La vida és acció i contemplació. Ambdues es
potencien, però també es necessiten. Som
contemplatius en l'acció i actuem perquè la contemplació ens esperona a l’acció,
Estimant ens apropem al misteri de l'amor màxim, Déu. Estimant donem sentit a
la nostra vida i fem dels altres un tu amb rostre. En l’altra endevino fins
veure’l, el rostre de Crist. En l’estrenay, en aquell que interpel·la la meva
indiferència, hi ha el Crist mateix. "Maria
asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava
molt atrafegada per obsequiar-lo" (Lc 10, 39-40)
Orientats a actuar, ja que creure és comprometre’ns,
ens guiem per l’amor. Si alhora de pregar Jesús ens ensenyà la senzilla, però
completa pregària del Pare Nostre, quan ens movem a l’acció el nostre nord és l’amor
generós als demés. No podem restar indiferents a les necessitats de les altres
persones. Sempre hi ha algú que necessita un gest d’acolliment càlid vers la
seva persona o una actuació més política o social. Com en l’oració Jesús
ensenyà el que hem de fer. Tot l’Evangeli és una guia per orientar la nostra
caritat i misericòrdia. “Feu els altres
allò que voleu que ells us facin: aquest és el resum de la Llei i els Profetes”
(Mt 7,12).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada