Un estereotip estès en la nostre
societat és considerar que obeir comporta passivitat. Des d’aquest prejudici
sorprèn llegir en la regla de sant Benet que el pare monaquisme associï
l’obediència a l’acció pràctica. Ens diu, amb tota claredat “escolta fill, les
prescripcions del mestre, parar-hi l’orella del cor, i acull de bon grat
l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica a fi que pel treball de
l’obediència ....”. Aquest text de sant Benet està lluny de qualsevol
passivitat. Ens al contrari, l’obediència convida a l’acció. A més, una acció
concreta retornar “a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la
desobediència”. Amb aquesta doble associació: escoltar i practicar; apartar-se
i retornar, sant Benet dóna una comprensió pragmàtica de l’acte de l’obediència
i incorpora un element important de discerniment.
Només té sentit l’obediència si ens
porta cap a Déu. El sentit últim de l’obediència és orientar-se cap a un
retrobament personal amb Déu. Obeir és mobilitzar-nos cap a la recerca de
l’amor de Déu. Aquí es condensa el discerniment sobre si s’obeeix en llibertat
o en submissió. Qualsevol prescripció que ens allunyi del retrobament de Déu,
del seus plans o de la seva voluntat, pot esdevenir un exercici autoritari de
l’obediència; pot ser perseguir altres interessos, però no està orientat en el
sentit que sant Benet dóna a l’acte d’obeir. Arribats en aquest punt, cal
assumir amb tristesa i dolor l’abús que l’església ha fet d’interpretacions
interessades de l’obediència. Moltes autoritats eclesiàstiques han fet de
l’obediència una excusa per la seva persistència en el poder. Cal demanar-ne
perdó i pregar a Déu perquè la pràctica de l’obediència sigui sempre una instrument
al servei del Regne i no dels interessos humans de poder. El poder, com a dit
el papa Francesc, és servei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada