Com
comença a ser una costum des de la meva jubilació, destino els dimarts o
dijous, a fer un tomb per la muntanya de Montserrat. Hi trobo pau i gaudeixo de
la natura. Aquesta muntanya sempre és diferent, perquè cada dia té una lluminositat
distinta que fa aparèixer les roques amb tonalitats inèdites que sempre
meravellen. Per això procuro tornar-hi tantes vegades com puc.
Des
de fa un cer temps em dedico a recuperar camins perduts. No pretenc tornar-los
a situar en els mapes dels senderistes, prou massificat està Montserrat, com
per afegir-hi nous itineraris. Però sí que procuro rescatar de l’oblit camins
que temps enrere foren importants i que ara estan perduts perquè la vegetació
els ha donat a la condició de confosos.
Avui
he tingut la sort de fer un tros del camí carreter que els antics peregrins del
santuari feien venint de can Maçana. Passant per els diversos trams que encara
es conserven, encara força camuflats per la vegetació, he experimentat la
sensació d’estar en comunió amb la quantitat de persones que deurien haver
passat per aquells indrets. Llavors he percebut que establia continuïtat amb el
passat sense cap possibilitat de futur. Era un camí que em retornava al passat perquè
no duia a cap lloc. No tenien ni inici ni final. Els havien tingut, però ara
només són senders sense direcció. Però val la pena trobar-los, perquè el seu
futur no està en ells, sinó en el fet que els podem recordar i, si és cal,
tornar-los a descobrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada