Entendre l’obediència, tal com proposa
sant Benet en la seva regla monàstica, com una relació pare-fill és essencial
per evitar interpretacions pervertides del propi acte d’obeir. L’amor dels
pares instrumenta l’obediència com a recurs pedagògic. Els pares s’esforcen a
que els fills entenguin l’obediència, no com un fet vinculat exclusivament a la
seva autoritat, sinó com un recurs que afavoreix l’aprenentatge, el creixement
i la maduració personal. Aquesta obediència està carregada de raó, és
explicable.
La inexistència d’alguns d’aquests
factors fa estèril l’obediència. La sensació d’obeir cegament perquè no hi ha
més remei, és a dir, interioritzar
l’obediència com un exercici autoritari, genera prevenció i refús. Les persones
adultes necessitem poder donar raó de l’obediència. Aquesta ha de ser el
resultat d’un acte de màxima llibertat personal. L’obediència mai ha de
camuflar un concepció autoritària de les relacions humanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada