La Comissió Permanent de l’Episcopat espanyol ha tret un comunicat en relació a l’avantprojecte de Llei d’Avortament. Sobre aquesta tema ja he escrit diversos post en els quals explico la meva posició. Ara voldria referir-me a alguns aspectes d’aquesta nota i algunes de les reaccions que s’han donat en l’àmbit polític.
La nota és dura i dramàtica. Alguns dels adjectius emprats són contundents: immoral i injusta. L’Església catòlica té tot el dret d’opinar sobre la moralitat i, per això, a partir dels valors propis pot judicar la moralitat de determinats actes. Es més, s’espera que l’Església orienti sobre la moralitat. En aquest punt s’equivoquen aquells que, des de l’esfera política, neguen als bisbes, per exemple, la possibilitat d’emetre judicis morals. Ara bé, és pot qualificar a la llei d’avortament, l’actual o propera, d’injusta?. Aquí el terme esdevé imprecís segons quines siguin les fonts de la justícia que serveixin de referent. Si la justícia és allò que es fa segons dret i raó, no crec que els bisbes puguin qüestionar la llei. La llei d’avortament i la seva modificació seran obra del Parlament en exercici de la sobirania del poble. En el cas de que bisbes proposin una altra font de legitimitat de la justícia, és evident que es donaria un conflicte de visions que justificarien l’ús de l’adjectiu injust. Espero que el judici moral emès per la Permanent de l’episcopat sobre l’avant projecte de llei no qüestioni la legitimitat del Parlament per fer la seva feina segons el mandat constitucional. Sinó és així, és preocupant el punt de vista amagat en aquesta nota de l'episcopat.
Les notes a peu de pàgina del document aporten llum sobre el marc conceptual des del s’ha escrit aquest document. S’associa l’avortament a les polítiques d’extermini d’Hitler i es vincula aquesta pràctica al totalitarisme comunista soviètic. En una nota a peu de pàgina, carregada de referència a l’autoritat, es proposa l’objecció de consciència davant l’avortament. Entre cites i al·lusions els bisbes demanen als polítics catòlics a no votar, quan sigui el moment, a la llei d’avortament. El salt que fan el bisbes del pla moral al polític és sense xarxa. S’equivoquen. Perquè a la tan reivindicada autonomia del Cèsar i Déu; li correspon també el reconeixement dels plans diferents entre l’àmbit del discerniment moral de l’església i la lògica que regula els comportaments polítics. La relació entre els dos plans no és lineal, ni els polítics catòlics conformen un partit de Déu encobert. Els bisbes haurien de fornir elements perquè els polítics catòlics poguessin discernir alhora d’emetre el seu vot, entenent i respectant l’autonomia del pla polític de l’eclesial. A més, contrasta la proactivitat actual, fins i algun bisbe parla de mobilitzar a la societat contra el projecte de llei, tal com es va dir en la presentació del document, amb la passivitat manifestada quan aquesta llei va estar vigent durant les legislatures del Partit Popular.
Per la seva part, alguns polítics haurien de reconèixer que la Constitució no és el codi de la moral cívica, tot i que en ella es trobin valors bàsics per la convivència. La Constitució és un marc de garanties dels drets i deures. La moral cívica, en abstracta no existeix, com tampoc existeix una moral laica superior a una moral religiosa. La convivència i les seves pautes són el resultat d’un procés de trobada i diàleg dinàmic entre diferents visions i concepcions de l’existència humana. Dins d’aquest procés el pensament laic dialoga amb el religiós i aquest amb altres cosmovisions per tal d’identificar aquells valors que defineixen la civilitat. Per això, quan es donen aquests escarafalls entre l’àmbit polític i el eclesiàstic, millor seria pensar abans de parlar. Els eclesiàstics haurien de recuperar el seu mestratge social basat en el discerniment dels signes del temps i la classe política hauria d’assumir que fora de l’arena política hi ha una societat plural i diversa amb criteris morals propis.
La nota és dura i dramàtica. Alguns dels adjectius emprats són contundents: immoral i injusta. L’Església catòlica té tot el dret d’opinar sobre la moralitat i, per això, a partir dels valors propis pot judicar la moralitat de determinats actes. Es més, s’espera que l’Església orienti sobre la moralitat. En aquest punt s’equivoquen aquells que, des de l’esfera política, neguen als bisbes, per exemple, la possibilitat d’emetre judicis morals. Ara bé, és pot qualificar a la llei d’avortament, l’actual o propera, d’injusta?. Aquí el terme esdevé imprecís segons quines siguin les fonts de la justícia que serveixin de referent. Si la justícia és allò que es fa segons dret i raó, no crec que els bisbes puguin qüestionar la llei. La llei d’avortament i la seva modificació seran obra del Parlament en exercici de la sobirania del poble. En el cas de que bisbes proposin una altra font de legitimitat de la justícia, és evident que es donaria un conflicte de visions que justificarien l’ús de l’adjectiu injust. Espero que el judici moral emès per la Permanent de l’episcopat sobre l’avant projecte de llei no qüestioni la legitimitat del Parlament per fer la seva feina segons el mandat constitucional. Sinó és així, és preocupant el punt de vista amagat en aquesta nota de l'episcopat.
Les notes a peu de pàgina del document aporten llum sobre el marc conceptual des del s’ha escrit aquest document. S’associa l’avortament a les polítiques d’extermini d’Hitler i es vincula aquesta pràctica al totalitarisme comunista soviètic. En una nota a peu de pàgina, carregada de referència a l’autoritat, es proposa l’objecció de consciència davant l’avortament. Entre cites i al·lusions els bisbes demanen als polítics catòlics a no votar, quan sigui el moment, a la llei d’avortament. El salt que fan el bisbes del pla moral al polític és sense xarxa. S’equivoquen. Perquè a la tan reivindicada autonomia del Cèsar i Déu; li correspon també el reconeixement dels plans diferents entre l’àmbit del discerniment moral de l’església i la lògica que regula els comportaments polítics. La relació entre els dos plans no és lineal, ni els polítics catòlics conformen un partit de Déu encobert. Els bisbes haurien de fornir elements perquè els polítics catòlics poguessin discernir alhora d’emetre el seu vot, entenent i respectant l’autonomia del pla polític de l’eclesial. A més, contrasta la proactivitat actual, fins i algun bisbe parla de mobilitzar a la societat contra el projecte de llei, tal com es va dir en la presentació del document, amb la passivitat manifestada quan aquesta llei va estar vigent durant les legislatures del Partit Popular.
Per la seva part, alguns polítics haurien de reconèixer que la Constitució no és el codi de la moral cívica, tot i que en ella es trobin valors bàsics per la convivència. La Constitució és un marc de garanties dels drets i deures. La moral cívica, en abstracta no existeix, com tampoc existeix una moral laica superior a una moral religiosa. La convivència i les seves pautes són el resultat d’un procés de trobada i diàleg dinàmic entre diferents visions i concepcions de l’existència humana. Dins d’aquest procés el pensament laic dialoga amb el religiós i aquest amb altres cosmovisions per tal d’identificar aquells valors que defineixen la civilitat. Per això, quan es donen aquests escarafalls entre l’àmbit polític i el eclesiàstic, millor seria pensar abans de parlar. Els eclesiàstics haurien de recuperar el seu mestratge social basat en el discerniment dels signes del temps i la classe política hauria d’assumir que fora de l’arena política hi ha una societat plural i diversa amb criteris morals propis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada