Glosses per la vida quotidiana

Hi ha textos que es comenten per ell mateix perquè cada sentència té plena actualitat. Alguns textos evidencien el pessimisme que podem sentir quan veiem que les persones solen a reiterar els errors comesos des de sempre. Com si els humans haguéssim perdut la capacitat d’aprendre de les nostres falles. Repetim obstinadament allò que sabem que no s’ha de fer. Fins i tot, podem arribar a pensar, amb una certa vanitat, que el que estem fent és inèdit, sense adonar-nos que transitem per camins coneguts. “Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l'ull no s'acontenta del que veu ni l'orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s'haurà esvaït entre els qui vindran després.” (Coh 1,8-11) 

Tinc la sensació que visc en un món accelerat. Fa la impressió que tot ha de passar en l’instant present. En aquest instant, que és imminent, hi conflueixen moltes coses. Tot és immediat. Sembla que en aquest moment s’han de resoldre totes les nostres preocupacions i que hem d’acabar moltes coses perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud, aquest neguit, ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada moment i el neguit corroeix el nostre cor. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)