Bona part de la història de l’islam, la que es fa servir
per conèixer els primers moments d’aquesta religió, fou escrita entre 150 i 200
anys després de que passessin els fets narrats. Fou durant els diferents califats
abbasís quan diversos historiadors crearen els grans relats històrics de l’islam.
Moltes d’aquestes narracions intenten explicar el present parlant del passat.
Així, els fets relatats del passat esdevenen una excusa per parlar del present i
dirimir les disputes que s’hi donaven. La història real del passat és una gran
desconeguda, no hi ha masses registres que permetin conèixer el que succeí.
Aquest recurs del passat per entendre el present és molt
evident en diferents qüestions fonamentals de l’islam. Els autors d’aquesta
estratègia foren els ulema, persones coneixedores de la religió i les lleis islàmica
que en aquells moments disputaven el control de la societat musulmana amb els mateixos
califes. Mentre aquests, tant els califes omeies como els abbasís, reclamaven
que en ells s’unia l’autoritat política i religiosa, els ulema reclamaven que
era propi de l’islam la separació d’autoritats. Per motivar el seu punt de
vista construïren un relat, probablement sobre una base real, de que els
primers líders de la comunitat, Abu Bakr i Umar no es consideraren mai khalifat
Allah, representant de Déu, tal com ho feren els omeies i abbasís, sinó simplement
khalifat rasul Allah, representant
del missatger de Déu. A partir d’aquest matís el discurs dels ulema s’orientà a
demostrar la usurpació que els califes omeies i abbasís havien fet d’una funció
social que només era pròpia dels ulema. Al final, la guerra per la hegemonia en
el camp de la religió la guanyaren els ulema. De nou es repetia un fet propi
de la història moltes religions, els homes de la religió tenien el control ideològic
de la societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada