Els creients cristians confessem un Déu que viu en la història de la humanitat estimant a les persones. En altres religions la idea de la divinitat és tot una altra. En algunes, fins i tot Déu ordena batlles i l’ús de la força per estendre la fe. El Déu cristià és una divinitat encarnada, que pren la condició humana assumint la seva naturalesa. Déu és amb nosaltres i per això nosaltres estem en Déu. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres” (Mt 1,23)
Les persones tenim tendència a jutjar ràpidament als altres. Ho fem probablement perquè ens sentim superiors. Sovint, es critica i jutja amb ràpides el que fan els altres, no se’l deixa passar ni una, mentre s’ignoren les incongruències personals. Som ràpids en la crítica i molt lents, o no ho fem, a fer-nos autocrítica. Hem d'acceptar les nostres limitacions i evitar judicar els altres. "¿Per què veus l'estella dintre l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que tens dintre del teu ull? ¿Com li podràs dir: "Deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull", entre tens la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà". (Lc 6,41-42)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada