Glosses per la vida quotidiana

Massa sovint tenim el cor dur a les injustícies que ens envolten o fe oïdes sordes a les persones que ens parlen de la necessitat de construir un món més just i fraternal. Sembla que tinguem el cor de pedra i un esperit incommovible al sofriment de les altres persones. La vida ens exigeix no endurir el cor i ser compassius i benignes, estimar i perdonar tants cops que faci falta. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu”. (Salm 95 (94),8) 

La hipocresia és una de les temptacions que poden seduir-nos. Ella rosega el cor i malmet les relacions humanes, perquè fa de la mentida una aparent veritat. Podem afirmar amb veu ata que estimen als altres i després comportant-nos de forma egoista. Hem de ser sincers, amb nosaltres mateixos i amb els altres. La puresa de cor s’obté fent el bé i estimant. "Mira, vosaltres, els fariseus, feu la cerimònia de purificar vasos i plates, però per dintre esteu plens de rapacitat i dolenteria. Necis !. ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? Doneu a la gent necessitada el que hi ha a les plates i als vasos; llavors sí que tot el que feu servir quedarà pur". (Lc 11,39-41) 

Confessar-se creient significa experimentar la confiança amb Déu. Tenim una dita, “Que Déu faci més que nosaltres” que expressa d’alguna manera aquesta idea. Hem de reconèixer que les persones som limitades i això ens porta a confiar en la bondat divina com a font de seguretat. La confiança fa més fàcil transitar per la vida. Ser desconfiats crea desassossec i pertorba l’esperit. La intranquil·litat no ajuda a tenir la serenor necessària per afrontar els diferents reptes que se’ns plantegen quotidianament. "El Senyor m'il·lumina i em salva, ¿Qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿qui em pot esfereir?” (Salm 27 (26),1)