La felicitat possible

D’aquí pocs mesos entrarem una època de l’any on tothom es desitjarà felicitat a tot hora. Serà un temps de música sentimental que vol endolcir els esperits i a cada cantonada les nadalenques ens motivaran la bondat del cor. Són uns dies en que la majoria d’anuncis parlaran reiteradament de la felicitat, generalment associada a un producte de consum. Sembla com si el consum desenfrenat condeixi irremeiablement a la felicitat. Vivim en un temps que proliferen les estratègies per obtenir la felicitat a partir de diverses pràctiques d’autoajuda venudes com a camins veritables a l’Arcàdia feliç. Dóna la impressió de que la nostra societat cerca la felicitat ràpida com sigui. Tot hi porta, el darrer model cotxe, la colònia encisadora, una multipropietat, uns tatuatges, uns vestits o unes sabates, un viatge a un paradís terrenal, un nou telèfon mòbil de darrera generació o qualsevol gadged d’última generació. Però, ¿tot això dóna la felicitat?, ¿on està la felicitat? ¿són aquests els camins de la felicitat?, ¿on està la felicitat?.

No he trobat mai satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. Pot ser el primer pas per la felicitat és viure la vida a fons. Fins i tot, el més pacient Job pot trobar la felicitat darrera l’ofici de viure. No entenc que un individu pugui ser feliç al marge de la felicitat dels altres. Si ho féssim tindria sentit el que exclamava Job “els meus dies corren més que els missatgers, fugen sense conèixer la felicitat” (Jb 9,25). Però, la desesperació no és bona consellera. El camí de la felicitat és un altre: “val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” (Jb 22,21). Reconciliar-se amb Déu és acollir en el cor les benaurances i practicar-les per construir la justícia en el món. Els que ho fan són feliços. Aquests els trobem en els benaurats del sermó de la muntanya. El camí de la felicitat exigeix superar l’egoisme que empresona ta i obrir-se a l’acolliment fraternal dels altres.