dimecres, 5 de gener de 2022

Vull bisbes catalans

El títol necessita una precisió. No pretenc promoure cap campanya, similar a l’empresa l'any 1966 amb el títol Volem bisbes catalans. Només vull expressar un sentiment provocat pel recent nomenament del bisbe Francesc Conesa com a nou bisbe de Solsona. Tampoc vull transmetre cap recel a la seva persona. No el conec per emetre un judici en aquest sentit. Escric aquesta reflexió per transmetre la meva perplexitat per la naturalesa d’aquest nomenament. Sàpiga senyor bisbe que compti amb la meva pregària i el meu acolliment de tot cor i sincer. Prego perquè faci del seu servei a la Diòcesi de Solsona un testimoniatge de seguiment a la causa de Jesús, d’un amor preferencial als més pobres i desvalguts, vivint una fe arrelada a un país, als seus costums i a la seva gent que s’expressa amb una llengua i una cultura pròpia.

La meva reflexió se situa en com la nostra església designa els seus pastors. ¿No hi havia cap capellà a la diòcesi de Solsona que pogués ser nomenat bisbe dels solsonins i solsonines? ¿En tot Catalunya, no hi havia cap capellà que, en el cas que no fos possible la resposta afirmativa a l’anterior pregunta, pogués assumir la direcció de la diòcesi solsonina? No m’ho crec. Sincerament, se’n fa difícil assumir aquesta continuada manca de candidats per cobrir les seus episcopals vacants a Catalunya. Un cop, com ja passà no fa massa temps, la pedrera valenciana, o els territoris d’àmbits lingüístics propers a Catalunya, són font inesgotable de candidats per ocupar les seus catalanes. Una vegada darrere l'altra, el corró inapel·lable del principi d’autoritat s’imposa a la lògica del sentit comú.

M’indigno davant d’aquesta situació. Com a cristià catòlic la trobo inadmissible i ofensiva a la sinodalitat de l’església catalana. ¿Per què no poden nomenar-se sacerdots catalans a les seus vacants de Catalunya? ¿És una estratègia preconcebuda per anar passant el ribot a l’església catalana? Aquestes decisions desanimen perquè evidencien falta de confiança vers als clergues catalans. Deixo de banda, el que podria ser la premissa major, el mateix sistema de nomenament dels pastors. Ara, que la nostra església reflexiona sobre el sentit i significat del seu caràcter sinodal, resulta que es prenen decisions allunyades d’aquest esperit. Hi ha moments, que determinades inèrcies eclesials sembla que vagin cap a una altra direcció de la idea comunicada pel papa Francesc que la sinodalitat expressa la naturalesa de l'Església, la forma, l'estil, la missió. Cal construir una església que escolti més i imposi menys.

1 comentari:

  1. Totalment d'acord Jordi. I caldria ja que els bisbes fossin elegits pel Poble de Déu de la diòcesi. En el Concili Tarraconense un capellà va comentar que ens queixem de la manca de capellans i en canvi de bisbes sempre en surten. Per un cantó, crec jo, perqué encara poden accedir a una certa quota de poder i a forces els hi fa gràcia i per altra banda, els escullen (des de dalt) entre els capellans. Què doncs si els capellans fossin escollits des de baix, pel poble cristià, entre les dones, homes, casades/ts o solteres/s o..., i si els bisbes fossin també escollits democràticament?. Doncs que serien més credibles i acceptats, i de capellans i bisbes sempre n'hi haurien i ja podriem descartar els queixes perqué en manquin o perqué vinguin de fora. Una abraçada, quim cervera

    ResponElimina