El lideratge d’Artur Mas

Vagi per endavant que la CUP, o una formació d’esquerra radical, alternativa, amb dosis d’antisistema, i clarament independentista, ha d’existir. Catalunya fora un país descompensat si la CUP no existís, doncs hi ha una part de la societat, especialment els joves, que s’identifiquen de bon grat amb el que defensa aquest grup polític. Molta gent veu amb simpatia l’existència de la CUP per la seva franquesa, gamberrisme i utopia política, i coherència amb el que diuen i fan. En aquest sentit, durant els darrers anys les persones que han estat al davant d’aquesta formació política han actuat amb correcció, sinceritat i no han amagat, o simplificat, els seus desideràtums polítics. Les seves propostes són força granítiques i defensades amb tota la vehemència que calgui. Calen veus que reclamin insistentment la possibilitat de que les propostes inèdites siguin viables i reals. Està molt bé que el clam utòpic en un societat adormida per un pragmatisme desenfrenat.

Però ara la CUP es troba al mig d’una alta negociació política. D’ells depenen que el diputat Artur Mas, el candidat de Junts pel Sí per a la presidència, pugui ser el nou president de la Generalitat. Sobre aquest punt, les reiterades declaracions d’alguns dirigents de la CUP en contra d’aquella possibilitat fa que comencen aparèixer algunes dissonàncies, i les simpaties s’han mutat ha antipaties. De sobte, les admiracions s’han tornat en prevencions i desconfiances.  Els negociadors dels acords i pactes, tenen les seves dinàmiques i estratègies totes envoltades d’un silencia sepulcral. És molt bo que sigui així. Els opinadors ja s’inventaran les oportunes especulacions per agitar les tertúlies. El silenci, és bona notícia. Confio que la maduresa política demostrada per la CUP durant aquests anys sigui un bon rèdit per adonar-se que ara, el que cal, és sumar al màxim nombre de gent al projecte de la independència. Ja tindrem, en el futur, tot el temps del món per dirimir electoralment les diferents alternatives polítiques.

Ara, el que toca, és posar-se d’acord entorn als punts bàsic d’un programa nacional i social, sense masses tonalitats o notes a peu de pàgina. Per més que hi hagin manifestacions en una altra direcció, no ens podem enganyar: sí que importa el lideratge d’aquest procés. Moltes persones s’han incorporat al procés de recuperació de la sobirania de Catalunya gràcies al lideratge exercit per Artur Mas en els moments més difícils. No només no es tracta d’oblidar que ell, i dues persones més, estan imputades per haver facilitat la consulta participativa gràcies a la qual estem on estem ara, sinó hem reconèixer que Artur Mas ha senyalat, en tot moment, els passos que calia fer. També ha estat Artur Mas, juntament amb algunes entitats de la societat civil, les que convertiren el procés electoral del 27S en un consulta plebiscitària. Cal reconèixer-li aquesta capacitat de visió i audàcia per guiar-nos en el camí on s’albira la desitjada independència. Les persones sí que importen. En aquest sentit, sembla una irresponsabilitat donar per amortitzats les vàlues polítiques d’algunes persones. Per això, no es tracta d’improvisar nous lideratges sinó seguir confiant en les persona que ha fet possible que molts catalans haguem recuperat l’autoconfiança de sentir-nos capaços d’avançar units, malgrat les dificultats del moment, cap objectius nobles i desafiants.