat ferit i fa un gran gest ple d’amor: s’atura i en té compassió. Comparteix el seu sofriment, comparteix la seva passió. Per això procura guarir-lo i se’n fa càrrec de la seva situació. La seva compassió és operativa. Després, el seu amor el porta a trobar un lloc on se’n puguin fer càrrec i deixa diners perquè el cuidin. L’amor esdevé operatiu; és solidaritat activa; per això necessita d’un pressupost per ser eficaç. L’hostaler no és un element passiu en aquesta història, sinó un agent cooperador necessari per fer possible que l’amor no quedi reduït a una manifestació genèrica de bones intencions. Finalment, quan el relat ha de cloure, Jesús dóna la gran pauta per actuar: “Vés, i tu fes igual”. Aquesta pauta m’ajuda per revisar si en el dia d’avui he sabut seguir aquest mandat de Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada