L’actitud de Maria acollint la seva maternitat com a resposta a la crida de Déu manifesta una gran obertura de cor. Ella està disponible a complir la voluntat de Déu malgrat la transformació radical de la seva vida. Mantenir aquesta obertura, aquesta generositat sobre la pròpia vida personal, és un valor que Maria ens ensenya. Nosaltres hem de mantenir viu aquest esperit d'obertura en mig d'una societat que cerca seguretats en els dogmes o la intolerància. El cor de Maria no s'endureix i per això es capaç d'escoltar la crida de Déu.
Quan Maria pronuncia el Magnificat està revivim la memòria històrica del poble jueu. Maria diu que Déu "s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre" (Lc 1,55) i rememora l'encarnació històrica d'aquesta amor. Les persones som hereves de les esperances dels que ens han precedit. No podem oblidar-ho. Hem de sentir-nos membres d’una història que ens precedeix i es projecte al futur. Moltes comunitats religioses comencen el dia recordant les persones d’aquesta comunitat mortes aquell dia. És un moment sublim per sentir-se part viva d’aquesta comunitat. La societat moderna viu massa abocada al futur sense massa atenció a la història que ens precedeix. Aquesta història té una memòria d'esperança de la qual nosaltres en som deutors. Nosaltres hem de complir allò que diu Maria "ho havia promès als nostres pares" (Lc 1,54). La nostra vida ha de fer possible la realització de part d'aquesta memòria històrica de la mateixa manera que Maria recordà el seu poble.
Maria en el Magníficat recorda que "les obres del seu braç són potents" (Lc 1,51). Ens remet a la confiança que hem tenir vers l'amor de Déu i ens diu que aquest amor és preferencial vers els pobres i els humils. Es l'anticipació del que serà la Bona Nova de Jesús. Des de la seva humilitat Maria ens parla de que no és possible una història de la salvació al marge de la història de la humanitat. La proclamació profètica que farà anys més tard Jesús torna a ésser l'acompliment del Magníficat. Penso que no sempre visc l’esperit del Magníficat. Necessito que Maria vingui al meu cor perquè m’ajudi a proclamar les meravelles que obra el Totpoderós.
Quan Maria pronuncia el Magnificat està revivim la memòria històrica del poble jueu. Maria diu que Déu "s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre" (Lc 1,55) i rememora l'encarnació històrica d'aquesta amor. Les persones som hereves de les esperances dels que ens han precedit. No podem oblidar-ho. Hem de sentir-nos membres d’una història que ens precedeix i es projecte al futur. Moltes comunitats religioses comencen el dia recordant les persones d’aquesta comunitat mortes aquell dia. És un moment sublim per sentir-se part viva d’aquesta comunitat. La societat moderna viu massa abocada al futur sense massa atenció a la història que ens precedeix. Aquesta història té una memòria d'esperança de la qual nosaltres en som deutors. Nosaltres hem de complir allò que diu Maria "ho havia promès als nostres pares" (Lc 1,54). La nostra vida ha de fer possible la realització de part d'aquesta memòria històrica de la mateixa manera que Maria recordà el seu poble.
Maria en el Magníficat recorda que "les obres del seu braç són potents" (Lc 1,51). Ens remet a la confiança que hem tenir vers l'amor de Déu i ens diu que aquest amor és preferencial vers els pobres i els humils. Es l'anticipació del que serà la Bona Nova de Jesús. Des de la seva humilitat Maria ens parla de que no és possible una història de la salvació al marge de la història de la humanitat. La proclamació profètica que farà anys més tard Jesús torna a ésser l'acompliment del Magníficat. Penso que no sempre visc l’esperit del Magníficat. Necessito que Maria vingui al meu cor perquè m’ajudi a proclamar les meravelles que obra el Totpoderós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada