La felicitat possible

D’aquí pocs mesos entrarem una època de l’any on tothom es desitjarà felicitat a tot hora. Serà un temps de música sentimental que vol endolcir els esperits i a cada cantonada les nadalenques ens motivaran la bondat del cor. Són uns dies en que la majoria d’anuncis parlaran reiteradament de la felicitat, generalment associada a un producte de consum. Sembla com si el consum desenfrenat condeixi irremeiablement a la felicitat. Vivim en un temps que proliferen les estratègies per obtenir la felicitat a partir de diverses pràctiques d’autoajuda venudes com a camins veritables a l’Arcàdia feliç. Dóna la impressió de que la nostra societat cerca la felicitat ràpida com sigui. Tot hi porta, el darrer model cotxe, la colònia encisadora, una multipropietat, uns tatuatges, uns vestits o unes sabates, un viatge a un paradís terrenal, un nou telèfon mòbil de darrera generació o qualsevol gadged d’última generació. Però, ¿tot això dóna la felicitat?, ¿on està la felicitat? ¿són aquests els camins de la felicitat?, ¿on està la felicitat?.

No he trobat mai satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. Pot ser el primer pas per la felicitat és viure la vida a fons. Fins i tot, el més pacient Job pot trobar la felicitat darrera l’ofici de viure. No entenc que un individu pugui ser feliç al marge de la felicitat dels altres. Si ho féssim tindria sentit el que exclamava Job “els meus dies corren més que els missatgers, fugen sense conèixer la felicitat” (Jb 9,25). Però, la desesperació no és bona consellera. El camí de la felicitat és un altre: “val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” (Jb 22,21). Reconciliar-se amb Déu és acollir en el cor les benaurances i practicar-les per construir la justícia en el món. Els que ho fan són feliços. Aquests els trobem en els benaurats del sermó de la muntanya. El camí de la felicitat exigeix superar l’egoisme que empresona ta i obrir-se a l’acolliment fraternal dels altres.

Els ulema medievals assumeixes el control ideològic de l’islam

Bona part de la història de l’islam, la que es fa servir per conèixer els primers moments d’aquesta religió, fou escrita entre 150 i 200 anys després de que passessin els fets narrats. Fou durant els diferents califats abbasís quan diversos historiadors crearen els grans relats històrics de l’islam. Moltes d’aquestes narracions intenten explicar el present parlant del passat. Així, els fets relatats del passat esdevenen una excusa per parlar del present i dirimir les disputes que s’hi donaven. La història real del passat és una gran desconeguda, no hi ha masses registres que permetin conèixer el que succeí.

Aquest recurs del passat per entendre el present és molt evident en diferents qüestions fonamentals de l’islam. Els autors d’aquesta estratègia foren els ulema, persones coneixedores de la religió i les lleis islàmica que en aquells moments disputaven el control de la societat musulmana amb els mateixos califes. Mentre aquests, tant els califes omeies como els abbasís, reclamaven que en ells s’unia l’autoritat política i religiosa, els ulema reclamaven que era propi de l’islam la separació d’autoritats. Per motivar el seu punt de vista construïren un relat, probablement sobre una base real, de que els primers líders de la comunitat, Abu Bakr i Umar no es consideraren mai  khalifat Allah, representant de Déu, tal com ho feren els omeies i abbasís, sinó simplement khalifat rasul Allah, representant del missatger de Déu. A partir d’aquest matís el discurs dels ulema s’orientà a demostrar la usurpació que els califes omeies i abbasís havien fet d’una funció social que només era pròpia dels ulema. Al final, la guerra per la hegemonia en el camp de la religió la guanyaren els ulema. De nou es repetia un fet propi de la història moltes religions, els homes de la religió tenien el control ideològic de la societat.

10''

Aquest són el segons que dura l’anunci de la Generalitat que diu “Vas néixer amb la capacitat de decidir. Hi renunciaràs?. L’anunci és impecable perquè, tot i que a ningú se li pot escapar que té el 1-O com a taló de fons, el seu contingut formal és inqüestionable. Ni hi ha ningú que pugui negar el dret de les persones a decidir. Tot i aquesta neutralitat del eslògan aquesta frase ha provocat reaccions airades, fins i tot sembla que la fiscalia estudia actuar contra la Generalitat per aquesta anunci. Un dels cops que una institució pública decideix promoure un valor, el de la participació, la fiscalia s’activa i dóna la impressió  que pot actuar, penso motivada per allò del vagi a saber que faran amb el dret a decidir. És la mateixa lògica que impera en alguns polítics que manifesten que estan a favor del dret a la consulta, però no accepten consultar als catalans sobre la vinculació de Catalunya amb Espanya.

Les raons de marxar d’Espanya augmenten. Avui sentia al conseller Rull comparar les aportacions dels aeroports de Barcelona i Madrid als ingressos d’AENA, desproporcionadament més gran a favor de Barcelona  i les desigualtats de les inversions del govern als aeroports: Madrid un 20% i Barcelona 7%. Una altra raó. He sentit la intervenció del Fiscal General del Estado en la inauguració de l’any judicial, m’ha impressionat el seu menyspreu als catalans quan ha esmentat en el seu discurs les províncies catalanes, allò que ara en diuen demarcacions, com Barcelona, Tarragona, Gerona i Lérida. Aquest senyor, de nom José Manuel Maza, per càrrec institucional hauria d’estar al cas que el Senat d’Espanya aprovà en sessió del 26 de febrer de 1992 canviar la denominació de dues províncies catalanes que des d’aquells moments passarien a denominar-se Giron i Lleida. No hi ha masses interpretacions per explicar l’equivocació del Fiscal General del Estado. Estic convençut que no és un error. Amb llenguatge també s’expressen formes de denominació cultural i seguir parlant de Gerona y Lérida és un d’aquests casos. Vaja, que quan abans marxem millor. 

W.B. Yeats

Fa anys, al llegir la novel·la “La mujer difícil” de John Irving vaig quedar corprès per un fragment d’un poema de Yeats que surt a la part final del llibre. Ara, gràcies a les lectures d’estiu, llibres que no he pogut llegir durant l’any, he tingut l’oportunitat de recuperar tot el poema de Yeats. Es troba en el llibre “Antología Poética” de W.B.Yeats publicat per Lumen. Aquest poema es diu “Desea él los paños del cielo”. Com que m’agrada molt, sobre tot els darrers versos, vull compartir-lo amb tots els lectors del blog.

Si del cielo tuviera yo los bordados paños,

bordados de dorada y plateada luz,

los azules, los mates y los oscuros paños

de la noche y del día y de la media luz,

si los tuviera yo, lo pondría a tus pies:

pero, como soy pobre, solo tengo mis sueños;

y tan solo mis sueños he puesto yo a tus pies;

pisa con tiento entonces, porque pisas mis sueños.

La traducció al català que consta en la traducció d’Ernest Riera del llibre d'Irving "La dona difícil"diu

Si jo tingués les robes brodades del cel,

Teixides amb fils d'or i de plata i de llum,

Les robes blaves i grises i fosques del cel,

De la nit negre, del capvespres i de la llum,

Aquestes robes desplegaria jo sota els teus peus:

Però, com que sóc pobre, nomes tinc els meus somnis;

He desplegat els meus somnis sota els teus peus;

Trepitja amb compte, perquè trepitges els meus somnis.

El text original de Yeats es així.

Had I the heaven’s embroidered cloths,

Enwrought with golden and silver light,

The blue and the dim and the dark cloths,

Of night and light and the half-light,

I would spread the cloths under your feet:

But I, being poor, have only my dreams;

I have spread my dreams under your feet;

Tread softly because you tread on my dreams.

Si algun dels lectors té una altra traducció del poema de Yeats m’agradaria tenir-la. La meva és la que ha fet Daniel Aguirre per Lumen

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “El qui prega que també dejuni, el qui dejuna, que practiqui també la misericòrdia. El qui desitja ser escoltat en la seva pregària, que escolti ell també quan algú li demana alguna cosa, ja que qui no tanca les seves orelles a les peticions d’aquell qui el suplica, obre les de Déu a les seves pròpies peticions”. Sant Pere Crisòleg, sermó 43. Bisbe del segle V.

Segona aportació. “I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes”. Del pròleg de sant Benet per a la seva Regla per a monjos.

Agitprop, La nota inexistent

En els anys durs del comunisme com a forma d’estat l’agitprop es feia servir per manipular en favor propi les consciències de les persones. Avui, tants anys després d’aquella època, estem vivint una situació similar. Aquesta setmana s’ha fet un enorme debat polític a partir d’una informació periodística sobre una suposada nota, primer de la CIA i després del mateix govern americà, que ningú ha vist l’original. És una versió actualitzada del diuen, diuen i diuen fet famós per en Jordi Pujol. El cert és que la insistència d’alguns medis, especialment de fora de Catalunya, donava la impressió que la seva pretensió era escampar dubtes sobre la bona feina feta pels Mossos d’Esquadra en la lluita contra el terrorisme i, per responsabilitat derivada, es volia escampar dubtes sobre el govern de la Generalitat. Paradoxalment, donava la impressió de que Espanya era l’únic país del món on sembla que els actes terroristes siguin causats per la policia i no pels terroristes. 

Totes aquestes anomalies es donen pel moment polític que viu Catalunya. Dóna la impressió que tot si val per evitar el referèndum del 1 d’Octubre. L’Estat espanyol ha activitat la seva agitació i propaganda quan ha vist que Catalunya ha pogut resoldre sola l’atemptat del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils. El govern de Catalunya ha actuat com un estat sense necessitat de la tutela de cap altra institució política. A partir d’aquest fet, la maquinaria de l’agitprop s’ha possat en marxa i el ventilador de les calumnies i mentires. La filtració de la suposada nota pretenia desprestigiar les institucions catalanes. En Jordi Graupera afirma “els responsables d’aquesta filtració pensen que si els mossos apareixen com a responsables de l’atemptat, la credibilitat de la convocatòria del referèndum quedarà tocada”. Lamentable càlcul. Però, aquesta campanya difamatòria no fora possible sense la complicitat d’uns medis de comunicació, alguns de Catalunya i molts dels espanyols, que s’han prestat a difondre els continguts d’una suposada nota però ningú, al dia d’avui, ha publicat l’original. Tot és un interminable diuen, diuen i diuen, però cap dels medis suposadament objectius s’ha preguntat ¿on és la nota original d’on es deriven les altres publicades ?. L’agitprop no s’inventà per fer preguntes, sinó al contrari, per enterbolir i adormir les ments.

Costa estimar els enemics

Volia dedicar el primer comentari després del repòs reparador del mes d’agost a reflexionar sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils des d’una perspectiva diferent a la que ha estat habitual en aquests dies. He trobat a faltar, al menys d’una manera explícita, un exercici de misericòrdia vers els terroristes. Estic convençut que aquesta afirmació pot sorprendre i molestar. Intentaré explicar-me per evitar interpretacions equivocades de les meves paraules o malentesos contraproduents. Vagi per davant el meu total i absolut refús de tota violència, sigui quin sigui el seu origen. El terrorisme no és admissible des de cap perspectiva. Durant els següents dies de l’atemptat a Barcelona he anat diverses vegades a la Rambla i he llegir els escrits de solidaritat escrit anònimament pel ciutadans en record de les víctimes. Molts d’aquests escrits afirmaven que no es podia respondre a la violència amb odi, contra el terror calia estimar. 

Això mateix és el que diu l’evangeli. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,43-44) perquè “si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair?” (Lc 6,32). Jesús ens recomana estimar als enemics. Entendre aquestes paraules costa després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Però, ho hem de fer convençuts. ¿Què significa estimar-los? ¿estimar vol dir perdonar-los? Hem de respondre aquestes preguntes perquè del contrari, els eslògans de rebuig a l’odi seran paraules estereotipades, buides, sense capacitat de transformació social i de les ànimes. La mirada cristiana als fets de Barcelona i Cambrils obliga a introduir aquesta dimensió, tot sovint oblidada, fins i tot per les autoritats religioses en les seves cerimònies de record de les víctimes. Algú ens hauria d’explicar com podem estimar els terroristes que assassinaren a innocents a la Rambla barcelonesa i al Passeig Marítim de Cambrils.