El lideratge del president Mas

Un conegut cronista polític repeteix insistentment que a Catalunya s’està creant el Partit del President. No sé si és veritat això, ni si és convenient fer-ho sota aquesta formulació, però reconec que la idea és prou atractiva per estimular un pensada sobre el lideratge polític del president Mas.

Penso que el president Mas s’ha guanyat a pols el respecte de molts catalans i el seu lideratge lluitant contra moltes i dures adversitats: la frontal oposició del poder de l’Estat, les ambigüitats i els dubtes tàctics d’alguns del seus principals aliats polítics. Artur Mas ha esdevingut un actiu polític irrenunciable per a molts catalans en el camí de Catalunya vers la seva independència. Penso sincerament que només ell, té la capacitat de congregar voluntats i oferir credibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya.

Artur Mas té totes les característiques del bon lideratge polític: sap interpretar la realitat; comunica bé la seva diagnosi i sap proposar alternatives creatives; té l’habilitat de construir aliances per avançar en la implementació de les solucions; crea les complicitats necessàries; actua de forma coherent especialment fent allò que diu i té un excel·lent nivell d’autocotrol per aguantar les tensions conjunturals. Han estat aquestes virtuts les que li han permès guanyar la confiança de bona part dels catalans, més enllà de les identificacions partidàries. El temps ha consolidat i engrandit el lideratge del president Mas. És cert que altres dirigents polítics poden compartir part d’aquest lideratge, però sempre en una posició més lateral o, en el cas d’alguns, força subordinada. Fins aquí la primera part de la meva reflexió.

La segona part és una meditació entorn la significació dels suports que té el president Mas per exercir el seu lideratge. És una anàlisi més partidista i menys institucional, tot i que ambdós nivells es troben interrelacionats. El punt de partida és una veritat meridiana: Artur Mas és president de la Generalitat perquè encapçalà una llista electoral guanyadora. Aquestes són les regles que, de forma general, permeten accedir a la presidència del Govern. Tot i que tenim experiències properes de que les coses no van sempre així. Tal com he comentat abans, el lideratge del president Mas es fonamenta en un exercici de la responsabilitat governamental. Això ha creat una nova realitat política força interessant: l’adhesió al lideratge del President supera els límits de la coalició política que ell representa. Aquesta dada em porta a una altra reflexió: fins a quin punt aquesta realitat representa una lleugera discordança  entre les bases socials que donen suport al president Mas, les que s’aixopluguen en la coalició de govern i les que aglutina el lideratge polític del president Mas. Aquest fenomen convida a proposar unes interessants conclusions que poden modificar profundament l’arena política catalana.

La meva tesi és que la força social que ha sostingut de forma continuada a Convergència Democràtica de Catalunya ha estat progressivament reemplaçada per una aliança d’interessos juxtaposats, però no sempre coincidents ni concordants en visions. Mentre uns sectors vinculaven la identitat de CDC al territori a través de la presència en les seves institucions, altres contemplaven la política catalana en la seva globalitat moguts per interessos més particulars. En qualsevol cas, és constatable que l’acord i impuls fundacional de CDC s’ha anat transformant i ampliant al llarg del temps en que CDC ha estat governant la Generalitat de Catalunya. Aquesta situació d’equilibri de visions ha estat estable mentre el panorama polític català es mantenia vinculat a les lògiques polítiques marcades per coalició CiU i el PSC. Però ara, tot s’ha alterat per diversos factors. Un d’ells és la circumstància que la política catalana, dibuixada i condicionada pel procés independentista, ressitua les lògiques polítiques particulars i obliga a fer més política que governació. És evident que aquest el nou panorama ha erosionat el sentit i l’estabilitat de la coalició CiU. La coalició electoral CiU està profundament qüestionada principalment perquè es dubta de la lleialtat necessària per mantenir la seva solidesa i credibilitat davant dels electors.

Però un altre element ha vingut a alterar l’equilibri dins de CDC. La confessió del president Pujol d’abans de l’estiu junt amb les actuacions judicials contra als seus fills ha representat un profund sotrac emocional en l’estat d’ànim d’aquells que havien participat en el sentiment primigeni de CDC. Aquest fet, junt amb els desconcert provocat per les afirmacions reiterades d’alguns dirigents de la coalició, han accelerat el procés de desgavellament del partit, la crisi afectiva d’alguns militants i el desconcert amb la seva base electoral. Amb tot aquest garbuix és difícil que CDC pugui mantenir una alta credibilitat electoral amb la mateixa intensitat que ofereix Artur Mas com a president de la Generalitat. Els dubtes sobre la utilitat electoral de CDC es poden traduir ràpidament en una crisi de confiança més general.

Aquesta discordança entre el lideratge personal d’Artur Mas i la feblesa de CDC no es resol amb una simple refundació del partit. Personalment he viscut vàries proclames refundacionals polítiques i sempre acaben triomfant la concepció gatopardista de la política. Sempre es compleix la tesi lampedusiana de que és necessari que tot canviï per tal que segueixi igual (Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi). Certament, sota uns aparents canvis, sempre més cosmètics que reals, es reprodueix el mateix fenomen, el poder real del partit segueix en les mateixes mans. La massa crítica de l’elit dirigent es perpetua a partir d’una metamorfosi pública.

El vertigen i complexitat de la política catalana no es pot entretenir en les especulacions renovadores. Ara no hi ha temps. Cal fer foc nou en lloc de foc d’encenalls. És temps de prendre decisions encertades a fi de consolidar el lideratge polític d’Artur Mas. Cal saber enfortir aquest lideratge per respecte a l’acord social creat entorn a la seva figura. Ningú entendria que en aquests moments crítics per Catalunya els catalans tinguéssim l’ocurrència de canviar de líder. Qualsevol maniobra tàctica en aquest sentir restaria credibilitat a la serietat com s’ha anat liderant el procés de Catalunya cap a la seva independència i faríem el ridícul davant les mirades expectants a nivell internacional. Les urgències tàctiques d’algunes forces polítiques poden erosionar la unitat necessària que dóna fortalesa al lideratge del president Mas. Fora un greu error, que els catalans pagaríem car, accelerar ara el ritme per avançar cap a la independència. Només cal fer quatre números per adonar-nos que som molts els que volem que Catalunya sigui independent, però encara cal que en siguem molts més perquè el procés sigui un èxit.

Proposo, amb tota la modèstia possible i precaucions aconsellables, recuperar el lideratge de l’espai polític que representà CDC en els seus orígens. Per avançar en aquest sentit cal aglutinar sensibilitats polítiques complementàries compartint uns comuns denominadors fàcilment identificables: catalanitat arrauxada per la independència de Catalunya, sensibilitat per la justícia social que cal per restituir la dignitat i els drets de les persones afectades per la crisi, afirmació dels valors liberals progressistes, autoexigència d’unes virtuts cíviques, aposta per una societat inclusiva i proposta d’una concepció de la política basada en les virtuts i en el civisme. El camí a seguir podria ser anàleg al procés obert a l’any 1974 a Montserrat es reuniren diversos dirigents polítics i socials, provinents de diferents sensibilitats socials i tradicions polítiques, i decidiren fundar un moviment que els unifiqués, naixent així  CDC. Més endavant, la lògica política feu que alguns dels fundadors del moviment se’n desdigueren de la idea original mentre la resta decidí aproximar-se més a la idea d’un nou partit.

Ara és temps de recollir els fruits del lideratge del president Mas. És moment de convocar per sumar a individus amb diferents sensibilitats polítiques i socials que es troben disseminades en la societat catalana. És temps de parlar d’unitat, tant en el camí de Catalunya cap a la independència com en les bases socials que donen suport al president Mas. Cal saber crear consens entorn a la regeneració de la política que tingui per objectiu la independència de Catalunya  i un programa polític que doni resposta als desitjos d’humanisme, justícia social i ampli benestar, de solidaritat i llibertat presents en la societat catalana. És cert que el punt de partida d’aquesta regeneració han de ser, com no podria ser de cap altra manera, moltes de les persones que des de CDC han viscut amb intensitat la política catalana i s’han sentit sentimentalment identificades amb el seu projecte polític; però també és el moment de reflexionar sobre els clarobscurs generats durant aquests llargs anys de poder institucional. L’actual temps polític ajuda a comprendre que la base social que dóna suport a CDC s’ha ampliar i que fora d’aquesta formació hi ha persones que no es senten identificades en cap de les propostes polítiques alternatives i es senten reconfortats per la fortalesa del lideratge d’Artur Mas.

No es tracta de fer un nova formació política personalista, però sí d’aprofitar la capacitat que ha tingut el President de convocar al seu entorn a diferents mirades sobre la realitat catalana que tenen en comú una identificació catalanista sobiranista, que sàpiga integrar en un projecte compartit a persones amb sensibilitats diferents fornides pel liberalisme social i progressista, el centre esquerra catalanista, les corrents socialcristianes i la tradició socialista catalanista. A partir de la trobada i el diàleg d’aquestes sensibilitats  el panorama polític català es pot enriquir si sorgeix el compromís de trobar la manera de sumar aquestes voluntats en un projecte polític compartit hereu de la tradició del centre esquerra catalanista ressituada en la perspectiva del projecte independentista. El repte és prou exigent per estimular la meva il·lusió i el meu capteniment.